Ferran Esquilache Martí - Els constructors de l'Horta de València

La crítica de Manzano té l’encert d’haver assenyalat alguns dels punts febles de la hipòtesi clànica proposada inicialment per Guichard, però també és cert que molts dels problemes identificats per aquest autor tenen una altra interpretació més factible que no l’alternativa que proposa, la qual provoca més dubtes que no en soluciona. Així, per exemple, l’existència de topònims d’origen muladí com ara Benillop (< Banī Lubb) ens recorda simplement que «el medi tribal crea tribus», segons la cèlebre frase de Barceló, tot i que potser hauria estat més encertat dir que el medi tribal crea constantment nous llinatges. Un Benimantil (< Banī Mantīl), que, efectivament, com afirma Manzano, no ha de ser necessàriament un nom berber, ens indica que l’anomenada «reproducció per segmentació» –amb les matisacions i cauteles que calga afegir– funciona entre tots els grups ètnics, i no només entre els berbers com, de fet, ja havia proposat també Guichard. En aquest sentit, topònims com Banī Muḥammad, Banī Ibrāhīm o Banī Qāsim, per esmentar només tres dels que estan formats per noms propis que són molt comuns en àrab, ens indiquen que la creació de llinatges i la posterior fundació d’assentaments als quals dona nom un epònim és absolutament normal i habitual al llarg del temps, siga quin siga el nom propi d’aquest personatge. No tots els topònims en beni- , per tant, són clans existents prèviament al Magrib que arribaren després a al-Andalus, ni tots són de primera època, com ja van assenyalar Guichard i Barceló. Se’n fan contínuament de nous, i també a partir de noms comuns.

Finalment, pel que fa als beni- que presumptament farien referència a «llinatges» aristocràtics, que és la proposta de Manzano, cal recordar dues qüestions. En primer lloc, que no tots els llinatges que aconsegueixen un cert poder polític ho fan des del primer moment i, per tant, poden haver donat nom a un assentament abans d’assolir-lo. I, en segon lloc, cal recordar que els diversos llinatges que formen part d’un mateix clan o tribu no tenen tots el mateix poder polític, de manera que un grup de camperols assentats en una zona indeterminada d’al-Andalus i un llinatge amb poder a Còrdova podrien ser descendents d’un mateix epònim (real o fictici) i per tant compartir el mateix nom clànic, sense que aquests tinguessen cap relació directa entre ells. 78

L’interès d’Eduardo Manzano per negar la hipòtesi clànica dels beni proposada inicialment per Guichard –i ara àmpliament acceptada per les semblances evidents amb el cas magrebí–, s’emmarca en la seua completa negació de l’existència d’una societat tribal en al-Andalus des del segle VIII. Per a aquest historiador, la societat andalusina estava formada per faccions que competien entre elles pel poder. Entenent per facció (que no fracció) un grup jerarquitzat amb un cap militar al seu front, que es presenta molt cohesionat gràcies a un conjunt d’obligacions recíproques que s’articulen a través de la clientela (walā‘), les quals vincularien a les poblacions sotmeses amb un cap militar concret i la seua família. 79 Tanmateix, fins i tot en cas d’acceptar de forma hipotètica que açò fos així per als grups àrabs en el segle VIII, com ha explicat Miguel Jiménez Puertas aquesta estructura explicaria l’organització política dels conqueridors, però no l’organització socioeconòmica a l’interior d’aquestes presumptes faccions. 80

