AAVV - Quan tot semblava possible ...

La novel·la d’Odó Hurtado tocava diferents punts de crítica envers el present franquista que havia detectat el seu protagonista en tornar a Barcelona, però sense defugir la crítica a un passat enyoradís com el republicà, com hem vist. La novel·la, a més, presentava un altre tema tòpic com era el de la depravació del protagonista i la seva fascinació per un orientalisme luxuriós. 28La novel·la beu de la visió d’una Amèrica embruixadora i devoradora d’homes: el protagonista Eladi explicaria a Teresa la seva baixada als inferns de l’exili quan conegué una activista socialista, que, més gran que ell, l’havia ajudat en els primers mesos de l’exili i amb la qual havia mantingut una relació sentimental, coronada pel naixement d’una filla. Però la decisió d’Eladi d’anar a la selva tropical a coordinar unes obres de tallar arbres, de dubtosa legalitat, precipitaria el trencament de la relació amb la seva dona: aquesta moriria d’alcoholisme i de solitud mentre Eladi es dedicaria als plaers més carnals amb dues germanes menors d’edat amb el consentiment de la mare d’aquestes, una història fosca que participava d’aquell imaginari mític de l’Amèrica misteriosa, atàvica, salvatge i tel·lúrica on l’home no podria sobreviure a la fúria de la jungla i als efectes del tròpic. 29Uns tòpics literaris que, com ha explicat per Edward Said en el seu text Orientalisme , 30delaten la construcció cultural europea al llarg del segle XIX i començament del XX, d’haver creat un Occident, racional, civilitzat, amb autocontrol i ètica del treball en contraposició a un Orient, irracional, bàrbar, sensual i gandul. Tot i això, l’evident degradació del personatge, i del món que l’envoltava, no deixava de ser una metàfora de la mateixa degradació moral i espiritual a què l’exili havia condemnat una part dels refugiats espanyols.

LA NOVEL·LA DELS EXILIATS RETORNATS A CATALUNYA I EL FRACÀS GENERACIONAL

Aquest fracàs individual com a metàfora de l’ensulsiada col·lectiva fou un tema reiterat en la consciència dels escriptors exiliats. Un dels llibres pioners a introduir el tema fou La ciutat del tròpic (1956), 31de Lluís Ferran de Pol (1911-1995). Aquest autor s’havia fet conèixer en els anys republicans per unes narracions, algunes de les quals havien estat recollides i presentades al jurat del premi Narcís Oller que guanyà el 1937. A més, Ferran de Pol col·laborà en la traducció d’una obra d’E.T.A. Hoffman, publicada el 1938. Perduda la guerra i després d’una estada al camp de concentració de Sant Cebrià, emigrà Mèxic on treballà uns anys al diari El Nacional . A terres americanes, Ferran de Pol continuà el seu compromís polític participant en l’experiència de la formació d’un nou catalanisme que es materialitzà primer, de manera embrionària, en el Full Català i, després, en la madura creació de «Quaderns de l’Exili», fruït de la seva col·laboració amb Joan Sales, Josep Maria Ametlla o Raimon Galí, entre d’altres. 32

El desencís pels tractats de pau internacional que deixà la Segona Guerra Mundial que mantingueren en vida el franquisme, fou bàsic per a fer madurar a Ferran de Pol la idea de tornar a Catalunya. A més, cal tenir en compte que el règim apostà per relaxar la repressió ja que intentava presentar-se com un aliat fidel de les democràcies occidentals en la nova guerra freda. Tot això fou determinant perquè molts exiliats decidissin tornar a finals de 1948. 33Des d’aleshores, Ferran de Pol exercí com a advocat a Arenys de Mar fins a 1988 quan es jubilà. El 1954 publicà Abans d’alba , una sèrie de narracions sobre la cosmologia maia que ha estat llegida com un pont entre l’exili i la Catalunya interior, però la seva obra més incisiva serà la citada La ciutat del tròpic que, a banda de merèixer el premi Víctor Català de 1955, ha estat considerada per Jordi Castellanos com una de les obres més importants de la postguerra i «el punt clau de la l’evolució de l’obra» d’aquest autor. 34Les cincs narracions que hi apareixen giren al voltant del mite i de l’experiència mexicana dels protagonistes, en què el fracàs i la frustració són un leitmotiv que recorre el llibre. L’apoteosi arriba amb l’última narració titulada Naufragis que, com a epíleg, ha estat llegit com una «paràbola de l’exili, o si es vol de la mateixa vida» i que ben bé pot relacionar-se amb l’existencialisme de L’exili i el regne de Camús. 35

