Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

L’esclavitud americana, per la seua banda, així com mostra clarament Philip. D. Curtin, anava cobrant des del segle XVI cada vegada més importància comercial, implicant-hi més persones, mitjans i producció. 50 Mentrestant, la captivitat, a la Mediterrània, decreixia a poc a poc en rellevància com a institució. Recentment José Antonio Piqueras ha fet una bona síntesi del funcionament general de l’esclavitud. 51

La manera de fer captius i la seua comercialització i ús era una pràctica ben present en l’experiència dels conquistadors i colonitzadors d’Amèrica. De fet, aquesta és la tesi de Verlinden, la continuïtat entre les institucions europees medievals i les instal·lades, amb la conquesta prèvia, a l’anomenat Nou Món. Ho exposa clarament al seu llibre de 1955, en una nota a la frase «L’esclavage du bas moyen âge européen a été précurseur direct de celui qu’allait imposer l’économie coloniale», que diu:

Dans une série d’études récentes sur les influences médiévales dans la colonisation de l’Amérique, nous avons distingué des phénomènes de préparation, de filiation et d’adaptation. L’esclavage médiéval occupe une place importante parmi les phénomènes de la première catégorie. En lui consacrant le présent ouvrage, nous ne nous proposons pas seulement de faire oeuvre de Nouveau Monde un ensemble de matériaux de comparaison et un point de départ que nous croyons indispensable. 52

Les conquestes de Granada, el mateix 1492, i abans, el 1487, la de Màlaga, en la qual la totalitat de la població va ser captivada, formaven part d’aquella experiència directa dels conquistadors que passaren a Amèrica pocs anys més tard. És interessant transcriure uns fragments que en fan menció. Els habitants de Màlaga, captius i tancats al «corral» situat a dins els murs de la ciutat, generaren una despesa en aliments que va ser curosament comptada: «mill e noveçientas e ocho fanegas de harina en çiertas veçes que’l jurado de Pedroche dio para que comiesen, para los moros del corral que estaban en la alcaçaba». 53 La gestió de la conquesta de la ciutat va fer-se amb un sistema administratiu complex. Els captius foren interrogats i es va aixecar acta dels seus noms i, sobretot, dels béns que afirmaven posseir: «e mandábanlos ir con ellos, cada uno con lo suyo, al corral de Málaga». 54

El que es descriu en el fragment és un minuciós procediment, fet «con muy gran recaudo», per desposseir aquells captius dels seus béns i de la moneda i joies que poguessin haver amagat: tota cosa «escondida en la çibdad», com més concretament s’afirma en un altre lloc del document. L’acta, que es va aixecar amb els «contadores e diputados para ello», va permetre comptar els captius i registrar els seus béns, facilità així el repartiment posterior. No eren procediments nous, el Llibre dels feits conté també alguns exemples d’actuacions semblants i la gestió dels captius menorquins el 1287 esdevé un precedent a aquella que es posà en pràctica a Màlaga exactament dos-cents anys després. 55 Els conquistadors d’Amèrica tenien una llarga experiència tant militar com de captura i de maneig de poblacions ja inermes. El tractament que es donà als indis americans va ser el de pobles conquerits; se’ls considerà inferiors, això comportà la seua disminució jurídica i passaren a ser susceptibles de captivitat. 56 La possibilitat de captivar els indis ja apareix en els primers escrits de Colom i de fet les primeres trameses d’indis cap a Castella s’iniciaren el mateix 1492. El 1495 consta l’enviament de cinc-cents cinquanta indis i nou-cents el 1498. 57

