AAVV - Quan tot semblava possible ...

La difusió d’obres que tingueren el rerefons de l’exili es multiplicà des del final dels anys cinquanta i especialment en els anys seixanta, quan, finalment, i tal com ha remarcat Larraz per al context espanyol, es podia presentar aquests autors gairebé com a nous escriptors. Si el públic lector jove no en coneixia l’existència i la producció prèvia, tot era possible per als intel·lectuals orgànics del franquisme que, fins i tot podien ridiculitzar aquests adversaris, dient que els escriptors de l’exili escrivien amb un motlles literaris reaccionaris i del passat, i que en l’Espanya d’aquell moment hi havia gèneres literaris més avançats. O amb paraules d’Antonio Iglesia Laguna a Treinta años de novela española (1938-1968) : «la juventud no logra comprender ciertas cosas. Lo que los exiliados escriben no les parece explosivo, sino hasta reaccionario en comparación con lo que en la España actual se edita». 40

LA REIVINDICACIÓ DE LA VIDA NOCTURNA DE SEBASTIÀ GASCH COM A FORMA DE BARCELONISME

Al costat del boom de la novel·la dels exiliats que hem esmentat, ens sembla també interessant veure com el tema dels anys republicans podia surar-hi gràcies a la història de l’oci i els espectacles musicals i teatrals d’aquells anys. És el cas de les aportacions que hi feu Sebastià Gasch (1897-1980) que, des de la primera joventut, havia dut a terme una activitat polifacètica i transversal que, abans de la guerra civil, l’havia projectat a la vida pública com un crític d’art, del teatre i dels espectacles de gran vàlua. 41Al llarg de la dècada de 1930 va ser pioner en l’estudi dels espectacles musicals, del cinema, del circ, del music hall , del jazz i sobre la vida nocturna en general. En pocs anys, Gasch es transforma en un referent de la crítica cultural, tant més perquè el seu historial es caracteritza per ser present als actes culturals més rupturistes del període (com el conegudíssim «Manifest Groc» o les conferències d’«Els 7 davant El Centaure», entre d’altres), per ser redactor de diferents revistes de l’avantguardisme català, al mateix temps que col·laborador de la premsa convencional del període, tant a Catalunya i Espanya com a l’Amèrica Llatina. Amb la guerra civil, Sebastià Gasch es posicionà de manera destacada al costat de les institucions republicanes: en el 1937 publicà La pintura catalana contemporània al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya a més de participar i escriure en diferents revistes. Amb la derrota republicana, Gasch prengué la via de l’exili i visqué a París fins a 1942 quan tornà a Catalunya, on fou empresonat durant unes setmanes. El 1943 s’instal·là a Barcelona, es va reinserir en la vida laboral com a traductor, va dirigir la galeria El Jardín i la sala Vinçon, i a partir de 1946 entrà a la redacció de la revista Destino , on escrivia una secció sobre el món dels espectacles «El sábado en la butaca», que durarà dècades i on els temes tractats seran el músic hall , circ, la dansa i el ballet. En la mateixa revista, escrigué també a la secció «Formas y colores», dedicada a la vida artística en general; animà una secció pròpia com era «A la luz del recuerdo», i hi col·laborà amb diferents articles fins els anys setanta que es jubilà. A partir dels anys cinquanta, la petja de Gasch passà també per col·laboracions a Ràdio Nacional i, fins i tot, una vegada creada la televisió escrigué guions per a programes com Esta es su vida i Canciones para el recuerdo . Al llarg dels anys cinquanta i seixanta, la seva fama de crític pioner del circ, el portà a rebre diferents reconeixements del sector i del mateix Estat francès que li atorgà el títol de Chevalier de les Palmes acadèmiques (1959) primer, i després el títol superior d’ Officier .

