Francesc Martínez Sanchis - Premsa valencianista

Premsa valencianista, un model de periodisme popular

Valencianisme democràtic és un corrent d’opinió caracteritzat, més o menys, pel que segueix: defensa de la denominació de País Valencià, la històrica senyera quadribarrada, la plena cooficialitat i la unitat lingüística entre el País Valencià, Catalunya i les Illes, la comarcalització, la integració dels treballadors immigrants, la solució democràtica de la dualitat territorial, els Països Catalans com a realitat lingüística, cultural i històrica i, eventualment, com a aspiració política. Resoldre la qüestió d’identitat, la qüestió nacional, és, doncs, donar una resposta democràtica i coherent a tot aqueix conjunt de problemes.

Ernest Garcia, 1982

Els periòdics constitueixen una de les fonts principals per a l’estudi de la història contemporània. La premsa, segons Ricard Blasco, és un objecte comunicatiu privilegiat per a estudiar i entendre una societat. Els mitjans de comunicació escrits, no solament recullen la versió coetània dels fets sinó que també reflecteixen l’estat d’ànim d’una col·lectivitat, els seus corrents d’opinió i les forces polítiques, socials i econòmiques actuants en cada moment (Blasco, 1983). A més d’esdevenir una font per a l’anàlisi d’objectes d’estudi històrics, els periòdics, igualment que la resta de mitjans de comunicació, són susceptibles de convertir-se en objectes d’estudi per se . Precisament perquè no només son espills que es col·loquen en el camí dels fets històrics, sinó també actors que pretenen mediatitzar i influir en el sentit dels esdeveniments, els periòdics mereixen la qualificació de «subjectes» de la història (Gómez Mompart, 2008).

Dins del conjunt de la premsa valenciana hi ha un sector que no ha estat suficientment estudiat com a «subjecte» històric del periodisme valencià. Ens referim a la premsa valencianista. Una premsa concebuda pels seus promotors com una eina d’afirmació de la identitat valenciana a través de l’ús de la llengua. De fet, hi ha sols dues obres de referència que abasten amb amplitud la producció de la premsa valenciana en català fins a la II República. La primera és Premsa valenciana de José Navarro Cabanes, publicada el 1928, que recull més de 250 publicacions en català des de 1586 fins a 1927. El segon títol, editat el 1990, és Historia del Periodismo valenciano. 200 años en primera plana d’Antonio Laguna, obra que conté bastants referències a la premsa satírica en català dels segles XIX i XX i la premsa valencianista de les tres primeres dècades del segle XX. Es tracta d’una premsa que, tot i que no ha assolit al llarg de la història una presència àmplia i generalitzada arreu del País Valencià, es caracteritza per usar el català com a instrument recuperador de la identitat enfront d’uns mitjans de comunicació hegemònics que empren el castellà i que s’han erigit com un factor històric de castellanització i aculturació. Premsa valencianista que reivindica, visualitza i difon els valors que defineixen la identitat valenciana d’arrel lingüística catalana, principalment la llengua, la història, la cultura, les tradicions populars, la creació literària i el patrimoni. I ho fa, com tota la premsa del món, seleccionant informació, vehiculant idees i induint models de representació i comportament. Però informació, idees, imatges i símbols en clau valenciana.

Aquest llibre ofereix una aproximació a la història de la premsa valencianista sorgida entre 1958 i 1987, anys que abracen el franquisme, la Transició i la primera legislatura autonòmica. Una història recollida en 126 publicacions periòdiques (14 sorgides en el franquisme i 112 en democràcia), promogudes per persones vinculades al valencianisme cultural i polític amb una innegable pruïja professional i compromís cívic i democràtic. Prèviament, per tal d’entendre el punt de partida d’aquesta premsa, hem cregut necessari explicar-ne els antecedents fent un succint repàs de la producció de la premsa en català des de l’aparició de les primeres revistes satíriques al segle XIX fins arribar a la premsa cultural i valencianista de la II República.

