Ferran Carbó Aguilar - Els versos dels calaixos

Durant alguns cursos acadèmics hem treballat a classe aquesta obra literària. Diferents generacions d’alumnes universitaris de Filologia Catalana han enriquit la inicial proposta de lectura i ens han fet sentir i compartir, cada vegada amb més intensitat, la grandesa de versos i de poemes, la de l’obra. A tots ells els manifestem l’agraïment, per motivar-nos en la necessitat d’elaborar aquest estudi; un deute i un repte concebuts fa anys peròendarrerits i perllongats durant massa temps. També mostrem gratitud a Carmina i Vicent Andrés, Vicent Anyó, Mariola Aparicio, Enric Izquierdo i Vicent Simbor, sempre atents a les consultes. És evident que la proposta d’anàlisi i d’interpretació del present llibre té un component personal i subjectiu per part de qui la signa i n’és responsable. Per tant, n’és una entre tantes. Una gran obra literària com aquesta en mereix, sense cap mena de dubte, moltes més.

Albuixec / Forcall / Vila-real, tardor de 2017

1

L’autor i la seua poesia

L’escriptor d’aquesta gran obra literària va nàixer a Burjassot el 4 de setembre de 1924 i va morir el 27 de març de 1993. La seua infantesa es va caracteritzar per les vivències relacionades amb el seu entorn més immediat i pròxim, el del conjunt de pobles i indrets de la comarca, l’Horta, i el de la ciutat de València; i també es va singularitzar per l’ajuda al pare i a l’avi en el forn de Burjassot on treballaven, àmbit que es recorda i refereix en poemes posteriors com, per exemple, «L’ofici», de Llibre de meravelles . Durant l’adolescència («tretze o catorze anys») 1 va fer d’aprenent d’orfebre, com recorda al poema «Dies», del mateix recull. L’interès per la literatura es va originar a partir de la lectura, amb els llibres que li deixava un veí lletraferit i republicà, Juli Llopis. Durant els anys trenta es va sentir especialment atret pel gènere del teatre; i, des dels anys quaranta, sobretot per la poesia, la qual va començar a conrear, cada vegada amb més intensitat.

La seua extensa producció poètica abraça més de cent títols, i va començar a publicar-se, primer amb textos en llengua castellana, a partir del 1944; i, ja amb obres en llengua catalana, des del 1953. L’edició va arribar, en la seua vida, fins al 1992 (amb l’últim llibre publicat Mare de terra ); és a dir, tot plegat abraça un període de gairebé cinquanta anys. A més a més, després de la seua mort han aparegut, pòstumament, alguns llibres, com els tres volums de Mural del País Valencià (1996) o L’inventari clement de Gandia (2012), que completen el conjunt de la producció. Fins i tot més recentment, el 2016, s’ha editat una reconstrucció del seu primer llibre de versos en llengua catalana, Ombra d’ales a l’aigua (escrit el 1952).

Aquesta llarga trajectòria poètica es pot sistematitzar mitjançant l’organització i l’agrupació a partir de les dècades durant les quals l’autor va escriure. Així doncs, hi ha una primera dècada, els anys quaranta, caracteritzada per l’escriptura inicial en llengua castellana, la qual mostra la seua formació i l’aprenentatge del gènere poètic. Tot seguit hi ha dues dècades durant la postguerra, els anys cinquanta i els seixanta, en què va elaborar una intensa producció literària en llengua catalana –que romangué majoritàriament inèdita–, la qual palesa el pas de la consolidació al de la plenitud. I, finalment, hi ha dues dècades arran dels anys setanta i fins a la seua mort, les quals foren de recuperació de l’obra anterior que havia romàs inèdita i alhora d’eclosió de la nova producció escrita durant la maduresa.

