Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Com s’ha vist, Verlinden va afinar molt l’anàlisi de l’evolució d’ sclavus , però no va fer al·lusió a la transformació de cattivo , igualment rellevant i molt relacionada amb l’extensió, primerament a Itàlia, d’ schiavo . El significat de ‘dolent’ que cattivo prengué en italià també es coneixia en la llengua catalana per a catiu , perquè ja s’ha dit que era la segona accepció del llatí captivus . Així, Bernat Desclot usa caytiu amb el sentit de miserable, mesquí: «…molt me semblants caytives gens, e pobres e salvatges». En el mateix sentit es troba a Llull 19 i a expressions com «A, cativa yo!» de l’anònim Curial e Güelfa . Aquest significat en català, però, al contrari que a l’italià, ha decaigut.

En el seu estudi, Verlinden conclou que la difusió d’ sclavus és tardana i reconeix que durant l’edat mitjana es continuaren usant els termes llatins clàssics ( servus , mancipium , ancilla , captivus ) i en les llengües vulgars els derivats de captivus ( catiu , cativo , captif ). Tant fou així que R. Delort, en un article dedicat al vocabulari de la servitud i de l’esclavitud a la Toscana, afirma que l’ús d’ schiavo i schiava en la literatura d’aquella regió d’Itàlia fou molt escàs:

employés isolément, son assez rares dans la littérature toscane. Dante semble ne les utiliser qu’une fois; on ne connaît guère que deux pièces de théâtre: La Stiava et le tardif Lo Schiavo de Assuero Rettori qui, d’ailleurs, corresponent peu à leur titre et, de Boccace à Bandello, en passant par Sacchetti, les «schiavi» n’aparaissent guère qu’au détour de quelques nouvelles. 20

És oportú assenyalar que, en efecte, l’únic ús que Dante Alighieri (1265-1321) féu d’ schiavo a la Divina comedia fou per qualificar el vent: «per lo dosso d’Italia si congela, / soffiata e stretta da li venti schiavi» (Purgatorio, XXX); «venti schiavi» és traduïble per «els vents del nord», en referència a Esclavònia. És cert, però, que schiavo apareix almenys una vegada als poemes del sienès Cecco Angioleri (1260-1313) i, com es veu, amb el sentit de captiu: «di volermi per schiavo ricomprato».

Finalment, pel que fa a l’ús italià d’ schiavo , els documents de la companyia de Francesco di Marco Datini da Prato deixen clar que schiavo passà a ser la paraula que pronunciaven i escrivien majoritàriament els mercaders de llengua italiana. 21 Aquells documents són de correspondència entre mercaders i és prova d’un llenguatge espontani, molt més, en tot cas, que aquell dels documents notarials, molt conservadors en l’ús de la nomenclatura clàssica de la servitus . També cal dir que, no obstant l’ús general d’ schiavo , les cartes de l’agent de Datini a Eivissa, Giovanni di Genaio, mostren també l’ús de «cattivo» amb el sentit de captiu; concretament, almenys, en cinc ocasions. Una carta del 26 d’agost de 1401 afirma «A Maiolicha one mandato 4 cativi», els mateixos que en una altra missiva del 29 d’agost al·ludeix com «4 ischiavi». El 4 de setembre escrigué «avemo per Christofano 4 chativi» i novament el dia 9 del mateix mes; el 12 d’octubre també usà la paraula cattivo : «e all’altro chativo». Igualment aquella correspondència conté l’ús de cattivo en el sentit de dolent: «La tera non è bene sana; è ci cativo pane, e cativo vino». 22 Era un ús per influència del català o reflectia l’ús indistint d’ schiavo i de cattivo que feien aquells mercaders en la seua parla? En tot cas, és clar que coneixien bé el significat de captiu de cattivo .

