AAVV - Els llibres de Consells de la vila de Castelló (1374-1383)

Des del punt de vista polític caldria citar també les relacions amb altres instàncies de poder: amb la monarquia en primer lloc, però també amb institucions com la governació o amb altres consells municipals. Les cartes rebudes, particularment del rei o dels oficials reials, però també les rebudes dels jurats o justícia d’altres viles, són copiades moltes vegades en les actes del consell per justificar els temes que s’han hagut d’abordar.

La relació amb la corona ocupa un lloc central, on destaquen les peticions de subsidis extraordinaris per fer front a les creixents necessitats de la monarquia, en forma de profertes per finançar les despeses bèl·liques, coronatges, cenes, etc. Són anys difícils, amb males collites, mortaldats i carestia, i les autoritats municipals tracten de resistir-se a aquestes contínues peticions del monarca (en el cas de Castelló personificat sobretot en l’infant Joan, duc de Girona i lloctinent general del rei), o almenys intenten limitar la quantia de la contribució. A través de les actes municipals veurem les relacions sovint tenses entre la vila i la corona, les ambaixades enviades, les negociacions, així com també les amenaces dels oficials reials contra les autoritats municipals quan es resisteixen a contribuir o no arriben a les quantitats que esperen obtenir.

Una de les missions fonamentals del govern municipal és mantenir la pau i l’ordre públic dins de les muralles. Per tal d’assegurar una convivència pacífica una de les principals obsessions de les autoritats municipals és assegurar l’avituallament de la vila, particularment en anys de males collites i carestia com són els anys setanta del Tres-cents. En aquests moments assegurar l’avituallament a un preu raonable esdevé uns dels principals motius d’atenció a les sessions del consell municipal. Els jurats busquen fons per poder comprar blats en terres llunyanes, extremen les mesures per evitar que els cereals no isquen de la vila i terme de Castelló, fins i tot arriben a tancar les portes de la muralla per la nit. El consell municipal obliga a fer recompte de tot el cereal existent, obligant tots els veïns a manifestar les quantitats que tenen emmagatzemades i reservant-se el dret de prendre-les (pagant el preu estipulat i deixant en cada casa la provisió necessària) per tal d’alimentar un graner municipal que puga fer petits préstecs als veïns, per al consum o per a la sembra.

Amb la mateixa intenció d’assegurar un aprovisionament suficient de la vila i evitar l’escalada de preus, trobem també diverses mesures sobre la comercialització dels productes alimentaris, fixant preus màxims de venda per a flequeres, carnissers o pescadors.

La fiscalitat i la gestió econòmica conformen un altre capítol important entre els temes tractats a les sessions del consell municipal. Per desenvolupar tota la seua acció política la vila necessita disposar d’ingressos, i justament les decisions sobre el repartiment de la càrrega fiscal entre els veïns constitueix un dels elements que major disputa provoca en la vila, sobretot en un context d’endeutament públic com el que comença a produir-se a partir del tercer quart del segle XIV. La decisió última sobre els impostos municipals, sobre quins aplicar i en quina quantia, és competència exclusiva del consell municipal. Allí decideixen la taxa de la peita (impost directe sobre el patrimoni) i com i quan es fa la col·lecta. Igualment resolen els dubtes, decideixen qui ha de pagar i com, i ordenen reclamar els deutes. L’altra gran font d’ingressos de la caixa municipal eren les imposicions o cises (impostos indirectes sobre el consum), que també apareixen recollides a les actes, si bé amb menor freqüència que la peita. S’esmenten els capítols de les imposicions i es dóna llicència als jurats per adaptar-los, però no els trobem anotats per escrit als llibres que hem transcrit en aquest volum. Igualment es nomenen cada any alguns prohoms encarregats d’administrar les imposicions, així com també altres per a revisar els comptes.

Un altre tema que apareix de manera reiterada és l’estat financer del municipi. Les crisis de subsistència i les creixents peticions de la corona estan forçant un greu endeutament municipal que obliga a recórrer a la compra de censals, el que en termes actuals anomenaríem deute públic. Aquestes operacions només poden fer-se amb l’autorització expressa del consell, que és l’òrgan que té l’última paraula en tot allò referent als comptes públics i a l’endeutament de la vila, siga en préstecs de diners a curt termini o en carregaments de censals. S’hi poden trobar també els diversos programes de quitació del deute empresos pel consell, orientats a tractar d’eixugar un passiu que comença a amenaçar la viabilitat econòmica del municipi. El problema és que aquests programes exigien un increment dràstic de la pressió fiscal, i per això resultaven molt difícils de mantenir en el temps en un context de dificultats econòmiques creixents.

També la gestió econòmica del municipi era fortament controlada pel consell municipal, que havia de lliurar el corresponent albarà al jurat clavari encarregat de fer els pagaments. En la vila de Castelló un dels quatre jurats era habilitat cada any com a síndic i clavari, és a dir, se li donava la responsabilitat d’administrar els diners de la vila: rebia les quantitats procedents dels impostos municipals o dels carregaments censals, i amb elles havia de satisfer els pagaments als quals la vila estava obligada. Al final de la seua administració (o en moments intermitjos si era requerit pel consell) havia de retre compte de la seua administració, i aquests comptes havien de ser aprovats per uns jutges comptadors designats pel consell, que constituïen una mena de tribunal de comptes. Al llarg del segle XIV, com hem dit abans, el consell municipal va guanyant poder en detriment de la capacitat d’actuació autònoma dels jurats, sotmetent-los cada cop més a les directrius que marca aquest òrgan col·lectiu. Açò mateix s’esdevé també amb el funcionament de la maquinària econòmica. El jurat clavari no pot fer cap pagament sense autorització del consell. És cert que les quantitats menors o aquelles que són habituals i necessàries no passen moltes vegades pel consell, i que altres ho fan amb posterioritat a l’acte del pagament. Però queda clar que cada pagament del clavari ha d’anar acompanyat del corresponent albarà atorgat pel consell, que és el requisit perquè en el moment de revisió dels comptes siga pres com a vàlid. Per tant, entre els acords del consell un capítol important ve conformat per aquestes ordres de pagament ( albarans ), que ens permeten documentar de manera molt completa tota l’activitat econòmica de la institució municipal. Per exemple el pagament de salaris, no només als oficials municipals (justícia, jurats, mostassaf, saig, sequier, guardians de les séquies o del terme…), sinó també a altres professionals que exerceixen a càrrec de la universitat, com ara metges, mestres de l’escola de gramàtica, predicadors o joglars que fan música per a les festes. I també retribucions per dietes i missatgeries, pensions censals, despeses per obres diverses i, en definitiva, tota mena de pagaments realitzats als proveïdors de la vila.

És gràcies a aquestes referències de tipus econòmic que disposem de notícies sobre l’ensenyament, la sanitat, el funcionament de l’hospital o les festes. Però també sobre les despeses fetes en diverses obres públiques. De fet, totes les qüestions relacionades amb l’edilícia i l’urbanisme constitueixen una competència característicament municipal, i així ho trobem reflectit als acords dels nostres llibres. Podem documentar-hi els treballs de fortificació de les muralles, obres en l’església, neteja de séquies i camins, obres en aljubs, escorredors, etc. I també les tasques de manteniment de les infraestructures públiques: camins, abeuradors, assut i en general infraestructura hidràulica per al regadiu. Els pous, per exemple, són arrendats cada any amb una regulació molt precisa del que s’ha de fer i de totes les tasques de manteniment necessàries.