Francesc Martínez Sanchis - Premsa valencianista

Aquesta premsa, destaca Ricard Blasco, naix sota l’empara d’una nova generació d’escriptors –l’anomenada generació de 1930, prenent la fita de la publicació de L’Antologia de la poesia valenciana – que mostra una clara voluntat de normalitzar la llengua en l’àmbit de la cultura. I també de normativitzar l’ortografia valenciana per traure-la de l’estat caòtic en què es trobava. La primera iniciativa en aquesta línia correspon a Taula de Lletres Valencianes (1927-1930). L’esforç d’aquesta publicació, continuat després de la seua desaparició per la Societat Castellonenca de Cultura, dóna lloc com és sabut a la signatura de les Normes de Castelló. Els homes de Taula són: Adolf Pizcueta, Francesc Almela i Vives, Enric Navarro Borràs, Artur Perucho, Carles Salvador, Maximilià Thous i Llorens i Bernat Artola. Res no es pot comprendre del valencianisme cultural de la II República sense l’esforç que va esmerçar la generació de la Taula , la qual –sense trencar amb la generació d’escriptors de 1909 ni tampoc amb Lo Rat Penat– pretenia dotar la cultura valenciana d’un instrument normal d’expressió i modernitzar la literatura fent-la marxar d’acord amb les tendències vigents de la literatura europea (Blasco, 1982: 15-17).

Cal tenir en compte que fins al 1932 no hi haurà un model ortogràficgramatical acceptat per la majoria d’usuaris de la llengua escrita. Des del segle XIX, l’ortografia que s’havia utilitzat en la premsa en valencià era castellanitzada, barrejada de barbarismes i en alguns casos d’un cert lèxic arcaïtzant de l’època medieval recuperat pels renaixentistes, sense cap criteri modernitzador ni unificador amb la resta del domini lingüístic, i sense cap respecte a la gran tradició gràfica dels clàssics de l’època foral. Aquest arquetip lingüístic serà el predominant entre 1837 i 1936 (Dolz Gastaldo, 1992). S’imposava popularment una ortografia inadequada i degenerativa (a la castellana). La depauperació ortogràfica desfeia la fisonomia de l’idioma, els usos morfològics dialectals i la castellanització lèxica de la premsa satírica i de moltes obretes de teatre escrites per fer riure (a València el teatre en valencià escrit a la castellana era molt abundant i popular) feia que les grafies incorrectes s’escamparen arreu del territori. Altrament, la pseudonormalització de la llengua escrita que solia sorgir de Lo Rat Penat i altres cercles, feia també el seu paper desorientador, moltes vegades amb tota la bona voluntat dels «normalitzadors» ocasionals. La confusió de sons de l’apitxat provocava grafies desastroses, hi havia mots arcaïtzants en desús, i fins i tot es treien a relluir grafies equivocades de la primeria de l’edat mitjana (Valor, 1999).

Això no obstant, la voluntat de normalització de la llengua acabà quallant en la República, cosa que tingué conseqüències immediates en altres àmbits. Per exemple, en la colla que fundà, el 8 de març de 1930, Acció Cultural Valenciana, constituïda per universitaris, que van publicar el setmanari Acció Valenciana (1930-1931). El fenomen és nou. Per primera vegada, una generació universitària proclama les seues conviccions valencianistes. En aquest grup es troben Emili Gómez Nadal, Lluís Querol i Rosó, Felip Mateu i Llopis, Manuel Sanchis Guarner, Joan Beneyto, Francesc Carreres i Calatayud, Antoni Igual Úbeda i d’altres (Vallés Casanoves, 2008). O en terres del sud, l’Agrupació Regionalista Alacantina on hi havia el poeta Josep Ferrándiz, l’escriptor Enric Valor i Josep Coloma Pellicer, director de la revista satírica esquerrana El tio Cuc . Mentrestant, la crisi de la monarquia d’Alfons XIII propicià l’aparició, el 15 de setembre de 1930, del setmanari republicà Avant , de curta durada però molt actiu. En aquest periòdic trobem antics col·laboradors de Taula de Lletres Valencianes com Adolf Pizcueta, Almela i Vives, Carles Salvador i Navarro Borràs.

