Ferran Esquilache Martí - Els constructors de l'Horta de València

20 L’excepció en aquells primers anys seria la zona irrigada al voltant de la vila d’Eivissa, que fou estudiada amb la metodologia de l’arqueologia hidràulica i la morfointerpretació, i es va arribar a la conclusió que havia estat construïda conjuntament entre la madīna i les alqueries del voltant. Ara bé, cal tenir en compte que estem parlant d’una madīna molt petita, i que no es tracta d’una horta fluvial sinó d’una àrea dessecada amb irrigació de sénies de sang, per tant, és un primer indici però no és comparable a les magnituds de les grans hortes que estem tractant ací. M. Barceló, H. Kirchner i R. González Villaescusa, «La construction d’un espace agraire drainé au ḥawz de la Madîna de Yabîsa (Ibiza, Baléares)», en La dynamique des paysages protohistoriques, antiques, médiévaux et modernes. XVIIe Rencontres Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes , Sophia, Antipolis, 1997, pp. 113-125.

21 P. Cressier i M. Osuna Vargas, «Loin des lieux communs: la construction des espaces irrigués de la Vega de Grenade (Espagne)», Ruralia V - Památky Archeologické 17 - Water management in Medieval rural economy , Praga, 2005, pp. 49-54.

22 E. Guinot, «L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana», Afers , 51 (2005), pp. 271-300; «Agrosistemas del mundo andalusí: criterios de construcción de los paisajes irrigados», en Cristiandad e Islam en la Edad Media Hispana , Logronyo, 2008, pp. 209-238.

23 D. Aviñó, El paisaje de la Huerta en el Sharq al-Andalus: el Palmeral de Elche , Universidad de Murcia, 2014, tesi doctoral inèdita.

24 Molt recentment, al setembre de 2017, s’ha defensat a la Universitat d’Alacant la tesi doctoral de Míriam Parra, «Paisaje, explotación agrícola y agua en las tierras meridionales valencianas: la organización social del espacio. La huerta y campo de Orihuela (siglos XIII-XVI)», on es proposa que les sénies identificades per Sonia Gutiérrez a través dels cadufs extraurien l’aigua de la séquia anomenada «de la rueda de la Bernarda», que parteix de l’assut de Rojales sobre el Segura i encercla els jaciments arqueològics d’època altmedieval. De fet, seguint una idea anterior de De Gea, l’autora argumenta que les sénies no podien extraure aigua del subsòl com deia Gutiérrez, perquè la capa freàtica en aquesta zona és massa salada. De la mateixa manera, sobre els cabezos d’Albatera esmenta una alqueria de poblament dispers, ben estudiada arqueològicament, envoltada per una xarxa de drenatge en la qual també s’empraven sénies en època històrica per a elevar aigua de reg als camps (pp. 299-301). A falta d’una datació arqueològica d’aquests canals, doncs, la proposta de Parra sembla aclarir l’origen de les sénies altmedievals de la marjal d’Oriola, i això implica que el sistema fluvial és més antic que la data del segle XI que aporta al-Udhri per a la séquia de Callosa, almenys per a la séquia indicada que parteix de l’assut de Rojales, el darrer assut històric situat sobre el Segura.

25 En qualsevol cas, caldria preguntar-se per què es refereix als habitants de la ciutat d’Oriola en general i no esmenta cap governant estatal concret, com seria més lògic si hagués estat construïda per un governador o per ordre del poder central. Cal tenir present que, a al-Andalus, la ciutat no té unes autoritats oficials que representen els seus habitants al marge del poder estatal, com les que hi ha a les ciutats cristianes. Hi ha una aljama com a les comunitats rurals, però evidentment no té la capacitat de domini sobre la població rural que implica la construcció d’un sistema d’irrigació suposadament urbà.