Manzano intenta solucionar aquesta incongruència argumentant que, en realitat, es tracta d’una societat de llinatges, entre els quals només alguns serien dominants, i els fills dels caps militars heretarien el nom, el prestigi i l’autoritat dels seus pares, més tard reconeguda per l’Estat. Així, haurien estat aquests llinatges dominants, que destacaven per damunt dels altres, els que haurien provocat la ruptura i desaparició de la societat tribal, tant entre els àrabs com entre els berbers, abans fins i tot de la conquesta de la península. 81 I són també ells els que donarien nom als topònims en beni- , per ser aquestes les seues «propietats». El problema de l’argumentació d’aquest autor, sovint adduït pels seus crítics, és que només es basa en fonts escrites emanades del poder i dels seus cercles pròxims, que és una informació molt parcial que no té en compte la gran massa de la societat camperola; o només la té en compte com a objecte fiscal de l’Estat. 82 De fet, existeix una explicació més plausible per a l’existència de llinatges dominants, especialment en la frontera o allà on el poder estatal era més dèbil, i una vegada més la podem trobar fent un paral·lelisme antropològic amb el Magrib contemporani.

En primer lloc, cal recordar que dins del sistema social gentilici existeixen caps tribals, i que una tribu és realment una estructura de poder polític jerarquitzada malgrat el que puga semblar per l’existència d’assemblees. Tanmateix, el poder d’aquests caps o xeics sol ser molt limitat, i a més és canviant, de manera que el fenomen dels llinatges dominants de la frontera andalusina al segle IX, que ha estudiat Manzano, té un paral·lel més ajustat amb el fenomen dels caids, que es va produir al Magrib en el segle XIX. En realitat, es tractava de caps tribals que en un moment de crisi –com ho va ser l’inici del colonialisme europeu– van aconseguir acumular poder per a dirigir la defensa del grup, i després no el van lliurar en un temps bastant prolongat. És allò que en antropologia es coneix habitualment com a cacicats. 83 De fet, segons diu Montagne, un amghar –que és com es diuen aquests «caps» en llengua amazic– només pot aparèixer en un context tribal independent, al marge de l’Estat.

És posteriorment quan l’ amghar , una vegada consolidat el seu poder tribal, pacta amb l’Estat un reconeixement explícit per a convertir-se en caid. 84 L’origen del poder personal d’aquests personatges, doncs, és doble: d’una banda tenen el reconeixement dels seus com a caps tribals i, de l’altra, un reconeixement del poder estatal que els declara representants seus. Possiblement, és el mateix que va passar a al-Andalus al segle IX fins a la consolidació total del califat, amb llinatges berbers com els Banū Zannūn, els Banū Ġazlūn o els Banū Razīn que Eduardo Manzano esmenta en els seus treballs. 85 Poders tribals que, de vegades, també eren reconeguts per l’Estat omeia a canvi de la seua submissió formal, i alguns van aconseguir mante-nir-se fins a les taifes, però que a la llarga estaven condemnats a desaparèixer. Bé per la mateixa acció de l’Estat, o bé pel funcionament del sistema tribal.

En qualsevol cas, independentment de l’encert o no d’aquesta darrera hipòtesi, un aspecte de la proposta de Manzano que caldria no negligir és el de la importància dels «llinatges» en l’estructura social andalusina. No sols dels llinatges «aristocràtics», com en diu ell, sinó la de tots els llinatges de la societat. De fet, si ens fixem de nou en els paral·lels antropològics, veurem que, en l’organització social i en el funcionament polític de les comunitats rurals de camperols sedentaris del Magrib, la tribu i el clan són bastant secundaris. No tenen cap implicació en la vida econòmica, i molt poca en el poblament o en l’explotació del territori i els recursos naturals, al contrari que en el cas dels pastors seminòmades. En el cas d’al-Andalus, des que Guichard va llançar la seua proposta de societat tribal el 1976, la historiografia sempre ha parlat de la tribu ( qabīla ) i del clan ( qawm ) com si foren quasi les úniques fraccions de l’estructura social tribal. 86 Però si el paral·lelisme antropològic amb el Magrib que hem vist fins ara és correcte, allò més important des d’un punt de vista econòmic eren els «llinatges», que són els ikhs dels berbers de l’Alt Atles dels quals parlen els antropòlegs. Això és, la família extensa típica de les societats gentilícies, patriarcal i jerarquitzada, representada en la ğama‘a pel xeic o cap de família, que és qui coordina els processos de treball de tot el grup.