Ferran Carbó Aguilar - Els versos dels calaixos

2. Dels anys cinquanta als anys seixanta: el poeta de la postguerra valenciana

El desembre de 1951 es va presentar el primer volum del Diccionari Català-Valencià-Balear (iniciat per Antoni M. Alcover i continuat per Francesc de Borja Moll, amb la col·laboració del filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner) als baixos de l’Ajuntament de València i el jove poeta de Burjassot hi va assistir enviat pel periòdic on treballava. A l’acte va conèixer Manuel Sanchis Guarner i Francesc de Borja Moll, i tots dos el van animar a usar literàriament la seua llengua materna. Fou aleshores que va començar la seua amistat amb Sanchis Guarner, i pocs mesos després d’aquesta trobada, des del febrer de 1952, el poeta ja escrivia textos en llengua catalana.

A l’inici del juny de 1952 va assistir a Tarragona, enviat pel diari, a l’acte del trasllat de les restes reials de Jaume I de Tarragona a Poblet. Així ho recordaria a l’inici del primer poema de la «Cantata del rei Jaume I, des d’Alzira», dins el primer volum de Mural del País Valencià :

Jo vaig veure una nit, a Tarragona,

dintre la Seu que la ciutat corona,

el cadàver llarguíssim del rei Conqueridor.

Els poemes que va escriure durant aquest any 1952 es van agrupar dins el seu primer poemari redactat en llengua catalana, Ombra d’ales a l’aigua , el qual va ser finalista del premi Literatura-Poesia de la Diputació de València del 1953 i va romandre inèdit (Carbó, 2016 a : 171-206). La guanyadora d’aquest guardó fou la poetessa Maria Beneyto amb l’obra, en llengua castellana, Criatura múltiple . Tant aquell primer poemari inèdit com el primer que va editar, a la primavera del 1953, intitulat Ciutat a cau d’orella , tracten explícitament d’indrets i de monuments de Tarragona, la ciutat visitada i coneguda aquell 1952, una ciutat essencial en la confirmació de la nova llengua literària escollida pel poeta i que, al cap i a la fi, era la seua llengua materna. Al poema «Retrobe les arrels», del 1975, inclòs al primer volum de Mural del País Valencià , escriu i recorda: «Vaig reconéixer la unitat / assegurada de la llengua, / vaig retrobar-la a Tarragona».

Joan Fuster, a la lúcida introducció que va redactar el 1972 per al primer volum de la poesia completa estellesiana, intitulat Recomane tenebres. Obra completa 1 , indicava que, quan el poeta de Burjassot va publicar el seu primer llibre, «La veu que hi transcendia obligava a unes esperances diferents» (Fuster, 1972: 18). Efectivament fou així: Estellés va saber crear una manera d’escriure amb un estil ben personal, el qual definia i singularitzava la seua poesia respecte als altres escriptors. Al País Valencià, pocs anys després d’estrenar-se com a poeta en llengua catalana, ningú no escrivia versos com ell.

L’any 1953 es va editar per primera vegada un llibre seu en llengua catalana, Ciutat a cau d’orella . El va publicar a l’editorial Torre, la més rellevant durant la postguerra al País Valencià, en el moment en què, a més, el jove poeta començava la intensa amistat amb Joan Fuster, el qual va ressenyar aquest poemari al número 19 de la revista de l’exili a Mèxic Pont blau . A la fi del mateix any va ser finalista del premi Óssa Menor, a Barcelona, amb un altre llibre, Donzell amarg , mentre que el guanyador havia estat Miquel Martí i Pol amb l’obra Paraules al vent . Cal observar que aquest guardó barceloní era en aquell moment el més destacat, en llengua catalana, per al gènere de poesia.

El 1955 Estellés es va casar amb Isabel Lorente, van fer el viatge de noces a diferents indrets de Tarragona i de Barcelona, i es van establir a viure llogats en un àtic del carrer Misser Mascó 17, porta 29, de València, lloc que recordava una dècada més tard al poema «El primer pis, venint del cel, era el nostre», de L’amant de tota la vida (1965), i que també havia recreat el 1958 al poema «Educadament, Misser Mascó 17», de L’inventari clement de Gandia (2012), quan faltava ben poc de temps per a deixar-lo, pel trasllat que va fer a Burjassot:

Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.

Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;

és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.

Tota la meua vida entre quatre parets.

L’any 1956 va guanyar a Catalunya el premi de Cantonigròs, amb Donzell amarg , la mateixa obra que havia estat finalista el 1953 al premi Óssa Menor. El poeta de Burjassot hi va concursar animat per Josep Pedreira, Xavier Casp i Joan Fuster. L’autor, anys més tard, va anomenar la producció poètica d’aleshores com el cicle de les seues «homilies d’Organyà», per ser els primers reculls, els més antics: per això els posava la mateixa denominació que tenien els textos medievals més antics de la llengua catalana, Les homilies d’Organyà .

Aquell 1956, però, moria la seua primera filla, Isabel, quan tenia tres mesos, i llavors l’autor s’enfonsava en un nou cicle que reorientava la seua escriptura, ara de crisi i d’exili interior, de desconnexió de l’entorn immediat que percebia amb neguit i sense sentit; un cicle que va considerar de tenebres (Carbó, 2014). El mateix any editava el poemari La nit , escrit des del 1953 i acabat el 1956, i també viatjava a Barcelona durant la tardor, quan va visitar i conèixer Salvador Espriu; a més, en tornar, escrivia el conjunt «Llibre d’exilis» i obres com L’Hotel París i El monòleg , aleshores inèdites. A l’inici del 1957 va escriure Testimoni d’Horaci , motivat per la lectura de Shakespeare i en especial per l’admiració per Hamlet , poemari que amb els dos anteriors (escrits a la fi del 1956) configurava una trilogia.

Des de la primavera del 1957, en què el poeta Carles Riba va visitar durant quatre dies València i Estellés l’acompanyà amb Joan Fuster per la ciutat, fins al desembre del mateix any, l’escriptor va escriure el conjunt «Coral romput», que integrava, com a tercera part, dins La clau que obri tots els panys . Aquest llibre també reunia, com a segona part, el conjunt anterior «Llibre d’exilis», a més d’altres textos més esparsos que s’integraven en la primera part. L’obra va obtenir el 1958 el premi València de Literatura-Poesia, de la Diputació Provincial. Tant la segona com la tercera part tractaven encara la dura vivència que havia suposat la mort de la primera filla, Isabel.

Tots aquests llibres de les tenebres foren creats quan vivia a Misser Mascó 17, de València, entre els anys 1956 i 1958; i confirmen el seu estil més genuí aconseguit durant la segona part dels anys cinquanta, en un moment de producció intensa i alhora especialment valuosa, si atenem a la importància d’algunes de les obres escrites. Hi ha un salt qualitatiu respecte al que havia fet anteriorment per l’accentuació de l’univers temàtic de la quotidianitat, observada testimonialment i vista des de l’actitud de crisi, de neguit i de desolació; i també per l’expressió literària, en sintonia amb la temàtica, basada en el registre col·loquial i en el predomini del llarg metre alexandrí (de dotze síl·labes amb cesura i, per tant, amb dos hemistiquis de sis síl·labes).

Al voltant del 1959 el poeta va canviar la residència i es va traslladar a viure a Burjassot, amb l’esposa Isabel i els dos fills (nascuts Vicent el 1957 i Carmina el 1958), la qual cosa el va distanciar de les vivències més adverses dels anys precedents, com ara la mort de la filla o la tràgica riuada de València de l’octubre de 1957, i va comportar sensacions de signe més positiu. A poc a poc es feia un capgirament en la seua evolució, amb la incorporació d’una visió més esperançada. És obvi que les noves vivències de Burjassot i la presència dels dos fills influïren en aquesta reorientació. A més, professionalment, des del gener de 1959 Estellés havia passat a ser redactor en cap del periòdic Las Provincias (on José Ombuena, més afí i lleial al règim franquista, havia substituït com a director Martí Domínguez), i, gairebé alhora, el 18 febrer de 1959, hi iniciava les seues col·laboracions en vers, intitulades «Bon dia» i signades amb el pseudònim de Roc, el nom del patró de Burjassot, textos com si fossen unes cròniques de poesia popular en valencià sobre diferents aspectes i esdeveniments del moment a València; col·laboracions que van continuar durant quinze anys, fins al 2 de febrer de 1974 (Mansanet, 2003: 5).