Francesc Martínez Sanchis - Premsa valencianista

En aquesta investigació, com s’ha dit, recollim 112 publicacions periòdiques editades en els dotze anys que van de 1976 a 1987. Una premsa que anomenem «premsa identitària» per la seua ferma vocació de recuperar els elements fonamentals de la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana. Estem davant d’un fenomen nou en la historia del periodisme valencià. Hi ha revistes d’informació, però sobretot predominen les publicacions especialitzades de temàtica diversa, especialment les culturals, literàries, polítiques i de recerca local i comarcal. És una premsa que es configura com un factor de normalització del català en un temps d’absència absoluta de grans mitjans de masses en llengua pròpia. Altrament, són publicacions que es caracteritzen per configurar un model comunicatiu no provincial (assumeixen el fet comarcal) i que realitzen una ingent tasca divulgativa de la cultura valenciana. Una cultura entesa en la seua concepció clàssica (conjunt de coneixements adquirits en diverses disciplines acadèmiques del saber) i en el sentit de cultura popular (conjunt de coneixements, idees, tradicions que caracteritzen un poble). Això no obstant, estem davant d’una premsa precària econòmicament i fluctuant en el mercat, que no ha assolit una presència generalitzada, estable i duradora arreu del país, llevat d’escasses excepcions, com és el cas d’ El Temps, Saó o L’Espill . I si bé amb el pas del temps ha sabut ampliar els seus nivells de professionalització i de difusió, ja que el 1975 partia pràcticament de zero, aquesta premsa no arribarà a consolidar en democràcia un mercat de lectors i publicitari gran i no es convertirà tampoc en un contrapés mediàtic de la premsa en castellà d’abast general.

El conflicte identitari conegut com a Batalla de València, l’entrebancada construcció política de l’autonomia valenciana, el bilingüisme diglòssic del País Valencià i una manca de política de suport als mitjans en llengua pròpia per part de la Generalitat, tenen molt a veure amb aquesta situació precària de la premsa en llengua vernacla. La Transició va ser un període històric decisiu en l’expansió del valencianisme d’esquerres d’arrel fusteriana, però també de reafirmació o construcció d’altres models identitaris contraposats i enfrontats al paradigma fusterià, principalment el regionalisme de dretes anomenat blaverisme . El conflicte al voltant de la identitat, com és sabut, va enfrontar dos concepcions diferents sobre el nom de la llengua, la bandera i la denominació del territori, que havien de ser recollits en l’Estatut d’Autonomia. Els moments de màxima tensió es van produir entre 1978 i 1982, els anys del Consell preautonòmic del País Valencià, presidit pel socialista nacionalista Josep Lluís Albinyana.

Això no obstant, enmig d’aquest embolic identitari i malgrat la victòria del blaverisme en la Batalla de València, la immensa majoria de les publicacions que usen el català assumiran una narrativa identitària ideològicament d’esquerres, que combina i actualitza les reivindicacions del valencianisme històric de preguerra amb nous plantejaments que beuen del nou valencianisme fusterià. Aquest moviment va dipositar en la premsa moltes de les esperances de normalització de la llengua i de difusió de les seues idees polítiques i culturals. Utilitzà la premsa com una eina d’afirmació de la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana. El valencianisme progressista es materialitzarà al voltant de sis idees principals:

1. La consecució de l’autonomia política del País Valencià; l’autogovern és concebut com una eina per a superar segles de centralisme i castellanització.

2. La revalencianització de la societat mitjançant la normalització de la llengua autòctona en tots els àmbits socials, així com la defensa de la unitat de la llengua catalana enfront del secessionisme lingüístic del blaverisme.

3. El valor de les comarques com a eina de vertebració del país enfront de l’organització provincial.

4. El conreu i la difusió de la cultura valenciana en totes les seues manifestacions amb l’objectiu de valorar allò que és propi per a crear consciencia identitària.

5. La reivindicació els drets històrics del poble valencià a través de la celebració de fites històriques del valencianisme (9 d’Octubre i 25 d’Abril).

