Francesc Martínez Sanchis - Premsa valencianista

Vull mostrar el meu agraïment a les persones que amb la seua col·laboració m’han permés concloure amb èxit aquest llibre. En primer lloc, als professors Josep Lluís Gómez Mompart i Francesc-Andreu Martínez Gallego de la Universitat de València, pel seus savis consells i suport en aquest projecte. Igualment, per la seua aportació d’informació o de col·leccions d’algunes revistes valencianistes, fotografies o documentació a Josep Antoni Comes, Emili Marín, Vicent Cardona, Antoni Ferrer, Joan Lluís Sanxis, Rafael Roca, Agustí Colomer, Alfred Ramos, Ramon Guillem, Marc Granell, Josep Maria Soriano Bessó, Josep Ferrís March, Pep Senent, Paco Blai, Rosa Solbes, Emília Bolinches, Vicent Olmos, Llucià Romero, Juli Sanchis (Harca), Enric Arenós (Quique), Josep Maria Jordan Galduf, Gustau Muñoz, Ezequiel Castellano, Francesc Viadel i Nel·lo Pellicer.

Igualment vull agrair la col·laboració d’Isabel Guardiola (directora de l’Hemeroteca Municipal de València), Ramon Guillem (cap de la Biblioteca Municipal Enric Valor de Catarroja) i Enric Nogués (tècnic de l’Hemeroteca de la Biblioteca Valenciana-Fons Nicolau Primitiu, per les facilitats que m’han donat per accedir al ric fons hemerogràfic d’aquests centres.

Capítol 1

De les primeres revistes satíriques a l’eclosió de la premsa valencianista republicana (1813-1939)

La premsa valenciana contemporània va nàixer en castellà. Els primers periòdics que veieren la llum foren el Diario de Valencia (1790) i La Gaceta de Alicante (1793). A partir d’aquest moment, i fins a l’actualitat, tota la premsa diària d’informació del País Valencià es farà en castellà. Els principals municipis valencians comptaran amb premsa pròpia. Durant tot el segle XIX van sorgint periòdics locals en castellà en municipis amb un fort contingent burgés i mercantil, en plena revolució liberal-burgesa, on els periòdics es converteixen en òrgans de lluita ideològica entre liberals i carlins primer, i conservadors, socialistes, obrers i republicans després. Així naixen La Glorieta de Alcoy (1837), La Fortuna (Xàtiva, 1844), El Eco de Castellón (1851), El Eco del Júcar (Alzira, 1856), Revista de la Marina (Dénia, 1861), La Chicharra (Sueca, 1868) o La Crónica de Torrente (Torrent, 1897), entre molts altres. Són periòdics d’informació i de serveis, la majoria de periodicitat setmanal, en els quals predomina una combinació de periodisme polític d’opinió i informatiu.

La premsa en català arranca en la segona dècada del segle XIX, amb els entrebancs que comporta emprar una llengua sense estat, no tenir una normativa ortogràfica-gramatical oficial i el pes d’una premsa en castellà consolidada en les grans ciutats del país. La primera premsa en valencià naix després de la Constitució de Cadis de 1812 i és satírica. És una premsa defensora o detractora de la revolució liberal, i utilitza una ortografia castellanitzada. El valencianisme periodístic naixia –afirma Antonio Laguna– com un subgènere en el qual la informació era substituïda per la descripció sardònica de la realitat. El primer periòdic fou Saro Perrengue y el Dotor Cudol (1813), on apareixen converses entre un llaurador de l’Horta i un advocat de València que li explica els principis constitucionals del liberalisme. Posteriorment, sorgeix el setmanari La Ronda del Butoni (1820), escrit en vers, amb les ironies pròpies del liberalisme exaltat. Més endavant naix El Mole (1837), fundat per José María Bonilla, periòdic republicà humorístic que té un fort component neoforalista. És a dir, defensa un sistema polític articulat sobre la base dels Furs de l’antic Regne de València, una proposta que enllaça amb el republicanisme federal descentralitzador que comença a sorgir. Bonilla posà el primer pilar de la premsa satírica valenciana del vuit-cents. El Mole va ser una publicació de gran impacte social que representava un liberalisme avançat, popular i radical (Martínez Gallego, 2015: 191). Defensà els principis de les constitucions de 1812 i 1837, però també criticà amb duresa les limitacions del nou ordre burgés. L’alternativa de Bonilla fou la defensa nostàlgica del règim foral aniquilat per Felip V (Laguna Platero, 1990).

