AAVV - Quan tot semblava possible ...

LA NOVEL·LA COM A EINA PER RECUPERAR ELS EXILIATS OBLIDATS: EL CAS D’ODÓ HURTADO I LA NOVEL·LA CATALANA DELS SEIXANTA

Dins del col·lectiu de republicans catalans exiliats, mereix la pena recordar l’obra d’Odó Hurtado (Barcelona, 1902-1965) 16que, fill del prestigiós jurista Amadeu, estudià també llei i exercí com advocat en els anys de joventut. Amb la República, Odó Hurtado fou un destacat militant d’Acció Catalana, per la qual arribà a ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona, i fins i tot tinent d’alcalde. Detingut pels Fets d’Octubre de 1934, amb la guerra civil s’exilià primer a França i després a Mèxic on regentà una biblioteca. Amb bons contactes al món de l’exili, esdevingué un dels sotsdirectors del Banc de la Propietat, dirigit per Joan Casanelles Ibars, i, finalment, impulsà una indústria de materials plàstics amb l’amic Jaume Ribes. En els primers anys de l’exili, Odó Hurtado no fou un referent cultural ni tampoc un activista destacat, tot just mantenia contactes esporàdics amb l’Orfeó Català de Mèxic. Juntament amb el reduït grup de catalans que s’havien tornat benestants, formava part del que era anomenat despectivament grup de l’ high life. 17Entre les activitats culturals d’Hurtado, recordem que fou tresorer del Consell Català de Cultura que presidia Bosch Gimpera. En aquells anys, Hurtado començà a escriure: hi havia tingut un antecedent quan fou detingut pels Fets d’Octubre i publicà un article a Mirador , la revista impulsada pel seu pare. Els primers articles aparegueren a la revista Síntesis del Banc de la Propietat i foren signats amb el pseudònim de Josep Palau. Des de 1952, publicà una sèrie d’articles a la revista Pont Blau i el 1955 s’imprimí el seu primer llibre – Unes quantes dones (per l’editorial Xaloc, creada pel grup de la revista Pont Blau)– que fou un recull de contes editats i inèdits. El 1958 veié la llum L’Araceli bru , la seva primera novel·la (a la mateixa editorial), a la qual en seguiren quatres obres més, ara publicades a Barcelona. Es tracta d’ Es té o no es té (Selecta 1958), Un mite (Albertí 1959), La condemna (Selecta 1962) i Desarrelats (1963).

En la revista Destino , que en aquells anys continuava sent el referent per antonomàsia de la classe mitjana barcelonina i catalana, 18aparegué un article del veterà periodista literari i artístic Joan Cortés Vidal (1898-1969) que li dedicà una sentida necrològica en què subratllava que Odó Hurtado

formaba parte de una generación de hombres de leyes brillantísimas y apasionada, si excelentemente preparada profesional e intelectualmente, con el suficiente pundonor y ardimiento ciudadano para intervenir en la cosa pública, no lo bastante precavida contra un encadenamiento de causas y concausas que se empleaban a fondo en obstaculizar el desarrollo normal de la vida del país.

Cortés no entrava a analitzar la realitat que havia portat Hurtado a exiliarse però deixava clar que la seva vena literària havia nascut de l’enyorament de la ciutat que havia deixat anys enrere lligada a uns valors emocionals i politicoideològics indiscutibles, un enyorament que es podria redirigir al conjunt de l’exili. Les paraules de Cortés eren molt clares: «fuese como fuese, hubo un momento en que Odón Hurtado se sintió obligado a escribir. [...] como si en un momento dado la vuelta de su memoria a las cosas pasadas removiese los posos que en él formara cuanto viera, sintiera y viviera», 19i continuava afirmant que tota la seva producció es podia entendre des de la perspectiva del clima espiritual i físic de la ciutat de Barcelona d’abans del seu exili.

