AAVV - Quan tot semblava possible ...

La connexió entre les nits de la Barcelona d’entreguerres i la de la dècada de 1960 esdevenia objecte de l’obra Les nits de Barcelona . Des de l’obertura del llibre, Gasch recordava gairebé amb les mateixes paraules de l’anterior Barcelona de nit , el poder evocador d’aquelles nits barcelonines passades, «amables i rialleres», que feien possible que tothom estimés tant Barcelona com per fer-la la seva ciutat d’adopció. O amb Gasch: «I potser per aquelles nits, els qui no havien nascut a la ciutat volien morir prop, molt prop d’ella». 51En la seva actualitat, la ciutat havia canviat totalment la fesomia i es lamentava que molts barris es quedessin callats i solitaris a les nits. Tot i això, existia una nova jovenalla que omplia els nous cinemes «de arte y ensayo», els soterranis de jazz i flamenc de la plaça Reial o la nova «Tuset Street» on «el cosmopolitisme rabiós no és obstacle perquè el localisme exacerbat de la nova cançó triomfi rotundament en una cova». La conclusió de Gasch era que, gràcies a la vitalitat de la nova generació, la Barcelona nocturna no havia canviat: «resta invariable, insensible a les mossegades del temps. És la mateixa, és la de sempre». 52Al llarg del llibre, Gasch es posicionava receptiu al present, i rebutjava els excessos intel·lectualistes del cinema, especialment d’aquelles pel·lícules caracteritzades per la presència «de recargolats complexos morbosos o d’obertes perversions sexuals». 53En canvi, trobava que la Cova del Drac de Tuset Street no tenia precedents en la vida nocturna barcelonina, tant per la seva fesomia com per l’atmosfera en què s’emmarquen els espectacles de poesia actual, de poemes, pantomimes, de cabaret i de la nova cançó. En parlar d’aquest últim fenomen musical, reivindicava l’antecedent de Pilar Alonso, d’abans de la guerra, que popularitzà cançons farcides de la humanitat dels carrers catalans, de la seva gent i, especialment, de la classe treballadora. A més, Gasch hi insistia en el paper renovador que havia fet George Brassens i la seva recepció als nous cantants i músics catalans. Tot i això avisava: «la cançó catalana [actual] s’ha professionalitzat i comercialitzat, i de noiets i noietes amb guitarra, que només somnien amb la glòria fàcil i la fortuna ràpida, n’hi ha ja més que un foc no en cremaria». 54

Amb entusiasme, recordava la continuïtat d’El Molino, i la vitalitat del nou Bocaccio, o El Papagayo, el Tropical de Castelldefels, Los Tarantos i Jamboree. També explicava la decadència del músic hall que tan cosmopolita havia fet la Barcelona dels anys 1920 i 1930, amb una efímera resurrecció als anys 1950, però que calia fer els comptes amb l’impacte que la televisió hi havia tingut i que havia clavat «un cop mortal a la presentació de grans atraccions internacionals». 55Gasch ressenyava també el món teatral, les festes majors de l’estiu (especialment les de Gràcia), o el Liceu: com hem vist en totes les diferents activitats nocturnes o diürnes del lleure barceloní, Gasch reivindicava l’aspecte creatiu i la recerca de les llibertats individuals i col·lectives lligades als esdeveniments analitzats. Un cop més, la represa dels anys seixanta era vista com una continuació d’aquell esperit que havia tingut el seu zenit durant la República.

LES MEMÒRIES I EL RECORD COMPLEX DE LA REPÚBLICA EN HURTADO I AMETLLA EN LA DÈCADA DE 1960

La presència crítica dels anys republicans fou possible al llarg dels anys seixanta per la publicació de part de les memòries d’alguns destacats dirigents republicans i catalanistes, com fou el cas de les autobiografies de Claudi Ametlla (1883-1968) que van aparèixer el 1963 i d’Amadeu Hurtado (1875-1950) que es publicaren en una segona edició a Barcelona el 1968-1969. Aquests llibres representaren una valuosa aportació per a les noves generacions que desitjaven poder llegir les idees i les justificacions d’aquells sectors republicans que havien estat derrotats en la guerra civil.