La premsa satírica perviurà durant tota la centúria. La continuïtat d’ El Mole vindrà de la ploma de Josep Bernat i Baldoví, la figura clau de la premsa satírica valenciana de la segona meitat del XIX. Aquest va dirigir diverses revistes satíriques, com La Donsayna (1844) i El Tabalet (1847). Bernat i Baldoví, considerat el pioner del teatre popular valencià contemporani, inicia una tradició periodística satírica on disfressa la crítica política mitjançant una barreja de divertiment festiu i costumisme. Sorgiran també altres periòdics com el conservador El Salmartí (1860) i El Tio Nelo (1862), defensor dels interessos arrossers valencians (Laguna Platero, 1990).

La Renaixença no aportarà cap canvi significatiu quant a l’ús del català en la premsa, que predominava en el gènere satíric. A Catalunya, en canvi, la llavor de la Renaixença actuà com una ona expansiva del conreu de la llengua més enllà dels àmbits estrictament cultural i polític. El resultat fou la creació d’una ampla xarxa de premsa política, informativa, associativa, cultural i corporativa, la qual se sumava al tradicional gènere satíric. Una explicació de les diferències territorials en la producció de premsa en català cal trobar-la en la Renaixença. A València, aquest moviment fou apolític. El seu líder, Teodor Llorente, va renunciar al valencianisme polític. La burgesia comercial i agrarista valenciana s’alineà als partits dinàstics de la Restauració i adoptà el castellà com a llengua de prestigi, acceptà la situació de disglòssia com una cosa natural. En canvi, a Catalunya serà decisiu el paper de la burgesia industrial en la recuperació del català. La Renaixença es projectarà en àmplies capes de la societat catalana, tot configurant una forta consciència identitària que es va traduir en l’ús del català en tots els àmbits possibles, incloent-hi la premsa. Aquesta tendència creixerà i es consolidarà fins a la II República. A Catalunya es va produir una forta eclosió de revistes de tot tipus escrites en català, fins i tot la premsa republicana federalista, socialista i comunista, que al País Valencià s’escrivia en castellà, com és el cas del diari El Pueblo de Vicente Blasco Ibáñez. L’existència d’un òrgan aglutinador dels autors renaixentistes marca també diferències entre Catalunya i València. Els renaixentistes catalans s’agruparen al voltant de la revista Renaixensa (1876), que es convertirà en diari el 1881. Aquesta publicació, que encoratjava les reivindicacions polítiques, inspirarà nombroses revistes del futur. A València, però, no sorgeix cap periòdic capaç d’unir col·lectivament autors i ideals renaixentistes. Teodor Llorente no ho féu, la seua tasca periodística fou en castellà com a director de Las Provincias . El pas més decisiu el farà Constantí Llombart mitjançant la creació de l’associació Lo Rat Penat el 1878 i la revista del mateix nom el 1884. La finalitat d’aquesta associació i la seua revista és la promoció, defensa, ensenyament i difusió de la llengua. Tanmateix, l’exemple de Lo Rat Penat no va ser emulat per altres col·lectius. A Catalunya, en canvi, va sorgir un gran nombre de revistes culturals i fins i tot diversos diaris de gran abast en català, com el Diari Català, La Veu de Catalunya i La Publicitat (Martínez Sanchis, 2007 b ).