Ferran Esquilache Martí - Els constructors de l'Horta de València

Com ja hem vist a la introducció, fou gràcies a aquest projecte de recerca que es va desenvolupar la metodologia de l’arqueologia hidràulica, a partir del treball de camp realitzat als anys vuitanta sobre diversos espais hidràulics d’origen andalusí. 39 I van ser aquests estudis primerencs els que van permetre a Barceló adonar-se que la construcció de sistemes hidràulics no és la conseqüència d’un clima àrid, sinó una opció social que crea unes formes específiques, ja que davant la manca de pluja hi hauria altres opcions (la ramaderia, per exemple) per les quals no es va optar. A més a més, aquest treball de camp inicial també va permetre a aquest autor enunciar el 1989 una sèrie de principis sobre la construcció de sistemes hidràulics que van marcar tota la recerca posterior. 40

En primer lloc, Barceló destaca el principi de disseny original, segons el qual tot sistema hidràulic ha estat concebut en la seua estructura bàsica abans de l’inici de la construcció, ja que aquesta és l’única manera d’aprofitar els pendents per a moure l’aigua per gravetat, i qualsevol afegit posterior ha de ser discernible. A simple vista, açò podria semblar un simple principi de caràcter tècnic, però és en això que es basa la idea del càlcul de l’estimació que els constructors del sistema van fer de l’espai agrari necessari per a la seua subsistència, i en conseqüència poder avaluar la càrrega poblacional que permet sostenir cada sistema; sempre tenint en compte que l’estimació ha d’incloure una eventual demanda d’excedent per part d’un poder extern, com ara l’Estat o un senyor feudal. La suma de les estimacions en tots els espais hidràulics d’un territori concret permetria saber tant la càrrega poblacional d’aquest territori com l’excedent manejat pel poder extern corresponent. 41 Malauradament, tot i tractar-se d’una idea brillant en el plànol teòric, mai no s’ha pogut portar a la pràctica per la dificultat que suposa fer aquest hipotètic càlcul atenent a la gran variabilitat de factors que hi ha en joc. Una altra cosa diferent és calcular la relació existent entre la superfície de l’espai irrigat i la superfície de l’espai d’habitatge, i en això pareix que sí que hi ha una relació proporcional.

Un altre principi identificat per Barceló, a partir del treball de camp inicial, fou el de l’estabilitat i rigidesa dels sistemes –que no s’ha de confondre amb immutabilitat–, que seria una conseqüència de la limitació conscient per part dels grups camperols de les possibilitats d’ampliació dels espais hidràulics. És a dir, que si bé en el disseny inicial ja estaria prevista la possibilitat de fer ampliacions, aquestes rarament es van produir abans de les conquestes cristianes, i els estudis fets amb posterioritat pareix que no han fet més que confirmar aquesta apreciació primerenca, com veurem tot seguit. 42

Va ser a partir d’aquest principi que Barceló va proposar i desenvolupar la idea de la segmentació clànica com la solució més eficient al creixement demogràfic de les comunitats camperoles, amb sistemes hidràulics que quasi mai no s’amplien. Tot i això, la idea estava agafada directament de les observacions de l’antropòleg David M. Hart, que va treballar al Marroc als anys seixanta del segle XX, i ja va advertir la discontinuïtat espacial dels assentaments tribals i clànics, així com la reduplicació dels noms. 43 L’argument és que quan el grup gentilici que ocupa l’alqueria creix massa per a ser alimentat amb la superfície productiva que van construir inicialment els fundadors de l’assentament, en compte d’ampliar l’espai de treball i sobreexplotar els recursos naturals disponibles en la zona (l’aqüífer, les pastures, etc.), el grup es divideix i es crea un «segment» gentilici, és a dir un altre grup nou que emigrarà o es traslladarà a un lloc més o menys proper, on construirà un nou espai productiu i, en definitiva, un altre assentament. Evidentment, els dos grups que s’han creat a partir de la divisió del grup gentilici originari estaran emparentats des del punt de vista biològic i social, i això produirà la reproducció del seu nom, cosa que explicaria els topònims en beni- i, més excepcionalment, els topònims tribals. Sobre aquesta idea, aplicada de fet al cas andalusí, està construïda tota la recerca de Miquel Barceló i la resta dels investigadors de la seua escola, que gira al voltant dels processos d’immigració de grups camperols àrabs i berbers que s’hauria produït entre els segles VIII i X des del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica fins arribar a al-Andalus.