Però l’aplicació de l’experimentat procediment de la conquesta i la captivitat no va tenir, amb les poblacions índies americanes, exactament els resultats previstos. Almenys pel que fa a la resistència que els habitants d’aquelles terres sabien oferir als conqueridors. L’experiència en la conquesta d’al-Àndalus i de Canàries els havia dotat, sobretot els castellans, de molts recursos per a l’acció de guerra. 58 Clarament els indis no la tenien. Una altra experiència subalterna a la guerra, la de la gestió dels conquerits, va donar-los les pautes per sotmetre a captivitat els indis. Al mateix temps, el coneixement de la costa africana que obtenien els portuguesos en les seues expedicions mostrà el nou indret on podien proveir-se de captius. Les incipients plantacions de canya de sucre de les illes Canàries i Madeira, a les quals s’havia fet treballar els negres amb èxit –els guineus , en diran els portuguesos, en referència a Guinea–, esdevenen els precedents d’aquelles que es crearan al Carib i al continent americà. Respecte d’això, Verlinden afirmà que el tràfic de negres al llarg de la costa africana al final de l’edat mitjana marcà el punt de partença de la transició del seu «esclavage médiéval» cap a l’esclavitud colonial americana. En efecte, molt aviat, a partir de 1510, ja hi ha constància de l’enviament d’esclaus negres per suplir la delmada població índia de les illes del Carib. 59 Va ser –argumenta Verlinden– un fenomen de simple continuïtat activat per l’extinció «esgarrifosament ràpida» dels aborígens de les Antilles. 60 L’historiador belga situa Portugal, arran de la posada en funcionament de la Casa dos Escravos, al front d’aquell salt de la captivitat a l’esclavitud:

Le Portugal, puissance atlantique, a été marqué, nous l’avons vu, dès le XV esiècle, par les caractères nouveaux que devait présenter l’esclavage à la suite des grandes découvertes. Ce qui a changé alors, c’est la nature de la traite. L’esclave est, depuis lors et avant tout, un noir d’Afrique, acquis aux colonies et destinés de plus en plus à l’économie coloniale. Ce caractère deviendra plus net encore à l’époque moderne et affectera même l’institution servile dans la métropole. 61

Verlinden era conscient que la lògica dels mecanismes del que ell anomena esclavage médiéval i de l’ esclavage colonial a l’Atlàntic era essencialment la mateixa. Per Meillassoux sabem que la definició vàlida de tots dos conceptes al·ludeix a la manera com es generaven més captius o més esclaus: per la continuada reducció de persones capturades a tal estat. Probablement sigui en el mètode de captura on es troba la diferència més notable entre la captivitat i l’esclavitud. Els europeus aviat conegueren que la millor manera d’obtenir negres era induir els mateixos habitants de l’indret perquè executassin les captures. Aquella estratègia ocasiona que el negrer no sigui comparable al corsari mediterrani que practicava ell mateix la captura. Sens dubte, però, és a l’escala, la magnitud dels dos fenòmens on es troba el factor de diferenciació més important.

Aquesta idèntica lògica de la captivitat i l’esclavitud va permetre Verlinden mantenir la mateixa nomenclatura d’ esclavitud per designar tots dos fenòmens. Verlinden, coherentment amb el seu objectiu de redactar un discurs lineal des del feudalisme a la colonització americana, estudià les colònies fundades a l’edat mitjana pels europeus a la mar Negra i a Terra Santa. Unes colònies que, d’acord amb el seu discurs, esdevenien colònies primerenques, l’ancestre de les grans plantacions colonials atlàntiques. 62 L’ús que s’hi feia dels captius l’interessava com a precursor del que es faria dels esclaus negres a les plantacions atlàntiques prèvies al 1492, Canàries i Madeira, i, després, al Carib, i afirma: «These colonies [les medievals] used a slave economy like that used later, but with increased breadth, in the colonies founded in America by the various colonising powers». 63

La consciència que hi havia almenys un tret que feia distingibles l’ús de l’«esclavitud» que es feia a les colònies medievals i el de les colònies atlàntiques mostra que Verlinden entenia l’existència de dos objectes historiogràfics anàlegs. Les diferències que presentava l’esclavitud –«les caractères nouveaux»– i en bona part també les semblances queden, doncs, indicades per Verlinden des de 1955. Seran d’una banda Claude Meillassoux, en treure l’entrellat de la lògica del seu funcionament, i de l’altra l’estudi i la comparació de les magnituds, els elements que permeten distingir la captivitat mediterrània medieval de l’esclavitud atlàntica.