AAVV - Quan tot semblava possible ...

El desembre de 1964 es van convocar les sessions de clausura del congrés que no aconseguiren el permís governatiu. La primera es va realitzar a la residència de l’Escola Pia el dia 19, i la segona l’endemà a la sala d’actes del CIC sota la presidència de Jordi Rubió i amb l’assistència de més de dues-centes persones. La policia va irrompre al local i dissolgué la sessió sense més conseqüències. 15

EL PLANTEJAMENT D’UN SEGON CONGRÉS

La iniciativa d’aquest primer congrés va quedar frustrada de cop. El mateix J. Fontana va declarar molt més tard que ell i alguns més encara pensaven a revitalitzar-lo el 1966. Tot fou endebades atès que la vida de l’oposició i la de la mateixa Universitat (Caputxinada, creació del SDEUB, expulsió de nombrosos professors, etc.) caminava per una altra banda. A partir de 1970, amb la tancada d’intel·lectuals a Montserrat per protestar pel Congrés de Burgos, i el 1971, amb la creació de l’Assemblea de Catalunya, el panorama va canviar substancialment. La creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, 16la irrupció de nova gent, massa jove encara a finals dels cinquanta per a intervenir-hi, la nova empenta que el Maig del 68 donà a la dita gauche divine i al seu cosmopolitisme desacomplexat i progre o la presa de consciència de l’impacte històric de la immigració i dels «altres catalans» varen ser elements que canviaren el panorama cultural català d’una manera tant profunda com impossible d’obviar. Poc després, l’assassinat de Carrero Blanco (desembre de 1973) i la progressiva decadència física del dictador varen modificar de soca-rel l’horitzó de les expectatives generals i de les sensibilitats col·lectives.

En el món ampli i heterogeni de la cultura de la primera meitat dels anys setanta pocs discutien ja l’hegemonia de la cultura progre-marxista, amb els seus vehicles d’expressió, les seves editorials, el seu mercat de consumidors fidels i en constant ampliació, així com amb una facilitat natural per incorporar el castellà i parts importants de la cultura castellana. Els sectors més lligats al catalanisme «conservador» i als nuclis eclesiàstics no disposaven d’una representació significativa al món universitari, ni al de la renovació pedagògica que passava a liderar Marta Mata, ni als equips de redacció de les principals enciclopèdies (com la Salvat) o al món editorial. Amb l’arrencada dels anys setanta també es veié que el marxisme estava molt present als col·legis professionals, que es convertien en uns agents cultural i polítics de primer ordre. 17

Els anys seixanta havien consolidat la idea que començava un «món nou», i molta gent jove nascuda a partir de la dècada dels quaranta n’estava fermament convençuda. Aquest tarannà implicava una oposició a vegades molt forta en contra dels que deien defensar la tradició. Molts es convenceren que aquesta tradició cultural no era res més que la imposició d’una visió esbiaixada per part d’una minoria intel·lectual al servei d’una burgesia que al cap i a la fi consideraven que havia acabat pactant amb l’alçament franquista. I així doncs, el que calia era tornar a la superfície tot allò «ocultat» d’una manera aparentment intencionada. La cultura progre imposà a més una dialèctica reduccionista de franquisme front a l’antifranquisme que molt sovint amagava importants carències ideològiques i, sobretot, un desconeixement preocupant de la realitat catalana anterior a la guerra civil. 18Un protagonista destacat d’aquests anys com J. M. Castellet constataria com la vida cultural barcelonina dels seixanta «es va impregnant de PSUC». Es tractava de Barcelona. El món comarcal era una altra cosa, amb més pes del catalanisme. 19