A partir d’ací la recerca posterior es va plantejar en dues línies diferents. D’una banda es van estudiar sistemes hidràulics construïts per un mateix grup gentilici en diversos assentaments detectats en distints llocs d’al-An-dalus a través de la toponímia. Aquest seria el cas dels Aït Yeṭṭurerɣ, un clan berber originari de l’actual Algèria que hauria donat lloc a topònims com Yátor, a Granada, o Liétor i Letur, a Albacete. 44 També seria el cas dels Aït Gelidassen, arabitzats com a Banū Gelida, que haurien donat lloc a topònims com Gelida a Catalunya, Argeleta, Eslida i Margalida al País Valencià, i Arguellite a Albacete. 45 Fins i tot es va arribar a fer recerca al Iemen, al sud de la península Aràbiga, resseguint l’assentament originari dels Banū Ru’ayn, un grup àrab amb assentaments detectats en diversos llocs d’al-An-dalus, incloent-hi l’illa de Mallorca amb el lloc de Beniroi. 46 En definitiva, el resultat de tot plegat sembla ser que un mateix grup clànic hauria produït un tipus de sistema hidràulic diferent en cada lloc, adaptant-se a les condicions ecològiques.

D’una altra banda, la segona estratègia fou estudiar xarxes d’alqueries completes a través dels seus espais hidràulics, cosa que es va realitzar majoritàriament a les illes Balears. El primer estudi en profunditat fou el de quatre valls de la serra de Tramuntana, 47 a Mallorca, seguit de Felanitx, Artana i altres zones d’aquesta mateixa illa; 48 i de forma quasi simultània s’estudià la totalitat de l’illa d’Eivissa, 49 per a més tard estudiar igualment els barrancs tancats del sud de l’illa de Menorca. 50 Hi va haver alguns estudis aïllats al País Valencià al llarg dels anys, que s’ocuparen d’algunes valls de muntanya; 51 i, finalment, la darrera xarxa d’alqueries estudiada més recentment ha estat la de Manacor, també a Mallorca. 52 Així, doncs, de tota la recerca que s’ha fet en les tres últimes dècades s’han extret moltes conclusions al voltant de diversos temes que tenen a veure amb tècniques de construcció de sistemes i terrasses, amb processos de treball camperol, amb la difusió de cultius, etc. Però el que ens interessa ací ara és el procés de formació de les xarxes d’assentaments.

L’ús combinat de la prospecció arqueològica i de la documentació posterior a les conquestes del segle XIII ha permès reconstruir en alguns casos el territori de les alqueries, que tot i no tenir uns límits precisos sabem que incloïen al seu interior tant espais de cultiu com d’ús ramader, a banda dels espais de residència. Aquests darrers, però, són d’una superfície variable i, malgrat que hi ha alguns nuclis que es poden considerar més o menys grans i arriben a presentar un cert urbanisme, el ben cert és que la majoria dels estudiats a les illes no tenen més de dos a set cases. De fet, la dispersió de ceràmica que permet identificar la major part d’aquests jaciments no passa quasi mai d’una hectàrea. Els assentaments se situen al llarg dels barrancs, majoritàriament en el vessant o en el fons de vall, però fora de les zones inundables, i rarament en la cima de la muntanya. Tenen els seus propis espais hidràulics associats, tot i que de vegades poden ser compartits, i mai no estan situats massa lluny de l’àrea de residència. Entre tots formen xarxes, que s’evidencien a través dels sistemes hidràulics compartits. Però és sobretot a través dels camins que aquesta relació queda ben palesa. Tot i que Helena Kirchner ja ho havia fet notar a les valls de muntanya, és en les xarxes de les planes litorals on aquesta relació es manifesta més evident, de les quals el cas de Manacor estudiat per Eugènia Sitjes és el més clar. Així, més de la meitat dels assentaments estan emplaçats a menys de 600 metres d’un dels camins principals de circulació, formant una espècie de corredor a banda i banda d’aquests camins, els quals presenten una forma radial que conflueix en l’anomenada Qaryāt al-Sūq; això és, l’alqueria on tenia lloc el mercat rural, que després de la conquesta esdevindria la vila de Manacor (vegeu fig. 45 de l’apèndix V).