AAVV - Quan tot semblava possible ...

Finalment, Alexandre Cirici signava l’article més extens, sota el títol «La generació dels seixantes», 57que apareixia a la secció d’art, però amb una orientació general. Cirici formulava una successió de generacions que per ell eren evidentíssimes, un seguit d’estrats culturals que començaven amb la seva generació, la dels que feien vint-i-cinc anys a la fi de la guerra civil. S’havien format abans de la guerra però no hi havien tingut cap protagonisme. Eren els que havien de fer de «cordó umbilical» amb la preguera. Els seguien els qui havien fet la mateixa edat a mitjans cinquanta, quan Espanya fou admesa a la ONU: eren Tàpies, Bohigas, Portabella, Fuster, Salvat, Romà Gubern, Francesc Vallverdú, Joaquim Molas, Miquel Porter, Antoni Jutglar, Ernest Lluch, Josep Termes. Era gent que «escriu amb una forta dominant cívica». Després d’aquetes dues generacions precedents arribava la dels seixanta, que eren els qui havien fet els vint-i-cinc anys «a l’època de les Comissions Obreres i del Boccaccio, la manifestació de capellans i la minifaldilla». La definició d’aquesta generació anava sota el significatiu epígraf d’«Un nou món», i quedava definit sobretot per elements internacionals:

Llur problemàtica és molt universal. S’incorporen a la vida activa al moment del boom de la societat de consum, de la revolució sexual, dels moviments joves de Berkeley, d’Amsterdam i d’Estrasburg, i els arriben reflexos del món hippy, de l’hedonisme de Marcuse i de la primacia dels mitjans de McLuhan. Descobreixen la cultura de l’oci i digereixen el marxisme i el freudisme.

Una mostra més del sentiment de moment d’inflexió, entre el balanç i la projecció de futur, que tenien els protagonistes es pot trobar en el número monogràfic que la revista Cuadernos para el Diálogo 58va publicar en la seva collecció de suplements, titulat «Cultura catalana. Perspectiva 70». La introducció del quadern duia el simptomàtic títol «No es solo historia», i posava l’èmfasi en els canvis que s’estaven produint en el món cultural català, amb un canvi de perspectiva molt important, que la portava a una acció

que desde luego es algo más que el combate por la mera subsistència, por una continuidad difícil, probablemente los rasgos más característicos de hace unos lustros. La cultura catalana no está ya en peligro de muerte o de extinción, ni tampoco de quedar relegada al ámbito del pintoresquismo o de la tradición oral. Dentro de unas limitaciones que aún existen, dentro de una situación que dista mucho de ser normal y mucho menos igualitaria, la cultura catalana afronta un momento de saludable crisis. 59

Crisi de creixement, crisi d’etapa de canvi, que tot i les moltes discussions, incorporava la qüestió generacional. Els editors del suplement van triar tres figures que representaven tres etapes força coincidents amb les que assenyalaven a Serra d’Or , Castellet i Cirici. Parlaven d’una vella generació que personalitzaven en Joan Oliver, d’una generació intermèdia amb Maria Aurèlia Capmany, i una nova generació encarnada en Terenci Moix. Com passava sovint, uns referents centrats en el món literari, tot i que al llarg del monogràfic també s’al·ludia a la cultura popular i al que ara en diríem manifestacions emergents, de la cançó a la cultura de la imatge, un debat que no podem abordar, però que evidentment també era ben present i rellevant a l’època, com també les discussions entre una cultura de minories i una cultura de masses. 60

1. Com bé sabem, per entendre els comportaments humans la percepció és tant important com la realitat. Aplicat a la década analitzada i a la component del canvi és interessant aproximar-se a les diferents perspectives (econòmiques, socials, culturals...) analitzades a Glicerio Sánchez Recio: Eppure si muove. La percepción de los cambios en España (1959-1976) , Madrid, Biblioteca Nueva, 2008.

2. Vegeu les reflexions de Tom Buchanan: «¿Hasta qué punto era “diferente” España? El segundo franquismo en el contexto internacional», a Nigel Townson (ed.): España en cambio. El segundo franquismo, 1959-1975 , Madrid, Siglo XXI, 2009, pp. 71-86.

3. Més enllà de determinar si cap d’aquests factors va precedir els altres, com a material de debat són interessants les reflexions de Walther Bernecker: «El cambio de mentalidad en el segundo franquismo», a Nigel Townson (ed.), op. cit. , pp. 49-70. Sobre l’evolució dels valors de l’opinió pública en aquests anys són determinants els diferents estudis de Francisco Sevillano. També és interessant com a material de l’època els diferents informes FOESSA.

4. Pel que fa al marc català durant el franquisme, vegeu el breu però recent llibre Sobre el franquisme i Catalunya. Homenatge a Borja de Riquer , Barcelona, Efadós, 2015, que representa un estat de la qüestió molt útil i actualitzat. L’article de Francisco Morente ofereix moltes pautes bibliogràfiques en relació amb el món cultural i intel·lectual.

5. Pel que fa a l’àmbit espanyol segueixen sent punts de referència obligats per a la temàtica que aquí tractem textos ja clàssics com el de Jordi Gracia i Miguel Ángel Ruiz Carnicer: La España de Franco (1939-1975). Cultura y vida cotidiana , Madrid, Síntesis, 2001; Juan Pablo Fusi: Un siglo de España. La cultura , Madrid, Marcial Pons, 1999; els apartats inicials de José Carlos Mainer y Santos Juliá: El aprendizaje de la libertad. La cultura de la transición, 1973-1986 , Madrid, Alianza Editorial, 2000, i el debat del monogràfic «Intelectuales y segundo franquismo» que li va dedicar la revista Historia del Presente , 5 (2005). Acabada d’aparèixer i en relació amb una cronologia més específica es pot citar aquí Juan Pablo Fusi: Espacios de libertad. La cultura española bajo el franquismo y la reivención de la democracia (1960-1990) , Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2017. També en l’àmbit de les publicacions col·lectives es poden destacar els números monogràfics de Cercles. Revista d’Història Cultural , 16 (2013), sota el lema dels «intel·lectuals davant el repte dels anys seixanta», o del Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne , 50 (2015), dedicat als intel·lectuals a Espanya, de la dictadura a la democràcia (1939-1986), que conté un ampli assaig bibliogràfic de Francisco Morente.

6. Una interessant reflexió sobre aquest continuum que fixa el centre en el Noucentisme i els extrems anteriors i posteriors en la Renaixença i el marxisme en el darrer capítol de Jordi Casasssas: La voluntat i la quimera. El Noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme , Barcelona, Pòrtic, 2017.

7. Hem explicat el paper dels localismes en la conformació de la cultura franquista a C. Santacana: «L’espai local en el franquisme. Aportació historiográfica i utilització política», a Identitat local i gestió de la memoria. Actes del VII Congrés d’Història Local de Catalunya , Barcelona, L’Avenç, 2004, pp. 61-80. Un dels casos més evidents a Catalunya és el del lleidatanisme que va estudiar Miquel Pueyo: Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols , Barcelona, Edicions 62, 1984.

8. Vegeu C. Santacana: «Uns lectura franquista de la cultura catalana als anys quaranta», a C. Santacana (coord.): Entre el malson i l’oblit. L’impacte del franquisme en la cultura a Catalunya i les Balears (1939-1960) , Catarroja, Afers, 2013, pp. 45-70.

9. Vegeu, per exemple, el paper del Consell Assessor de la Presidència creat per Lluís Companys el 1940, amb un paper decisiu d’intel·lectuals que, malgrat la seva significació política, semblaven estar situats au-dessus de la mêlée .