AAVV - Quan tot semblava possible ...

9. Víctor Català, després d’escoltar una conferencia de Joan Triadú al CEC el novembre de 1950 li va dir «Vetlleu el foc! Que és molt trist morir sense hereus!». Vegeu J. Triadú: Memòries d’un segle d’or , Barcelona, Proa, 2008, p. 289.

10. Ell explicaria més tard la seva visió i participació en el Congrés en 2005, p. 144.

11. He situat històricament aquest plet a J. Casassas: La voluntat i la quimera. El Noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme , Barcelona, Proa, 2017.

12. Narcís Bonet: «Actitud de la nostra joventut enfront dels problemes de consciencia i de responsabilitat ciutadana», dins ‘La Renaixença avui’, Criterion , 3 (Barcelona, 1960), pp. 93-105. Aquest article va comportar la detenció de l’autor i la sanció a la revista. Altres autors d’aquest número eren: Maurici Serrahima, Miquel Arimany, Octavi Saltor, Agustí Esclasans, J. M. Garrut, Àlvar Maduell i el mateix Basili de Rubí. Aquest sector tindrà més influència a comarques que a Barcelona, a través de revistes com Canigó , Oriflama o Presència . En part també pogué comptar amb el suport d’Òmnium Cultural (1961).

13. Aquesta plataforma, projectada i finançada per la CIA, estava representada a Espanya per Pablo Martí Zaro i a Catalunya, com sabem, per J. M. Castellet.

14. Aquesta apreciació la confirmaria més tard Serrahima (2005) en al·lusió explícita al grup de Castellet/Molas, així com en referir les «queixes» d’altres àmbits en un sentit similar.

15. Joan Triadú: Memòries d’un segle d’or , Barcelona, Edicions 62.

16. Vegeu Pere Portabella: «L’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans», L’Avenç , 43 (1981), pp. 40-41.

17. Santiago Riera Tuébols: L’Associació i el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, de la dictadura a la democràcia (1950-1987) , Barcelona, La Magrana, 1988. Tomás Suau: El corporativisme dels arquitectes a Catalunya: compromís polític, social i cultural , Barcelona, Universitat de Barcelona, 2013.

18. Enmig d’un panorama desolador sobresortia la iniciativa dirigida per Ferran Soldevila: Un segle de vida catalana , Barcelona, Alcides, 1961, obra interdisciplinària que aplegà una cinquantena d’autors aleshores considerats importants, sota la coordinació d’Albert Manent, Manuel Riu, Pere Puig Quintana i Joaquim Molas. L’obra, però, va quedar totalment desconnectada dels programes universitaris.

19. Teresa Muñoz Lloret: J. M. Castellet. Retrat de personatge en grup , Barcelona, Edicions 62, 1991, p. 182.

20. Oriol Bohigas: Dit i fet. Dietari de records (II), Barcelona, Edicions 62, 1992.

21. El 1974, Jordi Solé Tura i J Termes centrarien un debat molt intens sobre la naturalesa i origen del catalanisme que tingué la virtut de dur el debat sobre la qüestió nacional al debat cultural, polític i acadèmic.

22. N’era el degà Miquel Casals Colldecarrera, i secretari J. Pi-Sunyer i Cuberta.

23. En certa manera la convocatòria es va «oficialitzar» a partir del moment en què es publicà un article en La Vanguardia (18/2/1975) en què apareixia la denominació de «Congrés de Cultura Catalana». Al mes de febrer s’hi adheriren Òmnium Culturals i els col·legis de doctors i llicenciats, d’aparelladors, d’enginyers, d’arquitectes, l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, l’Associació d’Enginyers Industrials, Enciclopèdia Catalana, l’Assemblea d’Intel·lectuals i l’Assemblea de Catalunya (representada per J. Benet).

24. El consens per a la creació de l’estructura del congrés va ser molt difícil: patronat, consell superior, secció permanent, comissió executiva, secció cultural, comissió financera, gerència, etc. Vegeu Jaume Fuster: El Congrés de Cultura Catalana ¿Què és i què ha estat? , Barcelona, Editorial Laia, 1978, pp. 23-25.

25. «Els integrants de la Comissió Permanent», en J. Fuster, op. cit. , pp. 30-31.

