Ferran Esquilache Martí - Els constructors de l'Horta de València

Això no vol dir que els treballs realitzats en el sentit contrari, que defensen un origen camperol per a les grans hortes periurbanes, no hagen de ser també revisats. De fet, els autors de l’article sobre la Vega de Granada es mostraven molt cauts ja en aquell primer treball, que no han continuat posteriorment, i posaven en dubte que la ciutat no hagués intervingut mai en un espai agrari a la seua vora mateix. De fet, una recerca molt més recent –si bé incipient– sobre la mateixa Vega posa de manifest que alguns dels sistemes hidràulics podrien haver estat construïts per autoritats estatals. 27 A més, el mateix Cressier ha participat després en una recerca sobre l’espai agrari de tres ciutats medievals marroquines, en què s’ha arribat a la conclusió que els espais irrigats que les envolten es van construir en diverses etapes al llarg del temps i, de fet, tot sembla indicar que existeixen canals tant d’origen tribal com urbans i, fins i tot, un canal estatal que deriva aigua del wadi cap a Marràqueix, la capital almohade, més allunyada de l’espai agrari estudiat. 28

Pel que fa a les hipòtesis exposades fa deu anys per Guinot, estaven fetes a partir de la morfologia de les séquies i els braços principals de circulació de l’aigua, però en aquell moment encara no es portava l’anàlisi morfològica a un nivell de detall suficient. Així, de fet, com a resposta a aquest darrer autor, Antoni Furió ha posat en dubte recentment que la ciutat de València no intervingués sobre un espai agrari situat quasi a les seues portes, que per a ell és l’Horta de València en el seu conjunt. 29 En canvi, un autor com Antonio Malpica no pot concebre l’origen de les mudūn andalusines sense l’existència prèvia d’un espai agrari camperol desenvolupat que les pogués proveir d’aliments i productes agraris, com veurem després amb detall. 30 Són, en definitiva, qüestions que resten encara molt obertes i que necessiten estudis específics i treballs més argumentats que intenten anar més enllà del que s’ha fet fins ara sobre aquest tema.

OBJECTIUS I METODOLOGIA: LA SOCIETAT ANDALUSINA A TRAVÉS DELS ESPAIS AGRARIS IRRIGATS

Com hem pogut veure, no hi ha un consens entre els investigadors sobre com van sorgir inicialment les grans hortes periurbanes andalusines de l’est de la península Ibèrica. En realitat, és possible que no hi haja una explicació única i generalitzable per a tots els casos esmentats, i la resposta global potser haurà de ser més complexa. Per això, seria un error reproduir l’antic «debat» sobre l’origen romà o andalusí de les grans hortes i basar ara l’argumentació en proves, indicis i supòsits que vinguen a demostrar o contradir una hipòtesi o la contrària. Si es fes així, probablement no s’aportaria res nou al coneixement històric de la societat andalusina i el seu funcionament intern, i només aquest hauria de ser el propòsit de qualsevol historiador dedicat a l’estudi del període; tant dels documentalistes i arabistes com dels arqueòlegs, i dels que són ambdues coses alhora, i independentment del tema concret sobre el qual treballe cadascú.

Així, doncs, malgrat el que haja pogut semblat pel contingut del subapartat anterior –amb el qual només s’intentava contextualitzar l’origen historiogràfic d’aquesta recerca–, l’objectiu de l’obra no és en absolut dirimir quin és l’origen de l’Horta de València, tot i que hi apareixeran finalment certes propostes. L’objectiu tampoc no pot ser un estudi morfològic i classificatori dels possibles espais hidràulics andalusins identificats, si no ens porta a un coneixement més rellevant de la societat que els va crear i construir. 31 Aquest treball de classificació també apareixerà, per descomptat, inevitablement, en un capítol del llibre, però només com una manera d’aportar informació a l’anàlisi històrica de la societat. Tampoc no serà una proposta d’aplicació metodològica de l’arqueologia hidràulica a una gran horta fluvial, ja que aquesta ha estat provada a bastament en treballs anteriors i no hi ha cap dubte que es tracta d’una metodologia tan vàlida per a les grans hortes com ho és per als petits espais de muntanya. 32