L’elecció cronològica que abraça el treball, els trenta anys que van de 1958 a 1987, obeeix a esdeveniments històrics i comunicatius relacionats. El 1958 apareix Sicània , revista fundada per Nicolau Primitiu, la primera publicació capaç d’aglutinar els pocs crepuscles valencianistes existents a la València franquista després de la destrucció total de la premsa republicana pels vencedors de la Guerra Civil. Són anys de repressió contra la cultura valenciana, de resistència cultural i també de redefinició del valencianisme, moviment que assolirà una nova dimensió després de la publicació de Nosal­ tres, els valencians de Joan Fuster. En la dictadura sorgiran altres publicacions modestes, com Valencia Cultural, Al Vent i Gorg , que actuaran de pont entre la premsa republicana i la nova premsa valencianista democràtica que sorgirà després de la mort de Franco. Les esmentades publicacions foren les precursores de la premsa valencianista de la democràcia, ja que en elles trobem molts col·laboradors que després impulsaran o participaran en bastants revistes valencianistes de la Transició i primers anys de l’autonomia.

L’autèntica eclosió de la premsa valencianista es produirà en la Transició i la primera legislatura autonòmica, que finalitza en la primavera de 1987. Hi ha un ressorgiment de la premsa escrita en català (o publicacions bilingües que empren aquesta llengua com a element recuperador), fins al punt que entre 1976 i 1987 apareixeran més d’un centenar de revistes que assentaran els pilars de la premsa valencianista de la democràcia, 24 de les quals continuaven publicant-se el 2014. En aquest període naixen Saó, Dos y Dos, L’Espill, All­ i­oli, Cal Dir, Generalitat, Valencia Semanal, Lluita, La causa del poble, Tre­ llat, L’Horta, Camacuc i Agricultura Jove . I també Cairell, Diana , el butlletí Acció Cultural del País Valencià , el setmanari El Temps, El Pardalot Enga­ biat, La Veu de Xàtiva, Benicadell, El Poble de la Marina Alta, Crònica de la Vall d’Albaida i moltes altres més. Es tracta –i ací rau la novetat– d’una nova premsa, diferent a la d’èpoques anteriors, que és majoritàriament progressista, que assumeix en la seua majoria i d’una forma heterodoxa els plantejaments identitaris del nou valencianisme inspirat en l’obra de Joan Fuster sobre la qüestió nacional valenciana, i que adopta la normativa unitària que pren com a base les Normes de Castelló de 1932, que uneixen la llengua dels valencians amb la resta dels territoris de llengua catalana. Aquesta serà la tònica dominant, llevat d’unes poques revistes ( Murta, Som, El Crit del Palleter, Llum i Claredat , i Claus de Llibertat ) que assumiran el secessionisme lingüístic.

La nova premsa valencianista progressista aglutinarà partits polítics d’esquerra, col·lectius de l’ensenyament, associacions culturals i ciutadanes, món universitari, el progressisme catòlic i grups ecologistes, molts d’ells forjats en la lluita antifranquista i en les plataformes democràtiques de la Transició. És una premsa que abraça majoritàriament el nou valencianisme (també anomenat valencianisme democràtic o nacionalisme valencià), inspirat en l’obra de Joan Fuster, que va contribuir a articular un discurs progressista sobre la identitat valenciana. Una premsa alternativa que, a més, representa un viu exemple de periodisme popular perquè serà impulsada per la mateixa societat civil. No és majoritàriament una premsa professionalitzada periodísticament ni empresarial. L’estructura jurídica i financera d’aquestes revistes es redueix a un equip promotor polivalent (homes i dones de lletres, polítics i professionals liberals) que sovint realitzen alhora els treballs de redacció, administració i distribució. L’activitat es redueix en gran part al voluntarisme de l’equip promotor el qual sovint no es dota d’una estructura empresarial clàssica per a l’edició de la revista, sinó que s’acull a fórmules d’accionariat popular o recorre a la protecció d’una societat, un partit polític o una institució pública. La vida administrativa d’aquestes revistes es limita senzillament a cercar l’equilibri entre les despeses i els ingressos, que procedeixen majoritàriament dels subscriptors i no tant de la publicitat o la venda als quioscos i llibreries. Allò més destacable d’aquestes revistes és que són concebudes com a plataformes d’afirmació de la identitat valenciana. En la majoria de casos no es busquen beneficis empresarials sinó difusió d’idees, agitació cívica i cobrir les despeses. En definitiva, es tracta d’una premsa minifundista que, tot i no ser el model hegemònic en el sistema comunicatiu valencià, tindrà certa influència en àmbits universitaris i el món de la cultura i l’ensenyament, així com en partits i sindicats d’esquerres.