El valencianisme polític i la premsa en valencià marxen paral·lels a l’evo lució literària valenciana del període 1931-1936, i és obra en gran part d’intel·lectuals. Llengua, premsa i partits valencianistes formen una trilogia indestriable en la historia del valencianisme (Cucó, 1977). L’acceptació de les reivindicacions autonomistes pels partits estatals republicans, abans no sensibilitzats en aquest sentit, fou una conseqüència de la tasca cultural –prèvia a la política– desenvolupada per aquests intel·lectuals. Aquest fet significa un notable avanç en la història del valencianisme. El punt d’inflexió el marca la signatura de les Normes d’Ortografia Valenciana a la ciutat de Castelló el 1932, un fet importantíssim per al ressorgiment, l’afirmació i la consolidació del tret més característic de la identitat del nostre poble (Valor, 1999). A partir d’ara l’ortografia correcta comença a ser usada en certs medis cultivats i no d’una manera general. Una gran contribució a l’esperit normalitzador, tant en la cultura com en la política, fou el setmanari El Camí (1932-1934), aparegut el mateix any de la signatura de les Normes de Castelló. La redacció la formaven antics col·laboradors de Taula de les Lletres i Acció Valenciana , però també de nous procedents sobretot de l’àmbit universitari.

No hem d’oblidar tampoc que des de 1929 l’editorial L’Estel venia desenvolupant una activitat continuada de publicació d’obres literàries d’autors valencians, a més de la sèrie «Quaderns d’orientació valencianista», alguns dels quals assoliran una gran influència en el valencianisme com és el cas d’ El País Valencià de Felip Mateu i Llopis i La llengua dels valencians de Manuel Sanchis Guarner, o la sèrie d’iniciatives gramaticals de Carles Salvador. Hem de tenir en compte també la tasca editorial de la Societat Castellonenca de Cultura, que donava difusió en el seu butlletí a les obres de poetes i narradors valencians. O el Centre d’Actuació Valencianista, creat el 1931, que pretenia aglutinar tots els valencianistes –més enllà de les seues ideologies polítiques– en celebracions de setmanes culturals. Tanmateix, els avatars polítics de l’època van radicalitzar l’ambient i van separar políticament els valencianistes. Per exemple, Emili Gómez Nadal es decantava per posicions marxistes, mentre que Joan Beneyto declarava la seua admiració pel corporativisme feixista.

Després del bienni republicà-socialista es va produir una proliferació de periòdics polítics escrits en la nostra llengua, la major part abraçant les Normes de Castelló. Es tracta majoritàriament de publicacions efímeres que defineixen clarament la divisió política del valencianisme. La dreta nacionalis ta catòlica aplegada en Acció Nacionalista Valenciana (ANV), fundarà el setmanari Acció (1934), mentre que l’esquerra nacionalista agnòstica traurà a la llum El País Valencià (1935) i El Popular (1936). L’única excepció a les Normes de Castelló fou Els Vers Valencià (1934) dirigit per Josep Maria Bayarri, creador d’una arbitrària ortografia sense base científica. Els projectes periodístics sorgits poc abans de la Guerra Civil no quallaren, en part per la inestabilitat política, en part pel cost econòmic que suposava mantenir aquestes revistes, i sobretot per la manca d’un públic lector en català. Publicacions com la Protectora de l’Ensenyança Valenciana, Proa i Timó , i moltes altres culturals i satíriques que sorgiren en l’àmbit local, a penes assoleixen un any de vida, malgrat comptar en molts casos –sobretot aquestes tres– amb el suport dels escriptors valencianistes.