Dins de la polifacètica literatura, volem resseguir algunes obres de l’autor com ara Barcelona de nit i Les nits de Barcelona , 42per remarcar una idea d’una nit barcelonina anterior al franquisme que es veié recuperada per la ploma del mateix Gasch. La historiografia ha remarcat ja fa temps que el «barcelonisme» de la dècada de 1940 fou una mena de succedani tolerat pel règim sempre que no s’hi superés l’àmbit de l’anècdota. La reflexió sobre el barcelonisme com a forma descafeïnada de catalanisme ha estat objecte de diferents reflexions, però cal remarcar que del barcelonisme arribaren no només llibres i articles d’exregionalistes que col·laboraren amb el règim, sinó també l’obra de historiadors solvents que, com Jaume Vicens Vives o Augustí Duran Sanpere, hi feren aportacions molt valuoses. A més, la nova generació de periodistes com era el cas de Paco Candel, Josep Maria Huertas i Clavera o Jaume Fabre, impulsaren, en la dècada de 1960 i 1970, la renovació del barcelonisme amb un periodisme social i de denúncia de la vida dels barris que influí en la consciència i les mobilitzacions antifranquistes del període. 43En aquest marc, la recuperació històrica que pogué fer Sebastià Gasch no fou tant rupturista ja que generacionalment formava part d’aquell sector que havia perdut la guerra. Aconseguí reintegrar-se a la vida cultural barcelonina i catalana, dedicant-se a evocar un món musical, nocturn, extravagant que, malgrat el to nostàlgic, no tenia cap reivindicació política en si mateixa, però no deixava de representar un món passat i un atractiu evident.

En el pròleg a la Barcelona de nit , obra publicada al 1957, Gasch afirmava sense embuts que «la Barcelona dels anys vint i trenta, la Barcelona, d’entreguerres, no parava de sorprendre’ns», 44i recordava com la vida nocturna de la capital catalana era coneguda internacionalment, fet que motivava la publicació d’articles i llibres, especialment a França «entre els literats àvids d’emocions fortes i de pintoresc acolorit amb anelles». 45Gasch explicava que els articles que ara recollia en un volum, havien aparegut primer en la revista El Mirador al llarg dels anys 1930 i s’hi respirava la que podríem definir com l’àmplia fenomenologia de la vida nocturna barcelonina: des del món del cafès concerts i les tavernes fins a la del teatre, del cinema al circ, incloent-hi l’orientalisme representat per l’andalusisme a Catalunya i l’esbós de retrats de figures artístiques catalanes. 46Així, en una part dels articles reproduïts en el llibre, Sebastià Gasch subratllava la recerca de l’exòtic, d’un primitivisme musical i de balls passionals que corresponien a uns subjectes que actuaven als bars de petites dimensions on artistes i públic representaven un món marginal i excèntric que, amb les seves exageracions i llicències poètiques, servia per captivar els gustos del públic lector del Gasch que, no ho hem d’oblidar, era profundament burgès i naturalment català. En aquests bars fins i tot podia ser neutralitzat l’extremisme anarquista: així en descriure el bar Café Royalty, deia que estava «situat al davant d’una gran esplanada abandonada. A la porta, la indispensable pissarra que anuncia el Renombrado trío Les Lujan, gran éxito . A la paret del costat, un ingenu ha pintat un gran Biba la Fai inofensiu». 47

El lector de 1957 segurament pensaria que el temps transcorregut havia demostrat que la FAI no havia estat tan inofensiva ja que, a partir del juliol de 1936, el cop d’estat militar provocà el col·lapse de l’ordre públic i una onada de violència de la qual tothom, a posteriori , responsabilitzà la FAI, i que produí morts, entre els quals hi havia l’excel·lent periodista conegut per Gasch a les nits barcelonines, Josep Maria Planes (1907-1936). Planes fou conjuntament amb Gasch, un pioner en la difusió d’articles sobre el món de la vida nocturna, especialment dels espectacles de jazz, dels cabarets i dels music hall i de totes les novetats importades a Barcelona que publicà primer en articles en revistes com el mateix Mirador on coincidí amb Gasch i, poc després, aplegà en el volum Nits de Barcelona . 48A més, Planes fou pioner en les cròniques esportives enteses com un fet social de la nova cultura de masses, 49però el que li costà la vida fou dedicar una sèrie de reportatges al món anarquista que titulà «Els gàngster de Barcelona» i «L’anarquisme a Catalunya i Espanya», publicats entre l’abril i el maig de 1934 al diari republicà catalanista La Publicitat . 50L’agost de 1936, Planes era segrestat al pis on vivia amagat al carrer de Muntaner i assassinat per uns pistolers de la FAI.