Aquesta percepció del fracàs es pot recórrer també a Les dues funcions del circ (1966) 36d’Avel·lí Artís-Gener, Tísner (1912-2000) que, després d’escriure una autobiografia novel·lada sobre la seva experiència al front (556 Brigada Mixta) , publicada a Mèxic el 1945, trigarà vint anys a tornar a escriure un altre cop novel·les, i ho farà després d’haver tornat a Barcelona. Les dues funcions del circ ens permet fer una relectura un cop més del significat de l’exili. La trama de l’obra es basa en la història dels dos germans Borrell que en el seu exili cap a Mèxic han d’aturar-se a la Martinica a causa d’una avaria del vaixell en què viatgen. Aquí, Jaume Borell aconsegueix fer desembarcar el germà Gabriel, malalt de tuberculosi, gràcies a l’ajut del doctor afromartinenc D’Anretar que el guarirà a la seva clínica. A més, el doctor D’Anretar dona hospitalitat a casa seva als dos germans que hi coneixeran les nebodes d’aquest i les convertiran en amants seves.

També en aquest cas, tal com ha remarcat Sílvia Mas, 37podem destacar aquest element «orientalista» en l’atracció envers les dues noies i la imatge de l’Amèrica furienta. Finalment, els dos germans no acabaren arrelar-hi i veuran com la mort serà l’única sortida a les angoixes existencials i personals. Només al final de l’obra, sabrem que tot el relat és fruit dels somnis torbats, de les allucinacions del Gabriel Coma que es troba malalt de tuberculosi i que no s’ha mogut del vaixell per la gravetat de la seva situació al llindar de la mort. De tota manera, ens interessa remarcar la idea que la novel·la transmet als lectors un món de l’exili, com a presó per a tots els perdedors de la guerra civil, que vagin on vagin no tenen capacitat ni possibilitat d’arrelar enlloc: la seva terra ja no és la que era perquè està dominada pels franquistes, i els nous països d’acollida no deixen de ser terres molt llunyanes del sentir dels catalans que hi arriben i als quals els hi costa recuperar el seu lloc al món.

En aquest atzucac existencial es troba Joan Deltell, el protagonista de la novel·la L’ombra de l’atzavara , de Pere Calders (1912-1994), premi Sant Jordi de 1963 que es publicà el 1966. 38Deltell és un exiliat català que viu a Mèxic somniant de tornar a Catalunya. En la novel·la podem copsar la vida d’aquests refugiats que es retroben dividits entre els que busquen integrar-se a la socie tat que els ha acollit i els qui lluiten per preservar vius una imatge i uns records cap a una pàtria enyoradissa i idealitzada. Deltell, que està casat amb una dona mexicana de la qual no entén la cultura i la manera de ser, forma part decidida d’aquests segons, que socialitzen la seva experiència de refugiats i la seva identitat catalana, celebrant els enterraments dels membres de la colònia i trobant-se a l’Orfeó Català. La trama dona un tomb quan un litògraf mexicà regala el seu taller a Deltell que l’accepta pensant a poder-se enriquir i tornar aviat a Catalunya. Passa exactament el contrari, el protagonista farà fallida i haurà d’endeutar-s’hi. Si la trajectòria del personatge pot suggerir una metàfora existencial del fracàs d’una generació condemnada per la guerra a ser perdedora per definició, no és sobrer subratllar que, tal com recordava Carme Gregori, la ironia de Calders planteja «l’humor com a instrument desmitificador i com a garantia de control intel·lectual contra els desbordaments sentimentals i l’empatx de transcendència». 39