AAVV - Quan tot semblava possible ...

El juny de 1975 s’havia fet la primera distribució d’àmbits. Per ordre seran: llengua (responsables Antoni M. Badia Margarit i Jordi Carbonell); estructura docent (Marta Mata); recerca (Jordi Porta, Enric Casassas, H. Barrera i Joan Albaigés); història (Emili Giralt, Miquel Tarradell i J. Termes); estructura social (J. Benet); dret (Lluís Figa Faura i Lluís Puig i Farriol); institucions (J. Benet); ordenació del territori (Enric Lluch); economia (Joan Sardà); estructura sanitària (Ramon Espasa i Ignasi Aragó); indústria (sense decidir); agricultura (Marià Vila-Abadal); turisme (sense decidir); producció artística (Alexandre Cirici); folklore (M. Aurèlia Capmany i Oriol Martorell); mitjans de comunicació (J. Faulí, J. M. Cadena i Alfons Quintà) i projecció exterior (sense decidir). Amb el temps s’hi afegirien vuit àmbits més. Aquests responsables estaven encarregats de contactar amb gent significativa del seu àmbits per poder convocar reunions de treball més majoritàries. Això no va funcionar en tots els àmbits, però.

A partir de l’estiu de 1976 s’iniciarà la segona fase del congrés. S’acordarà que els diversos àmbits presentin els seus treballs a diferents poblacions catalanes i que el congrés finalitzi el novembre de 1977; el nou equip director decidia així mateix endegar campanyes de mobilització popular com a complement dels treballs més acadèmics i com a reflex del gran contrapès comarcal de la direcció barcelonina. No es pot oblidar que el mateix estiu de 1976 es produïa la Marxa de la Llibertat i en arribar la tardor la celebració de l’11 de Setembre a Sant Boi es convertia en la primera diada multitudinària. Encara no feia un any de la mort de Franco i els elements més polítics començaven a posicionar-se en funció d’una dinàmica política i de partits que semblava imparable. Mentrestant, la cúpula del congrés continuava la feina com si res i discutia una ponència de continguts culturals redactada per Jordi Porta, Ramon Espasa, Joan Triadú, Antoni Mercader i Eugeni Giral: els temes de fons en discussió es referien al sentit de la cultura, la catalanitat i la definició del poble català.

En definitiva, en el context de l’inici de la Transició espanyola, la iniciativa del Congrés de Cultura Catalana va ser única. Com no podia ser d’una altra manera, la valoració que se’n pogué fer sobre aquells esdeveniments no li va fer justícia. Aleshores la primera plana l’ocupava l’acció dels partits polítics i la convocatòria d’unes primeres eleccions democràtiques després de més de quaranta anys. Vist en perspectiva, però, hem de destacar-hi com el congrés va constituir la darrera plataforma unitària, superant la pròpia Assemblea de Catalunya, i transversal (abans no s’imposés la lògica de la confrontació partidista electoral). D’altra banda, el congrés va ser el darrer gran esdeveniment fet en funció de la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans. Finalment, i tot i les tensions internes i la desigual repercussió segons els llocs, va tenir la voluntat de mobilització del conjunt del territori català i, amb això, de superar la temptació de respondre al reduccionisme alt cultural i acadèmic barceloní.

Queda fora de l’objectiu d’aquest treball l’anàlisi sociopolítica dels grups locals que el congrés va ajudar a configurar o als preexistents a què acabà de donar forma i motivació. Seria molt interessant poder fer aquesta anàlisi (i la seva cartografia) per entendre el substrat nacionalista subjacent en la mobilització política del període.

Com va dir un dels seus protagonistes, Ramon Folch, més que un congrés va ser un procés multiformat que implicà unes mil cinc-centes entitats i més de dotze mil cinc-cents congressistes. S’hi programaren vint-i-quatre àmbits –dels quals un no es farà (navegació i pesca)–, amb la voluntat de plantejar orientacions per a un futur democràtic que ja s’albirava i per poder constatar que totes les reflexions, iniciatives i debats hi haguts durant els llargs anys del franquisme no havien estat sobrers.