En escriure la necrològica i fer-ho a Serra d’Or , portaveu de la resistència antifranquista i catalanista, 20Rafael Tasis (1906-1966) remarcava la capacitat del narrador Hurtado que, amb cinquanta anys, havia descobert la vocació de literat i aconseguia en la seva obra fer reviure ambients barcelonins i personatges amb una autenticitat força eloqüent, reprenent el tema de la necrològica de Joan Cortés, però afegint-hi el paper del dolor i la ferida representada en Hurtado pel pes de l’exili. De fet, Tasis no dubtava a afirmar que la clau de volta interpretativa de l’obra d’Hurtado era precisament «el problema vital i sociològic que és l’exili». 21

Entre les diferents obres, ens sembla que aquella que més ens dona idea d’aquesta percepció d’un món enyorat en contacte amb la nova realitat franquista és, sens dubte, Desarrelats , l’última novel·la d’Odó Hurtado, que fou finalista del premi Sant Jordi de 1962 i que es publicà l’any següent. 22La trama de la novel·la se centra en el retrobament entre dos promesos d’abans de la guerra: l’Eladi que torna a Barcelona després de més de vint anys d’exili, i la Teresa que es va casar amb un home que no estimava i que, però, no el deixarà per una barreja de raons morals i de costums. Hurtado presenta la vida de la protagonista com la d’una dona que s’ha homologat amb el règim i que viu cofoia en aquesta nova vida d’ordre «sense vagues ni manifestacions, ni bombes, ni els crits d’una campanya electoral. Ordre al qual tots estaven d’acord a convenir que valia la pena sacrificar tantes coses». 23Mentre Mario, el marit de la Teresa, és presentat gairebé com a figura tòpica del burgés català que s’ha enriquit durant el franquisme, interessat només a presumir de la seva posició social benestant i a amagar les seves aventures extramatrimonials.

La imatge positiva dels anys republicans emergeix en un dinar a casa de la mare de la Teresa, quan el mateix Eladi evoca la figura del Sr. Oller, difunt espòs i pare de la seva estimada. L’enyorament entre la vitalitat d’aquells temps de música i política s’aguditza amb el silenci i la grisor del present franquista. En la sobretaula, quan eren sols Teresa i Eladi, ella li explica d’una manera força eloqüent el sentiment de desolació de la població catalana que es quedà sota l’ocupació franquista i que resumeix en la frase: «El pitjor era que em sentia sola. Desesperadament sola... Com si no conegués ningú a Barcelona. Tots us n’havíeu anat!... Com si la ciutat ja no fos la meva... només la d’ells». 24

La problemàtica de l’exili, no raïa únicament als personatges principals de la novel·la. Es podia resseguir també en la figura de la filla de l’Eladi que nascuda a Mèxic no podia compartir l’imaginari cultural i emocional del pare, i això feia que se sentís més aviat del país llatinoamericà que no pas catalana. Una problemàtica que era a la base de la tria de diferents exiliats de voler tornar a viure a Catalunya per no allunyar la descendència de les seves arrels. Ara bé, cal tenir en compte que la mateixa societat catalana d’aquells anys vivia un intens debat sobre la immigració, 25ja que la massiva arribada de camperols d’altres indrets d’Espanya era viscuda com un canvi demogràfic que feia perillar l’existència de la identitat catalana tradicional. Així ho certifiquen els escrits de Josep Armengou, mentre els primerencs escrits de Paco Candel que, el 1964, el portarien a publicar Els altres catalans , oferien una visió més optimista envers la capacitat d’adaptació dels immigrants i la seva voluntat d’integració a la societat catalana. 26En aquest marc, ens sembla suggeridor que el republicà Marc Aureli Vila, exiliat a Veneçuela des del final de la guerra civil, tractés de respondre als interrogants sobre immigració, reflexionant-hi des del punt de vista del refugiat català. Si el protagonista de la novel·la d’Odó Hurtado plantejava la necessitat de tornar a Catalunya perquè la seva filla fes pròpia la identitat catalana, Marc Aureli Vila es posicionava d’una manera més problemàtica, i afirmava que els exiliats com els emigrants arriben a altres països on s’organitzaven com una gran família i s’hi relacionen entre ells. En canvi, Vila buscava una resposta general que servís per a la societat catalana del seu present i preferia insistir sobre la importància d’assimilar els immigrants als països d’acollida, ajudant-los en aquesta tasca i facilitant-los cursos per estudiar-hi la llengua, la història i la cultura. 27