Si en les dècades dels anys cinquanta i seixanta, del període de la postguerra, només va aconseguir d’editar quatre llibres, Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958) i L’amant de tota la vida (1965); en les dècades posteriors i més actuals, dels anys setanta ençà, es va encadenar, de manera prou continuada, la primera edició de la seua obra completa (en deu volums), la qual cosa difonia i posava a l’abast dels lectors la major part de la seua poesia: aquests deu volums foren publicats entre els anys 1972 i 1990. 2 A més a més, per completar el conjunt de la seua poesia, cal afegir-hi els tres extensos volums esmentats de Mural del País Valencià (1996), a banda d’alguna altra obra solta no inclosa en aquestes recopilacions, com Llibre de meravelles (1971), El procés (1978), Cançoneret de Ripoll (1985), Puig Antich (1989), Estat d’excepció (1991) i Mare de terra (1992). Cal dir que si la seua producció dels anys cinquanta i seixanta el singularitza com el gran poeta de la postguerra valenciana, la de les dècades posteriors, els anys setanta i vuitanta, el consagren com el poeta nacional dels valencians.

1. Durant els anys quaranta: els inicis

El 20 de juny de 1942 Estellés va editar el seu primer text, que era una col·laboració de premsa, escrita en prosa, per al diari Jornada , de València, el qual tractava sobre l’escriptor noruec Knut Hamsun, que havia estat premi Nobel el 1920. Després d’aquesta primera participació a la premsa escrita i mitjançant una beca, l’any 1943 el jove de Burjassot se’n va anar a estudiar a l’Escuela Oficial de Periodismo de Madrid, fins al 1945: «Ho recordava, en carn viva, des de Madrid. / Era per maig. Recorde que recordava el poble» (poema «Epistolari 1945», del llibre analitzat).

L’agost de 1944, tanmateix, havia publicat per primera vegada un poema, intitulat «Romance español de Santiago», el qual havia guanyat uns jocs florals a Benidorm aquell mateix any de l’edició. L’any 1945, el darrer dels seus estudis a Madrid, va publicar nous poemes en castellà a les prestigioses revistes Garcilaso i La Estafeta Literaria (de la tendència literària del moment anomenada garcilasismo ); al desembre va aparèixer al setmanari Fantasía el seu primer recull poètic Pájaros en la arena , un conjunt de dènou poemes que inclouen trenta textos i que tenen com a temes principals l’amor, la fe i les creences, i la creació poètica. Posteriorment, com a llibre, sols tornaria a publicar en llengua castellana Primera soledad , escrit el 1956 amb motiu de la mort de la seua primera filla, i editat molt més tard, el 1988.

Després de realitzar el servei militar a Navarra i el Pirineu basc, va tornar a València i el 1948 va entrar a treballar al diari Las Provincias , aleshores dirigit per l’escriptor i periodista Martí Domínguez, on Estellés sovint realitzava comentaris, cròniques i ressenyes d’estrenes de cinema i de llibres. Una mica abans, havia conegut Isabel Lorente Riva, que provenia de Gandia i que el 1955 es convertiria en la seua esposa. Aquell 1948 el poeta va presentar un poemari de sonets madrigalescs, escrits en castellà, als jocs florals de Gandia, amb un poema preàmbul que anava redactat en valencià, intitulat «Voler», el qual era el seu primer text en llengua catalana. 3 El gener de 1951 va concórrer al premi Literatura-Poesia de la Diputació de València amb un altre poemari intitulat El corazón en la mano , guardó que, tanmateix, va obtenir el llibre El fang i l’esperit , de Carles Salvador. Llavors aquest premi literari era el més rellevant que hi havia al País Valencià.

Cal observar que aleshores ja hi havia tota una creixent producció poètica valenciana escrita en llengua catalana per alguns joves sorgits o consolidats a l’inici de la postguerra i de la dictadura franquista, coetanis del poeta de Burjassot. Així doncs, hi havia primeres edicions com, entre d’altres, Volar… (1943) i La inquietud en calma (1945), de Xavier Casp; La cançó de Mariola (1947), de Joan Valls Jordà; o Sobre Narcís (1948) i Ales o mans (1949), de Joan Fuster. Des de mitjan dels quaranta, i dins un context encara de clandestinitat, s’organitzaren a València, per part de Miquel Adlert i de Xavier Casp, tertúlies literàries i, a més, es va crear l’editorial Torre. Tant a les tertúlies com a l’editorial Torre (on s’editarien tres dels quatre llibres publicats per Estellés abans del 1970), el poeta de Burjassot va participar des del 1953; i, de fet, en una tertúlia literària del juliol de 1953 va conèixer personalment Joan Fuster (Fuster, 2006: 233), el qual es va convertir en un dels seus principals amics i valedors durant aquella dècada.