26. L’acte, promogut per J. Espar Ticó, es va fer al Palau de Congressos amb més de dos mil assistents. El Secretariat Cultural, garant del nivell del congrés, estava presidit per Pau Vila i n’eren vocals Oriol Bolós, Marta Mata, Jordi Carbonell, M. A. Capmany, Joan Triadú, J. Benet, J. Pintó, Manuel Sanchis-Guarner i Bartomeu Barceló.

27. Publicades en tres volums (més un de Manifest i documents ) a Barcelona, 1978, per un conjunt d’editorials: Curial, Edicions Catalanes (Barcelona), Edicions 62 (Barcelona), La Magrana (Barcelona), Editorial Laia (Barcelona), Ed. Moll (Palma), Tres i Quatre (València), L’Estel (València), Llibres Turmeda (Palma) i Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona).

28. En aquest àmbit hi col·laborà gent del conjunt dels Països Catalans. Entre ells: Remei Oliver, Núria Albó, Margalida Sunyer, Vicent Pitarch, Marta Ibáñez, Joan Romaní, Montserrat Saumell, Josep Rossinyol, Ernest Sabaté, Joaquim Arenas, Jordi Caballé, Jordi Bruguera, Josep Moran, Ricard Tàpies, Aina Moll, Joan Puig, Jaume Puig, Maria Cardús, Hortènsia Curell, Maria, Rúbies, Francesc Vallverdú, Armand Quintana, Gustau Erill, Vicenç Perera, Lisa Gilbert, Domènec Marçà, Maria-Rosa Vilalta, Blai Soler, Jaume Corbera, Marta Mitjà, Elena Vilaseca, Anna-Maria Pou, Maria-Lluïsa Garreta, Montserrat Farràs, Joaquim Torres i Lluís Aracil.

29. Va coincidir amb la iniciativa empresa pel Grup Català de Sociolingüística que havia tingut una primera aparició a la Universitat Catalana d’Estiu el 1973 i l’any següent al Congrés Mundial de Sociolingüística de Toronto.

30. Temps a venir Isidor Marí farà balanç de les discussions i assegurarà que tothom estava d’acord amb la política de normalització, però no com implantar-la; que hi hagué una gran controvèrsia sobre el tema de l’oficialitat o la cooficialitat; i que va deixar obert el tema de la llengua estàndard. Vegeu I. Marí: «Llengua i sociolingüística en el marc del Congrés de Cultura Catalana», Revista de Catalunya , 295 (juliol, agost, setembre de 2016), pp. 95-104.

31. La introducció de l’àmbit començava: «La historiografia ha tingut i té un paper fonamental en la supervivència i el desenrotllament de la consciencia catalana d’identitat col·lectiva», C.C.C. vol. 1. Resolucions , p. 191.

32. Aquesta convicció de 1977 contrastarà amb la realitat autonòmica posterior quan la cirit es construirà al marge de l’Institut i aquest perdrà en la pràctica fins i tot la condició d’organisme assessor. Vegeu De les idees als fets. Reflexions al cap de 20 anys del Congrés de Cultura Catalana , Fundació del C.C.C./Edicions 62, Barcelona, 1999, p. 27.

33. Resolucions , vol. 1, op. cit. , p. 200.

34. Es parla també del benefici de l’existència de la secció barcelonina del CSIC que el 1962 s’havia independitzat com a Departamento de Estudios Medievales dins la Institución Milà y Fontanals. Vegeu Resolucions , 1, op. cit. , p. 201.

35. L’anàlisi d’aquesta polèmica a J. Casassas: «Josep Termes en el debat sobre el catalanisme», dins T. Abelló i A. Colomines (eds.): Josep Termes. Catalanisme. Obrerisme. Civisme , Catarroja, Afers, 2014, pp. 15-34.

36. R. Folch: «Una campanya per a un metacongrés», Revista de Catalunya , 295 (juliol/ agost/setembre de 2016), pp. 85-94.

37. P. Gabancho: «Del tot al no-res, o quan la Transició et passa pel mig», Revista de Catalunya , 295 (juliol/agost/setembre de 2016), pp. 105-111.

LA LLUITA PER SOBREVIURE A L’AMNÈSIA

REPUBLICANS CATALANS A L’ESPANYA DE L’ANY SEIXANTA

Giovanni C. Cattini

Universitat de Barcelona