Aquest panorama no podia amagar que des de final dels cinquanta bona part de l’antifranquisme s’havia manifestat a través de la lluita cultural. Ja hi hem vist la iniciativa del primer Congrés de Cultura Catalana; el 1966 es crearia l’efímer Centre Estudis i Investigacions, SA (EISA) que morirà per la creixent crispació política; l’any següent un fòrum de reflexió intel·lectual en què s’afegiran J. Ferrater Mora i Baltasar Porcel als més habituals Joan Fuster, Joaquim Molas i J. M. Castellet on es discutirà molt sobre la dimensió cultural dels Països Catalans i de l’encaix de la cultura catalana en l’espanyola; i encara el 1968 les Jornades de la Cultura Catalana a París. A principis dels setanta hi havia un grup d’intel·lectuals i activistes als quals quasi ningú discutia l’autoritat, més enllà fins i tot de les filiacions polítiques: Oriol Bohigas, 20J. Fontana, Joaquim Molas, Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, F. Vallverdú, J. Carbonell, Miquel Porter, Oriol Martorell, Josep Termes, Albert Manent, Josep Benet, J. Triadú, M. Aurèlia Capmany, Ernest Lluch, J. Termes, Teresa Pàmies, Jordi Solè Tura entre els més significats també pel seu activisme. Gent con Oriol Bolós, Lluís Daufí, Eduard Bonet o Enric Casassas incorporaven la perspectiva de les ciències i encara caldria afegir-hi el germà d’aquest darrer, el pediatra Oriol Casassas, impulsor dels primers vocabularis de termes científics en català a partir de reunions mantingudes en el transcurs de les primeres convocatòries de la Universitat Catalana d’Estiu, creada a Prada de Conflent el 1968. 21

En aquest ambient va aparèixer la idea de crear una Comissió de Defensa de la Cultura Catalana. La iniciativa partia de la reunió del Col·legi d’Advocats del 28 de gener de 1975. 22La idea era que des d’aquí s’organitzés un Congrés de Defensa de la Cultura Catalana. Hi havia la voluntat de contactar amb l’Assemblea de Catalunya i amb la Comissió Permanent de l’Assembla d’Intel·lectuals Catalans i el propòsit de solidaritzar als altres col·legis professionals. 23S’intentà consensuar un primer manifest de convocatòria, encara que amb importants dificultats, on es justificava el congrés com l’espai per definir «les bases de la pròpia identitat» sobre la base que «la cultura pertany a tot el poble» i on tot respirava una voluntat de mobilització popular per la democràcia. L’ambient general, quan tothom esperava el proper final del dictador (i per extensió simplificadora, de la dictadura), era d’una politització extrema i el que s’obria des del primer moment era per veure qui dominaria el congrés.

Quan el 29 d’octubre es constituí la Comissió Permanent del Congrés, els representants de l’Assemblea d’Intel·lectuals foren comunistes o «companys de viatge» com ara Josep M. Castellet, Marta Mata, Oriol Martorell, Xavier Folch i Pere Portabella. Jordi Carbonell va ser considerat des de ben aviat el representant del congrés de 1964. La intel·lectualitat consolidada en els seixanta i la cultura progre-marxista demostraren una inicial voluntat de fer-se amb el control de la iniciativa congressual. 24En tota aquesta fase preparatòria es va debatre si s’havia d’imposar la perspectiva més culturalista i elitista que es desprenia de la convocatòria inicial del gener (amb un control organitzatiu per part dels col·legis professionals) o si es defugia el «culturalisme» i es convertia el congrés en una forma de mobilització popular, en una estructura participativa que arribés a tots els racons dels Països Catalans. El Secretariat Cultural va ser l’organisme que més intervingué en la definició del congrés: la seva Coordinadora l’integraven Rafael Ribó, Pau Verrié, J. M. Carreras, Jordi Bèrrio, Joan Albaigés, Jaume Fuster i Jordi Vives. 25

Aquesta preponderància política d’oposició va ser ben aviat un llast per a la bona marxa del congrés. La mort del dictador va treure el congrés de la semiclandestinitat en què havia nascut, i el caràcter assembleari i unitari que se l’hi havia volgut donar originàriament es va mantenir (de fet sobreviurà l’Assemblea de Catalunya i l’Assemblea d’Intel·lectuals Catalans) d’una manera progressivament disfuncional en el nou escenari polític general. De fet, en aquesta nova situació els qui salvaren el congrés foren catalanistes com Ignasi Pontí i Pere Rigau (Nosaltres Sols!), l’activisme catalanista de J. Esapar Ticó i Ramon Vila-Abadal i la dedicació de Rafael Ribó, M. Antònia Oliver i Montserrat Bayà. L’abril de 1976 es presentarà el Congrés al País Valencià; el juny a Perpinyà (on la iniciativa no acabaria de quallar mai) i a Mallorca; el novembre a Andorra, i el desembre a París (amb la presidència de J. Tarradellas), a Madrid i a Barcelona. 26Tant a Madrid com a París l’acte s’aprofità per reivindicar la unitat nacional, cultural i lingüística dels Països Catalans i per fer explícita la seva voluntat d’autogovern.