Sclavus i el romanç schiavo és un mot procedent del grec bizantí σκλάβος o, almenys, format al mateix temps que en aquella llengua. Concretament, Verlinden troba una primera menció a protocols notarials venecians de Jerusalem el 1191 i a Gènova el 1197. Als territoris catalans hauria arribat al llarg del mateix segle XIII i sobretot ja en el XIV per via dels mercaders i dels documents notarials que manejaven. A Castella, Verlinden troba un exemple de 1229 al Fuero de Cáceres («sarraceni…tam sclavi quam liberi»), però es tracta, molt probablement, d’una interpolació posterior, ja que B. Aguilera assegura que el text no ha arribat a nosaltres en la seua forma original sinó després de refondre’l en diverses ocasions. 23 A Portugal, sclavus no es documenta fins a la segona meitat del segle XV. Les Cantigas de Santa Maria , de mitjan segle XIII, usen la paraula cativo , tant amb el sentit de captiu («aqueste mour’ era daquel om’ e seu cativo») com amb el de desgraciat, mesquí. Cativo es referia tant a captius sarraïns en mans de cristians com a l’inrevés.

Sclavus , per tant, procedeix d’una variant fonètica del nom donat a un grup de pobles, els eslaus, que patiren repetides expedicions de conquesta i de consecució de botí per part dels saxons durant els segles X i XI. Però, com s’ha dit, Verlinden afirma que no va ser aleshores que els escrivans venecians i genovesos incorporaren el sentit de captiu de la paraula, sinó posteriorment, arran de la relació comercial amb Bizanci. 24 En grec –continua Verlinden– «σκλαβός semble avoir revêtu parfois le sens d’esclave à partir du XII esiècle» i cita un primer document de 1136 editat per F. Dölger. Tanmateix, Verlinden no encerta a trobar l’origen primer de tal transformació i acaba explicant l’inici de l’ús d’σκλάβος / sclavus entre grecs, genovesos i venecians per «une évolution concomitante, causée par un seul et même phénomène économico-social, la traite au épart de la Mer Noire». 25 És clar, finalment, gràcies a Verlinden, que sclavus neix del comerç de captius eslaus de les ribes de la mar Negra i que els mercaders venecians i genovesos afegiren l’accepció de captiu al terme i n’estengueren l’ús amb èxit insospitat. L’origen grec bizantí d’esclau és acceptat per Coromines: «derivat regressiu de σκλαβηυός “esclau”, i aquest, de slověninǔ, nom propi que es donava a si mateixa la família de pobles eslaus, que va ser víctima del comerç esclavista en l’Orient medieval». 26 La mateixa etimologia que troba Coromines figura al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española .

La paraula esclau no apareix al Llibre dels feits 27 i sí, naturalment, i molt, catiu ; tampoc no fou usada en els documents de la cort de Justícia de València, redactats entre 1279 i 1321. 28 En canvi, J. Coromines, la troba a textos de Ramon Llull i, en efecte, si no és una introducció a causa de traduccions o còpies posteriors, Llull (1232-1315) coneixia la paraula esclau i la usava com a sinònim de servu –i per tant de catiu –, com ho demostren aquests fragments del Llibre de contemplació en Déu : «…lo vostre servu el vostre esclau vos prega…»; «Lo vostre sotsmès, Sènyer, el vostre comprat el vostre esclau…»; «…aitant com lo servu se fa esclau ni sotsmès de molts senyors, aitant creix e multiplica sos greus treballs e ses grans dolors»; «Lo vostre sotsmès, lo vostre esclau»; «Lo vostre esclau el vostre hom vos adora…». 29 A Doctrina pueril Llull acompanyà servu de la paraula catiu : «…seràs servu e catiu de perdurables trebays…». 30 Llull usà la paraula esclau , però quan per aprendre la llengua àrab comprà un moro, el qualificà, segons el manuscrit de Vida coetània conservat al British Museum, de catiu : «…lo càrcer hon son catiu era, trovà que lo dit catiu se fonch pengat ab la corda ab que staua ligat…». 31 És cert que bé s’ha de tenir en compte que es tracta d’un manuscrit del segle XV que tradueix la versió llatina de l’obra, però si no serveix com a font per al vocabulari de Llull, sí té validesa com a exemple de l’ús de moro i de catiu en aquell segle.