Francesc Martínez Sanchis - Premsa valencianista

En la Restauració, pràcticament cada any apareixerà una nova capçalera satírica al País Valencià, però aquests periòdics tingueren una vida curta per l’acció repressora de la justícia. Entre 1877 i 1895 hi va haver una nova eclosió de premsa satírica, hi aparegueren una vintena de revistes. Dues de les més destacades foren les republicanes El Pare Mulet i El Bou Solt , dirigides per Constantí Llombart, màxim representant del sector progressista de la Renaixença valenciana. Però la revista de més èxit popular fou La Traca (1884-1938), dirigida per Manuel Lluch Soler. La Traca segueix utilitzant les claus d’ El Mole : antimonarquisme, anticlericalisme i una visió descentralitzadora federal. Totes aquestes publicacions són hereves del periodisme crític i irònic de Bonilla i de Bernat i Baldoví. La Traca , amb 12.000 exemplars, fou una de les publicacions més llegides de València. Practicà un periodisme agressiu, antimonàrquic i anticlerical (Laguna Platero, 1990: 196-201).

La premsa satírica arribarà fins a la II República –amb capçaleres com L’Agüelo Cuc, El Micalet, La Barraca i la revista fallera Pensat i fet – i, tot utilitzant un registre popular, posarà les bases d’una incipient recuperació lingüística. A més d’aquestes revistes, editades majoritàriament a la ciutat de València, n’apareixen també bastants de satíriques i festives a Castelló – El Blua en 1892, Frare en 1894 i Marchaler en 1895–, així com a les comarques, entre les quals destaquen El Borinot (Alzira, 1889), El Cudol (Xàtiva, 1989), La fulla de col (Vinaròs, 1896) i El Tio Cuc (Sant Vicent del Raspeig, 1914).

Un fet important és l’aparició de Pensat i fet (1912), que es publicarà fins el 1972. Una la revista fallera anual no vinculada a cap comissió de falla. Va ser fundada per Josep Maria Victòria, Francesc Ramil i Ricard Sanmartín. Els redactors de Pensat i fet no van fer un periodisme marginal i populista, ans al contrari, van informar del món faller amb un periodisme digne i d’alt nivell. De fet, al llarg dels seus seixanta anys de vida tingué el suport de la classe intel·lectual valenciana, que col·laborà en les planes de la revista (Sanmartín Moreno, 1984)

El 1912 la premsa en valencià arriba a comptar amb dotze capçaleres, però ara amb la incorporació de premsa cultural, que comença a aflorar a partir de la generació d’escriptors de 1909. I sobretot amb l’aparició del primer valencianisme polític, entre 1900 i 1923. En aquesta línia valencianista es mouen les revistes Lo Rat Penat (1911), El Crit Valensià (1912), Joventut Valen­ cianista i València , les dues últimes editades a Barcelona el 1913. I també El Poble Valencià (1917), Pàtria Nova (1921) i El Crit de la Muntanya (1922). Hi ha també algunes iniciatives efímeres de premsa local d’informació en català, com La Veu de la Plana (1916).

Altrament, entre 1920 i 1936 a la ciutat de València es va produir un vertader boom de revistes falleres, amb títols com la ja esmentada Pensat i fet, La Plantà, El Fallero, El Bunyol, La Falla, Nostres Falles, El Poble Fallero, El Ninot i Foc i fum (Sanmartín Moreno, 1984: 12).

De totes, la més important fou Pensat i fet , que assoleix la seua esplendor durant els anys vint. La revista va arribar a tiratges de 60.000 a 90.000 exemplars. Formalment oferia els esbossos de les falles que es plantaven cada any, els noms de les falleres majors i alguns articles i poesies al voltant de la festa, on sovint col·laboraven destacats intel·lectuals, molts d’ells valencianistes. Hi van escriure, entre altres, Maximilià Thous i Orts, Bernat Morales Sanmartín, Eduard López-Chavarri, Lluís Tramoyeres, Josep Sanchis Sivera, Josep Navarro Cabanes, Francesc Almela i Vives, Manuel Sanchis Guarner, Carles Salvador, Nicolau Primitiu i Enric Soler i Godes. Una cosa tan innocent en aparença com lloar les festes josefines es convertia en una vàlvula d’expressió del valencianisme cultural (Sanmartín Moreno, 1984: 13).