ALGUNES RESOLUCIONS 27

Una altra de les qüestions que plantejà el segon Congrés de Cultura Catalana fou, de manera més inconscient que conscient, el de la relació entre continuïtats i discontinuïtats culturals a la sortida d’una dictadura tant llarga com la franquista. ¿Fins a quin punt els balanços i perspectives de futur fets pels distints àmbits partien de la voluntat de recuperació del fil republicà interromput per la dictadura? ¿Què hi havia, en els punts de vista del 1975, del gran canvi cultural esdevingut des del començament de la dècada dels seixanta? Tampoc havien passat tants anys des del primer congrés perquè l’estat de la qüestió variés substancialment; en canvi, la variació si que es trobava en les circumstàncies ambient i en les exigències estratègiques.

Les resolucions referides a l’àmbit primer de llengua (que tothom considerà com el central del congrés atès que afectava el moll de l’os de la reivindicació identitària catalana), coordinat per Antoni M. Badia Margarit i Jordi Carbonell, 28partien de la definició de la llengua catalana, el seu abast territorial i d’un petit resum de la història sociolingüística fins el 1939. Passava després a avaluar la situació del moment amb les seves diferències territorials i el conflicte (diglòssia) present a tot arreu malgrat que amb distintes intensitats. L’agudesa a la qual havia arribat el conflicte, amb una pèrdua de consciència de la unitat de la llengua, només es podia resoldre o amb la substitució del català per la llengua dominant (anihilació o diglòssia amb creixent predomini del castellà) o amb una política de normalització lingüística basada en el foment de la seva oficialitat, ús públic, predomini en l’ensenyament, en mitjans de comunicació, etc. 29

La segona part es dedicava a analitzar les circumstàncies i els problemes que hauria d’enfrontar la normalització, valorant els dèficits institucionals, els problemes de la seva implantació a l’administració pública, a l’ensenyament, als distints mitjans de comunicació o a les empreses. En les conclusions es reivindicava la lluita «continuada i multiforme» de Catalunya per la plena recuperació de la seva llengua i s’emfatitzava la necessitat de solucionar el problema de la integració de la població immigrada com una precondició per tenir èxit en la política de normalització així com en l’assoliment de l’autonomia política com el vehicle imprescindible. Es demanava crear una autoritat lingüística (es diu que podria estar lligada a l’Institut d’Estudis Catalans) i la creació de departaments encarregats de coordinar la normalització en les futures conselleries. En aquest àmbit tant transcendental podem afirmar que les resolucions demostraren tenir un marcat arrelament amb la tradició històrica i una clara voluntat política a fonamentar la futura política de normalització lingüística. 30

L’àmbit relatiu a l’estructura educativa, coordinat per Marta Mata, constituïa un dels fronts significatius dins la represa cultural i política de l’antifranquisme català. En aquest començava fent-se un llarg recorregut històric des del segle XVIII on es contrastava la creixent voluntat renovadora catalana amb el manteniment d’una estructura centralista i d’un sistema d’ensenyament tradicional que en tot moment havia estat un element entorpidor per a Catalunya. Seguidament es presentava una planificació del recorregut educatiu des de la llar d’infants fins a la universitat (amb especificacions pels distints territoris dels Països Catalans), s’establia un projecte d’escola de professorat i tots els condicionants necessaris per consolidar els estudis de la llengua catalana. Fins i tot s’hi reflexionava sobre les activitats extraescolars, l’adaptació de l’escola al seu medi, el paper dels pares i de la societat en l’estructura educativa i s’acabava especificant que l’altra activitat de l’àmbit havia estat la difusió de conferències, taules, seminaris, cursets i publicacions sobre la història de l’educació (activitat molt centrada a Barcelona).