AAVV - Quan tot semblava possible ...

En els últims anys s’han multiplicat els estudis que plantegen avaluar el pes del republicanisme i de l’exili en la construcció de la cultura política democràtica de la Transició. El tema és d’una gran complexitat ja que, com s’ha subratllat 1la majoria dels exiliats havien tingut poques possibilitats d’incidir en el canvi polític ja que la seva edat, l’allunyament històric o polític els havia portat a una marginalitat allunyada del centre del debat. A més a més, tots els exponents de la cultura republicana havien hagut de sofrir una campanya de desarrelament sistemàtica, manipulacions i calúmnies que duien a terme els intel·lectuals franquistes per ocupar ells un espai cultural i simbòlic que no els corresponia per la baixa qualitat de la seva producció. Els intel·lectuals de l’exili havien fet sens dubte l’elecció més íntegra des del punt de vista moral, però havien esdevingut muts respecte al seu públic lector natural així com s’havien tornat sords a les exigències d’una societat que podien conèixer només pels propis records o per les informacions esbiaixades que podien recollir des de la seva situació d’expatriats. 2

El règim franquista, d’altra banda, no dubtà a condemnar l’exili, tot els exponents de la cultura republicana, a l’ostracisme i al silenci. 3De fet, des del començament, la dictadura considerà imprescindible el control ideològic i cultural més ferri per aconseguir la socialització plena de la població mitjançant l’eliminació dels elements considerats desafectes i indesitjables. 4Amb els anys, el control sobre les veus de l’exili fou una constant per part del règim que continuà en la seva acció persecutòria, aprofitant que aquests intel·lectuals exiliats vivien fora d’Espanya, allunyats del propi públic i amb poquíssimes capacitats de fer arribar els seus missatges sense mediacions als lectors. El règim franquista podia condemnar-los al silenci, però també podia manipular-los, presentant-ne les tesis de manera parcial o falsejant-ne els textos que la majoria dels possibles lectors peninsulars no podien conèixer en la seva versió original; o, finalment, podia normalitzar aquells escriptors que amb el pas dels temps havien moderat les seves postures i no representaven un perill per a les premisses morals de la dictadura. 5Potser, amb una contundència que no preveu revisions, el judici que expressa Gregorio Morán sobre les relacions entre cultura espanyola i exili és el que millor pot resumir els drames d’aquelles generacions que havien lluitat per la llibertat i la democràcia en els anys trenta i que, des de 1939, havien hagut d’enfrontar-se a una Segona Guerra Mundial i a sobreviure en el nou ordre de coses:

el exilio será la asignatura imposible de la cultura española. Una quiebra sin puente, ni pasarela, ni nada que evite la ausencia. La cultura española del siglo XX vivió dos inmensas derrotas irreparables: el fin de la democracia, en julio de 1936, y la disolución del exilio, un proceso que en los años setenta se puede dar como finiquitado. 6

Davant d’aquesta situació s’ha d’afegir que si l’intel·lectual català de l’exili compartia amb l’espanyol la condició de no tenir un destinatari col·lectiu immediat i de patir totes les acusacions que el règim dedicava a l’oposició exiliada, a més representava la d’uns escriptor amb una llengua retirada dels usos públics. 7No és un fet secundari la proscripció i la persecució de la llengua catalana ja que la comunitat catalanoparlant arribava als anys seixanta sent pràcticament analfabeta en la seva llengua materna. 8

Tot i aquesta afirmació, volem ressaltar precisament com els anys seixanta conegueren l’anomenat boom de la narrativa de l’exili 9i com una part d’aquesta producció entrà a formar part d’aquella cultura de l’antifranquisme que, interpretant el passat republicà i el present d’aquells refugiats sense pàtria, buscava les arrels o uns relats que dibuixessin un futur basat en els valors democràtics i republicans. En aquest marc, el paper de l’exili republicà i catalanista havia de jugar un paper important precisament en uns sectors no comunistes de l’oposició a la dictadura. S’hi va remarcar moltes vegades l’intent de «genocidi cultural» dut a terme durant els primers anys de la dictadura franquista contra de Catalunya, com, d’altra banda, s’ha subratllat el paper en pro de la cultura catalana que feren els grups de catalans exiliats que incidiren en les comunitats catalanes i com tots plegats contribuïren a mantenir la flama de la cultura en llengua catalana fins a final dels anys cinquanta, mentre en la dècada següent aquest exili literari i cultural «s’esllanguí ràpidament», com explicà, fa anys, Albert Manent, un dels màxims coneixedors del tema. 10