26 H. Kirchner i A. Virgili, «Un espacio de cultivo urbano en al-Andalus: Madīna Turṭūša (Tortosa) antes de 1148», Historia Agraria , 62 (2014), pp. 11-45. Cal tenir present que estem parlant de l’horta més immediata a la ciutat, i no del conjunt d’espais irrigats situats al llarg del tram final de l’Ebre que sí que podríem considerar com una horta de Tortosa en un sentit ampli i equivalent al de l’Horta de València en època andalusina. En aquest territori més ample sí que hi ha assentaments camperols amb espais hidràulics propis i, segons defensen aquests autors, no hi ha «indicis de cap mena de dirigisme estatal». H. Kirchner, A. Virgili, J. Marfull, N. Pacheco, M. Pica i M. Rovira, «Espais agraris, assentaments andalusins i la ciutat de Tortosa (Baix Ebre)», en I Jornades d’Arqueologia de les Terres de l’Ebre , Tortosa, 2016, pp. 531-549 [p. 547]. D’altra banda, cal esmentar l’horta de Lleida com a exemple d’espai irrigat urbà molt semblant al de Tortosa, malgrat que el nivell de destrucció actual impedeix fer aproximacions fiables a la seua morfologia i, per tant, extraure’n conclusions. Vegeu especialment J. Brufal, «El agua en la Lleida musulmana: la huerta de Lleida, el secano de Castelldans y el humedal del Fahs maškīğan», en Agua y Sociedad en la Edad Media hispana , Granada, 2013, pp. 275-298. A Lleida també hi ha sistemes hidràulics camperols un poc més lluny de la ciutat, però dins de la seua àrea d’influència, que estan sent estudiats per J. Marfull, «Un sistema hidráulico feudal en el valle del Segre: la acequia de Torres», Irrigation, Society and Landscape. Tribute to Thomas F. Glick , València, 2014, pp. 155-171.

27 Un primer avanç en M. Jiménez Puertas i L. Martínez Vázquez, «La organización social de un espacio andalusí. Reflexiones en torno a la Vega de Granada», en Mundos medievales. Espacios, sociedades y poder , Santander, 2012, pp. 159-172; i més recentment la tesi doctoral inèdita de Luis Martínez Vázquez, La Vega de Granada. Transformación y cambio de los paisajes entre el Reino Nazarí y el Reino de Granada , Universitat de Granada, 2015, on planteja l’existència d’algunes àrees de construcció estatal.

28 P. Cressier, «Géométrie des réseaux et marqueurs des territoires», Mélanges de la Casa de Velázquez , 36/2 (2006), pp. 39-59. Vegeu també l’anàlisi morfològica sobre un d’aquests espais hidràulics nord-africans en R. González Villaescusa, «Morfología agraria y prospecciones hidráulicas del valle del Ourika-Aghmat (Província de Tahannawt)», en Las formas de los paisajes mediterráneos , Jaén, 2002, pp. 355-371.

29 A. Furió, «La ciudad y la Huerta: una relación de interdependencia», en La Huerta de Valencia. Un paisaje cultural con futuro incierto , València, 2012, pp. 33-54; «I paesaggi dell’aqua...», pp. 323-384; «València, “mare e cap de tot lo regne”», Afers , 80-81 (2015), pp. 149-179 [pp. 159-160]. En realitat, aquest autor ha fet la seua crítica basant-se en la llarga tradició historiogràfica que hem vist en aquest apartat sobre l’origen estatal de les grans hortes periurbanes. No obstant això, en el darrer article esmentat, Furió planteja diverses preguntes sobre el paper de la ciutat en la construcció de l’Horta de València que resulten molt pertinents, a les quals cal donar unes respostes argumentades basades en la recerca.

30 A. Malpica Cuello, «Urban life in al-Andalus and its role in social organization and the structure of settlement», Imago Temporis: Medium Aevum , IV (2010), pp. 25-49; «La ciudad de Madinat Ilbira y el poblamiento de la Vega de Granada (siglos VIII-XI)», Mundos Medievales: espacios, sociedades y poder , Santander, 2012, pp. 681-692. Sobre aquest tema vegeu més endavant el capítol VII.

31 Així ho advertia A. Malpica Cuello, «Arqueología hidráulica y poblamiento medieval en la Vega de Granada», Fundamentos de Antropología , 6-7 (1997), pp. 208-231 [p. 218]. També ho va dir J. Torró, referint-se a operacions de colonització cristiana però en un mateix sentit, en «Arqueologia de la conquesta. Registre material, substitució de poblacions i transformació de l’espai rural valencià (segles XIII-XIV)», en El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català , València, 2003, pp. 153-200 [p. 172].