El vertader objectiu d’aquest treball, doncs, no és altre que l’estudi de la societat andalusina, de la seua estructura i funcionament, de com va evolucionar amb el temps; i això es fa a través de les estructures físiques del paisatge agrari, de la morfologia dels sistemes hidràulics que formen l’Horta de València. En aquest sentit, els resultats de l’anàlisi morfològica i de les informacions que s’han pogut recollir seran emprats de la mateixa manera que es fa amb la documentació d’arxiu en un treball clàssic de recerca històrica. De fet, crec que no hi ha millor manera de definir i justificar l’estudi del paisatge històric que considerant-lo com un vertader arxiu de les societats del passat que l’han creat i transformat al llarg dels segles.

Pel que fa a la metodologia emprada, és evident que hi ha diverses maneres d’aproximar-se a l’estudi d’un paisatge o un territori històric. Des de l’antiga arqueologia extensiva o arqueologia del territori, que en realitat és quasi el mateix, a la més moderna i complexa conceptualització de l’arqueologia del paisatge, malgrat les discrepàncies sobre el concepte de paisatge. Fins i tot es poden emprar el conjunt de tècniques d’interpretació morfològica que l’escola francesa de Tours denomina archéogéographie . Amb tot, les diferències entre metodologies són només qüestions de matisos i conceptualitzacions sota les quals s’engloben una sèrie de tècniques arqueològiques que són en tots els casos bàsicament les mateixes, com ara la prospecció principalment, però també les excavacions esporàdiques, l’ús de documentació escrita de diversos períodes, l’anàlisi filològica de la toponímia, la morfointerpretació, les anàlisis de laboratori, noves eines informàtiques, etc. No obstant això, tot plegat es quedaria en no res, en una simple acumulació d’informació històrica, si no anés acompanyat del seu ús per a l’estudi de l’estructura i el funcionament de les societats del passat. En el cas que ens ocupa, de la societat andalusina.

Dins d’aquesta variabilitat de tècniques d’estudi del paisatge històric, de moment no es coneix millor manera d’afrontar l’anàlisi d’una àrea irrigada, independentment de les dimensions que tinga, que mitjançant l’arqueologia hidràulica. De fet, aquesta és l’única metodologia que –malgrat les limitacions– ha estat provada amb èxit des de fa més de 30 anys per a l’estudi de molts espais irrigats, tant en petits sistemes de muntanya com en grans hortes. Més recentment, i amb bon criteri, s’ha volgut incloure l’arqueologia sobre espais irrigats en un context historiogràfic més ampli, fent-la confluir amb altres tipus d’aproximacions als espais de cultiu que s’han denominat en conjunt com a arqueologia agrària. S’accentua així l’èmfasi en l’anàlisi dels parcel·laris, dels espais d’habitatge, de les àrees de conreu de secà i, fins i tot, de les zones de pastura. Al cap i a la fi, és tracta d’un intent d’apro-ximar-se a l’estudi històric de l’espai camperol d’una forma més global. 33

Amb tot, que l’arqueologia hidràulica s’integre en un camp més ampli d’estudi dels espais agraris camperols no vol dir que haja perdut la seua especificitat pel que fa a les tècniques d’anàlisi d’espais irrigats, i més concretament la seua relació amb l’estudi de la societat andalusina tal com s’ha fet tradicionalment en les tres darreres dècades. De fet, si bé és cert que l’estudi d’espais irrigats construïts per la societat feudal ha anat en augment darrerament, 34 també és cert que, fins ara, l’arqueologia hidràulica sempre ha tingut un ús preferencial en l’estudi d’espais irrigats andalusins. Així, el naixement de la metodologia que es va acabar denominant arqueologia hidràulica està completament lligat a l’estudi de la societat andalusina, quan Miquel Barceló, i els diversos investigadors que treballaven amb ell a la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys vuitanta del segle XX, es van adonar que no es pot estudiar i entendre al-Andalus deixant al marge els camperols, i que aquests no apareixen quasi mai en els documents àrabs. Per això, calia aproximar-se al món rural i camperol mitjançant una metodologia arqueològica, i els sistemes hidràulics es van revelar com els més indicats per a extraure informació. 35