6. La preservació de les senyes d’identitat de les forces de l’esquerra en la Batalla de València: la denominació de País Valencià, el nom valencià/ca­ talà en un sentit lingüístic unitari i la Senyera de les quatre barres de l’antiga Corona d’Aragó.

Comptat i debatut, aquest treball pretén oferir una aproximació històrica sobre el paper que tingueren aquestes publicacions valencianistes en la construcció del discurs progressista al voltant de la identitat valenciana, mitjançant una anàlisi de la premsa com a subjecte i alhora com a objecte històric. Tot això sense oblidar el gran nombre de persones que hi ha darrere d’aquestes revistes. Escriptors de reconegut prestigi com Joan Fuster, Enric Valor, Joan Francesc Mira, Marc-Vicent Adell, Ferran Torrent, Alfons Cervera, Josep Lluís Sirera, Bernat Capó i Rosa Serrano. Professors universitaris com Vicenç M. Rosselló, Ernest Lluch, Josep Lluís Blasco, Joan Romero, Josep Sorribes, Josep Maria Jordan Galduf, Trinitat Simó, Joan Oleza, Antonio Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lucia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com Ricard Blasco, Manuel Ardit, Alfons Cucó, Ramir Reig, Sebastià Garcia Martínez, Javier Paniagua, Ricard Pérez Casado, Vicent Olmos i Recared Agulló. Sociòlegs com Josep Vicent Marqués, assagistes com Gustau Muñoz i polítics com Emèrit Bono, Vicent Soler, Vicent Álvarez, Ernest Garcia, Josep Guia i Doro Balaguer. Editors com Nicolau Primitiu, Joan Senent i Eliseu Climent. Llibreters com Emili Boïls. Crítics de literatura i arts plàstiques i escèniques com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés ( el Sifoner ). Humoristes gràfics com Gracia, Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. Arquitectes com Carles Dolç. Poetes com Josep Piera, Marc Granell, Joan Navarro, Antoni Ferrer, Salvador Jàfer, Josep Lluís Bonet, Vicent Salvador, Jaume Pérez Muntaner o Eduard J. Verger. Il·lustradors gràfics i artistes plàstics com Andreu Alfaro, Manolo Boix, Artur Heras, Josep Renau, Joan Genovés, Miquel Navarro, Antoni Tàpies, Eusebi Sampere, Antoni Ballester Vilaseca, Carme Calvo i Rafael Solbes. Capellans i seglars del progressisme catòlic com Josep Espasa, Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Joaquim Garcia Roca, Vicent Miquel i Diego, Ernest Nabàs, Joan Lluís Sanxis, Joaquim Adell i Pere Riutort. I, per descomptat, periodistes de la talla de Vicent Ventura, Toni Mestre, Rosa Solbes, Ferran Belda, Emília Bolinches, Manuel S. Jardí, Francesc de Paula Burguera, Pilar López Surroca, Josep Maria Soriano, Vicent Badia Marín, Enrique Cerdán Tato, J. J. Pérez Benlloch, Josep Torrent, Adolf Beltran, Josep Ramon Lluch, Vicent Partal, Pere Miquel Campos, Amadeu Fabregat i Francesc Pérez Moragón. I molts altres més que anirem desgranant al llarg d’aquestes pàgines.

En conclusió, l’objectiu d’aquest treball és donar a conéixer la història del periodisme en català al País Valencià des del franquisme fins als primers anys de la democràcia: els moments de canvis, les tendències principals, els periòdics més significatius i els valencianistes que ho feren possible. Un període històric decisiu de trenta anys (1958-1987) en què la premsa en català pateix la repressió de la dictadura, però surt de les catacumbes a base de resistència cultural fins aconseguir en la Transició recuperar una tradició històrica nascuda al segle XIX i interrompuda pel règim franquista, i du a terme una represa en democràcia en què es configura una xarxa de publicacions escrites en català que amb alts i baixos ha tingut continuïtat fins a l’actualitat.