Al final de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i durant la II República la premsa en català ressorgeix amb força i experimenta una forta embranzida. El més significatiu és la reaparició el 1931 del setmanari La Traca , que es converteix en la primera i única publicació de masses que tindrà el periodisme en català a València. Aquest periòdic, ara sota la direcció de Vicent Miguel Carceller, arribarà el 1933 a 500.000 exemplars setmanals, ja que se’n venia també en altres ciutats espanyoles una versió traduïda al castellà. L’èxit de la La Traca radica en el format tabloide de la publicació, la incorporació de la vinyeta d’humor gràfic i la combinació satírica d’erotisme, anticlericalisme i antimonarquisme (Laguna Platero, 1990: 294).

Poders fàctics com la monarquia, l’exèrcit i l’Església, van quedar fortament ridiculitzats i desprestigiats en aquesta publicació, especialment durant la Guerra Civil que és quan la publicació es posa de part de la República i dispara més fort les seues traques satíriques contra l’oligarquia que històricament havia dominat Espanya. Aquesta critica mordaç li va costar la vida al director de la publicació. Els franquistes no el perdonaren. Carceller fou afusellat a Paterna, el 28 de juny de 1940, juntament amb el dibuixant i col·laborador de les seues publicacions Carlos Gómez Carrera ( Bluff ), el socialista Isidro Escandell Úbeda, l’escultor Alfredo Torán Olmos i l’artista Alfredo Gomis Vidal (Laguna Platero, 2015). L’humor i la cultura no combregaven gens amb l’Espanya feixista i catòlica de Franco.

Vicent Miguel Carceller fou un editor de masses. A més de La Traca va traure altres publicacions en valencià de literatura d’entreteniment, com Nos­ tre Teatro i El Cuento del Dumenche , dues publicacions que fomentaren la literatura en llengua pròpia. Carceller –afirma Antonio Laguna– mereix ser catalogat com l’editor valencià més important del seu temps, i la cultura valenciana té un deute amb ell, tant per allò que va produir a partir de l’herència de la tradició literària i oral com per la seua notable capacitat per crear productes de gran acceptació popular. Enfront d’una burgesia castellanitzada, Carceller sap connectar amb el poble fent productes escrits en la llengua vernacla. És el millor exponent en aquesta època de la sòlida correspondència existent entre la cultura popular i la cultura industrial sotmesa a la producció industrial i el consum massiu (Laguna Platero, 2015: 19-39).

Amb tiratges molt més modestos, dins de cercles intel·lectuals més reduïts i aliena a la cultura de masses, es movia la premsa valencianista cultural sorgida durant la República, amb capçaleres com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (1920), Taula de Lletres Valencianes (1927-1930), Avant (1930-1931), El Poble Va­ lencià, El Camí (1932-1934), Acció Valenciana (1930-1931), Acció (1934), el Butlletí de l’As­ sociació Protectora de l’Ensenyança Valencia­ na (1935), Proa (1935), El País Valencià (1935), Timó (1935) i El Popular (1936). Totes aquestes revistes assumeixen ja la normativa de Pompeu Fabra amb la signatura de les Normes de Castelló de 1932. Així mateix, el 1927 arriben als quioscos les revistes Nostre Teatro i Nostra Novel·la , publicacions setmanals populars que volen forjar nous valors i crear nous lectors en valencià. Una tradició que serà recuperada en la Transició amb la reaparició de la capçalera El Conte del diumenge sota la coordinació de Vicent Franch.