Més recentment, Sílvia Mas ha insistit sobre la necessitat de conèixer el conjunt de la literatura catalana tenint en compte el que es produïa fora de Catalunya. De fet, la voluntat de connectar la producció de l’exili amb la de les noves generacions d’escriptors catalans de postguerra fou l’objectiu d’alguns dels membres d’aquella generació d’expatriats del franquisme: si hi hagué casos amb més èxit, com el del mateix Tísner, que hi tingueren un reconeixement, tot i que tardà, 11n’hi hagué d’altres que no els arribà i queden ben exemplificats en la trajectòria vital de Domènec Guansé.

El qui havia sigut un crític de prestigi i un periodista cultural de referència abans de la victòria franquista, des del seu retorn al 1963, es transformà en un supervivent d’aquestes activitats i que, en un país sense llibertat, havia de mantenir-se fent traduccions i duent una vida molt espartana. Tal com ha estudiat Montserrat Corretger, 12Guansé exemplifica l’allunyament i l’estranyament d’una generació que no acabà de connectar amb les noves lleves intel·lectuals del Principat: per una banda, continuà mantenint una situació d’estranyesa envers una societat, la catalana, que havia canviat, i per l’altra, provava una enyorança d’aquell món xilè que l’havia acollit en el seu exili.

Aquesta fissura entre la generació de l’exili i les noves generacions de l’interior, tal com ha estudiat Javier Muñoz Soro, 13caracteritzava també el context espanyol i es podia explicar per la voluntat de deixar enrere els elements que havien desembocat en la guerra civil. Les noves generacions, aleshores, estaven més preocupades per cicatritzar les ferides, que encara dolien en la societat, i per cercar un futur de pau, coexistència en la diversitat ideològica i en el pluralisme. En fi, un cop més, seguint Paul Aubert, la majoria dels exiliats visqué en la seva pell que la condició d’exiliat no es perdria mai més, així com la il·lusió de poder comptar quelcom en un futurible procés de Transició a la democràcia a Espanya. Al costat d’aquest desencís, els exiliats republicans havien d’assumir també la impossibilitat d’integrar-se plenament en la vida cultural dels països hospitalaris. 14

En aquest marc, considerem important aportar unes matisacions i subratllar com hi hagué aportacions de diferents autors que aconseguiren filtrar i fer d’intermediaris de temes republicanodemocràtics en l’Espanya dels anys seixanta. En aquest sentit, ens fixem en alguns autors que, com ara Odó Hurtado, Sebastià Gasch o Claudi Ametlla, 15els quals publicaren obres que, des de perspectives diferents com podien ser la novel·la, el quadre de costums, l’obra històrica o les memòries, apuntaven cap a una reconstrucció d’un imaginari que no podia ser antifranquista, molt sovint crític amb el passat republicà i amb les contradiccions que aquell passat continuava dividint una bona part de l’exili. Aquestes obres, malgrat tot, actuaven aleshores com una acció reivindicativa d’un món passat que, comparat amb l’aleshores present dictatorial, havia de representar un enyorament eficaç d’aquells sistemes liberals i democràtics que existien a bona part del món occidental del període. Aquestes aportacions sovint s’han infravalorat, com hem esmentat al començament del present escrit, i per això considerem que fora important tornar-les a llegir, buscant el sentit que el conjunt d’aquestes, i altres obres, van tenir en la configuració d’unes cultures polítiques que no participaven del paradigma soviètic/comunista de l’antifranquisme i que buscaven un espai propi.