Claudi Ametlla representava, llavors, la figura més carismàtica de l’antifranquisme no comunista, que aplegava des del sectors monàrquics liberals fins els republicans: a banda del seu historial republicà i catalanista d’abans de la guerra, ell havia heretat el pes del Comitè Pous i Pagès a la mort d’aquell (1952), i va donar vida al que es conegué com el Comitè Ametlla. El Comitè Ametlla compartia la necessitat de superar el règim franquista, reinstaurant la monarquia que allunyés els falangistes del poder i barrés el pas als comunistes. 56

L’autobiografia d’Ametlla va estrenar la col·lecció de «Memòries» de l’editorial Pòrtic, nascuda el 1963 de la mà de Josep Fornàs, amb la col·laboració de Rafael Tasis, Albert, Manent, Josep Andreu Abelló i Joan Sansa, i amb l’objectiu d’impulsar l’estudi del passat i la trajectòria de les institucions catalanes. El tiratge del llibre no va arribar als 3.000 exemplars que s’esgotaren en pocs mesos. 57La publicació del llibre arribà tot just quan Ametlla celebrava el seu vuitantè aniversari que fou un acte semipúblic en format de dinar homenatge, impulsat per Rafael Tasis. Aquest dinar es va convertir en el primer acte de catalanitat política després de vint-i-cinc anys. 58El mateix Tasis explicà als lectors de Serra d’Or que el volum havia rebut una crítica positiva tant de la gent jove nascuda després de la guerra civil, com de la gent de la generació anterior. Tot i això, Tasis subratllava que el primer volum de les memòries no tractava els temes espinosos, i anticipava que aquests temes haurien aixecat més passions. 59Ametlla va poder veure només la publicació del seu primer volum de records que arribava fins a 1917, perquè la censura va ser implacable amb la resta dels toms, tal com va explicar en el seu moment Josep Raimundo Bartrés. 60

L’octubre de 1968, la premsa franquista va anunciar d’una manera lacònica la mort de Claudi Ametlla. Un cas a banda fou el del vicedirector de La Vanguardia Espanyola , Santiago Nadal, que va escriure un article a Destino en què elogiava el finat. 61Nadal hi recordava que Ametlla havia estat «un político de pies a cabeza» i un «periodista de cuerpo entero». Amb un gir de paraules, Nadal explicava l’evolució d’Ametlla i n’afirmava que s’havia mantingut fidel als seus principis, però amb una gran clarividència perquè volia «ayudar a que las cosas [fueran] lo menos mal posible desde el punto de vista que el profesaba». El monàrquic Nadal feia així un homenatge encobert a les seves freqüents estades al Comitè Ametlla, i ens hi indicava la projecció que el mateix Ametlla tenia en un sector transversal de la societat catalana de finals dels anys seixanta.

L’altre autor que ara esmentàvem, el jurista Amadeu Hurtado, havia representat una de les autoritats intel·lectuals dels sectors republicans catalanistes fins a la guerra civil, i un referent als cercles de l’exili: havia tornat a Barcelona el 1949 i moria l’any següent. Així havia deixat inèdites unes memòries que el fill, Odó, de qui ja hem parlat anteriorment, aconseguí que es publiquessin en tres volums a Mèxic (entre 1956 i 1967). La segona edició de l’obra aparegué a Espanya en una versió passada per la censura i en dos volums (1967-1968). Maurici Serrahima li dedicà un ampli article a Destino recordant l’escassetat de memòries polítiques en la bibliografia catalana. Serrahima defensava la deontologia del jurista Hurtado i la seva explicació crítica dels esdeveniments viscuts fins la guerra civil. 62Aquest relat, però, estava generant profundes animadversions en alguns casos com era, per exemple, el del mateix president de la Generalitat, Josep Tarradellas que, des de l’exili, no podia replicar de manera oberta les afirmacions d’Hurtado que es podien llegir legalment sota la dictadura franquista. Josep Tarradellas considerava que les memòries del jurista estaven reblertes de falsedats i de deslleialtats, com es desprèn d’una carta que envià a Josep Alsina i Bofill. Tarradellas deia a Alsina que en llegir l’autobiografia en qüestió