Ferran Carbó Aguilar - Paraules invictes

PARAULES INVICTES

CINC ESTUDIS DE POESIA CATALANA

DEL SEGLE XX

PARAULES INVICTES

CINC ESTUDIS DE POESIA CATALANA

DEL SEGLE XX

Ferran Carbó

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Ferran Carbó Aguilar, 2016

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2016

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo

Maquetació: Textual IM

Coberta:

Il·lustració: Doro Balaguer, Sense títol , 2011

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9958-3

A Jaume i Miquel,els meus fills

Malgrat els edictes,hi ha pobles, hi ha llits,paraules invictes.

Vicent Andrés Estellés

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

1. DE DAMES, NOIES I TRAMVIES. IRONIES DE JOSEP CARNER, JOAN SALVAT-PAPASSEIT I FRANCESC ALMELA I VIVES

1. Reflexions a partir d’un poema de Carner

1.1 Sobre Auques i ventalls

1.2 Les dones i els tramvies

1.3 «La bella dama del tramvia»

2. Reflexions a partir d’un poema de Salvat-Papasseit

2.1 Sobre els dos primers poemaris

2.2 Les noies i els trams

2.3 «Encara el tram»

3. Notes finals entorn d’un poema d’Almela i Vives

3.1 Sobre l’autor i la seua generació

3.2 «La bella dama del museu»

2. «UNA PÀTRIA D’ANTANY». CARLES RIBA I EL PAÍS VALENCIÀ

1. Les primeres relacions

1.1 Els contactes des de la preguerra

1.2 Les connexions de la postguerra

2. La relació amb Joan Fuster

2.1 La vinculació personal

2.2 El viatge a València

2.3 La impossible anada a Gandia

2.4 La valoració literària

3. Referències i intertextualitat de Vicent Andrés Estellés

3.1 A partir del 1953

3.2 «El procés»

3.3 Súnion

3.4 «Mort i espant de Carles Riba»

4. Sobre la presència posterior

3. DE GRIUS, CORBS I ARBRES. JOAN VINYOLI DES DEL PAÍS VALENCIÀ

1. Entorn del 1978

2. Uns punts de partença coincidents

3. Per l’escala secreta (poemes)

4. Més reciprocitats i connexions posteriors

5. El griu i El corb

6. «L’arbre incandescent»

4. «UNA TERRA QUE CREMA». SOBRE MIQUEL MARTÍ I POL I VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

1. La coneixença en la maduresa

2. Els inicis poètics compartits

3. Entorn del 1953

4. Paraules al vent i Donzell amarg

5. L’evolució literària paral·lela des dels anys setanta

5. OMBRA D’ALES A L’AIGUA. EL PRIMER POEMARI EN LLENGUA CATALANA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

1. Els antecedents

2. Les «provatures»

3. La documentació

4. Una proposta d’índex i altres textos coetanis

5. Ombra d’ales a l’aigua

BIBLIOGRAFIA

ÍNDEX ONOMÀSTIC

INTRODUCCIÓ

El present llibre tracta sobre poesia catalana del segle XX. Si bé el capítol inicial presenta reflexions a partir de textos concrets de tres poetes de la primera part del segle, fins al 1939; els altres capítols abracen una cronologia posterior, entre els anys cinquanta i els anys setanta, en la qual es revisen aspectes de les produccions literàries o de les relacions personals i culturals d’uns altres quatre poetes.

El primer capítol analitza i contrasta, des de la ironia, el tractament del motiu de les dones i els tramvies en textos, escrits entre els anys 1914 i 1920, de Josep Carner i de Joan Salvat-Papasseit; amb el complement final d’un poema posterior de Francesc Almela i Vives. El segon capítol estudia la vinculació de Carles Riba i els escriptors valencians: de manera molt especial, la importantíssima relació, personal i literària, amb Joan Fuster i, poètica, amb Vicent Andrés Estellés, des que es van conèixer a l’inici dels anys cinquanta; i també, més superficialment, la connexió amb altres escriptors anteriors i posteriors. El tercer capítol revisa i analitza la producció de Joan Vinyoli que tingué algun tipus de semblança, contacte o lligam amb el País Valencià o amb autors valencians, des dels anys cinquanta. El quart capítol també parteix d’aquells anys cinquanta i ressegueix, des d’aleshores fins als anys vuitanta, la relació recíproca entre dos poetes d’estil amb aspectes convergents, com ara Miquel Martí i Pol i Vicent Andrés Estellés. El cinquè i darrer capítol recupera, estudia, reconstrueix i edita textos del primer poemari en llengua catalana de Vicent Andrés Estellés, un recull escrit el 1952 els poemes del qual havien romàs inèdits.

El conjunt tracta sobre poetes especialment importants, com són Carner, Salvat-Papasseit, Riba, Vinyoli, Martí i Pol i Estellés. Tot i semblar, aparentment, una reunió heterogènia, això no obstant, aquests escriptors tenen, a més del gènere i del segle, dos punts més de convergència: d’una banda, ni que siga tangencialment, algun tipus de contacte o d’influència, respectivament, amb autors valencians i el País Valencià; i de l’altra, el fet que, per les relacions personals o literàries, són poetes de l’òrbita d’Estellés, el qual apareix, en major o menor grau, referit o involucrat en bona part dels primers capítols i tractat en exclusiva en el darrer. «Malgrat els edictes» de l’època i del context, aquest poeta nascut a Burjassot es va formar llegint Carner i, més tard, el va atraure Salvat; es va sentir fascinat per la poesia de Riba a l’inici dels cinquanta, quan va intentar el seu primer poemari en llengua catalana; posteriorment va llegir Vinyoli i fou amic de Martí i Pol, dos poetes amics entre ells que van llegir no sols els llibres de Riba sinó també els versos del poeta valencià.

Estellés va decidir la incorporació de la llengua catalana el desembre del 1951, l’any en què s’editava a Catalunya, per segona vegada (primera no clandestina), Elegies de Bierville. El seu Ombra d’ales a l’aigua fou escrit a Burjassot el 1952, el mateix any en què Carles Riba va publicar Salvatge cor , agafant el títol a Ausiàs March, i en què, ben lluny, Carner editava a Santiago de Xile Llunyania. Martí i Pol i Estellés el 1953 es van trobar competint al premi Óssa Menor de Barcelona, on en foren guanyador i finalista. Riba des del 1954 volia visitar i conèixer València, cosa que, finalment, féu el 1957 (l’any del volum Poesia de Carner), i no va poder fer el 1959 amb Gandia, a causa de la seua prematura mort. Tanmateix, un llibre inèdit de Vinyoli sí que viatjava, concursava i era finalista el 1959 al premi Ausiàs March de Gandia, en la seua primera convocatòria, autor que ja el 1952 havia estat membre del jurat del premi Óssa Menor, quan hi participava el jove Joan Fuster, el qual al poc de temps es convertiria en un dels pocs valedors de la poesia vinyoliana. Fuster el 1962, a Barcelona, va prologar i interpretar, com fins aleshores ningú, les poesies de Salvat-Papasseit. Tot plegat era una creixent xarxa de relacions personals i literàries (segons els casos) que, sobretot des dels anys cinquanta, foren especialment importants en l’esdevenir de la poesia en llengua catalana.

Aquest llibre, tanmateix, no sols revisa poetes importants d’«una terra que crema», els quals ens llegaren les seues «paraules invictes». També recorda i tracta, més indirectament, protagonistes centrals –i d’alguna manera guies exemplars– en el conjunt dels territoris de llengua catalana, com foren en el transcurs del temps i entre els esmentats, primer, Carles Riba i, després, Joan Fuster.