Francesc Martínez Sanchis - Premsa valencianista

La mateixa experiència efímera va tenir L’Hora , l’únic diari d’informació general escrit en català en tota la història de la premsa valenciana. L’Hora va sortir només tres dies de juny de 1936. El rotatiu va tancar causa de l’escassa consciència nacional-cultural de la societat valenciana, especialment dels sectors que tenien possibilitats econòmiques de muntar un periòdic, i la impossibilitat de supervivència d’un diari fet sense mitjans suficients per a competir amb la premsa diària en castellà, justament en el moment més àlgid del desenvolupament dels diaris moderns industrials de masses (Gómez Mompart, 1990).

Un altre setmanari representatiu és Acció , l’òrgan d’Acció Nacionalista Valenciana (ANV), partit nacionalista democratacristià fundat el 6 d’agost de 1933 i desaparegut el 18 de juliol de 1936. Acció recull l’ideari d’ANV, que promogué celebracions com la Diada de Dol Nacional pel 25 d’abril, cita clau en el valencianisme que ha arribat viva fins als nostres dies. ANV reivindicà l’ús del valencià en la universitat i l’ensenyament, alhora que fou un dels principals impulsors de la campanya a favor de l’Estatut d’Autonomia en la II República. En aquest partit, agermanat amb Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc, militaren Xavier Casp, Robert Moróder, Ricard Sanmartín, Francesc Soriano Bueso, Miquel Adlert o Josep Maria Esteve Victòria. Alguns d’aquests valencianistes, els trobarem en la postguerra impulsant llibres i revistes en català, així com en la creació de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), un partit fundat el 1965 per Vicent Miquel i Diego (Colomer, 2007).

En els mesos immediats a la guerra, la iniciativa intel·lectual més interessant comparable a Taula i El Camí , fou La República de les Lletres (1934-1936), dirigida per Miquel Duran de València. Aquesta publicació mensual, segons Ricard Blasco, aglutinà l’esquerra valencianista i creà paral·lelament una editorial. Va suposar un pas decisiu en el procés de normalització cultural iniciat set anys abans per Taula . Malauradament, la guerra i la posterior repressió franquista van acabar amb aquest procés de retrobament que no sabem com hauria pogut evolucionar si la democràcia republicana haguera sobreviscut.

Això no obstant, les Normes de Castelló havien obert la línia del «policentrisme convergent» amb la resta del domini lingüístic, sintagma amb què Sanchis Guarner solia anomenar la doctrina normativitzadora de Fabra. Si Carles Salvador fou el precursor de la difusió del fabrisme al País Valencià, aquest s’hi consolida i expandeix amb l’obra de Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. El fabrisme sobreviurà durant el franquisme i la democràcia.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.