Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

CAPTIUS O «ESCLAUS»

Captiu, sarraí, moro, esclau, bord, negre, setmaner, tallat, alforre, llibertí, fins i tot només «home de» i els femenins corresponents, són alguns dels mots del vocabulari de la captivitat. Entre tots, esclau i, arran seu, esclavitud , s’han generalitzat de manera quasi absoluta tant en el llenguatge habitual com en la historiografia. N’hi ha prou de fer una ullada a la bibliografia sobre el tema per veure de seguida fins a quin punt és així. Altres paraules d’aquell vocabulari especialitzat de la captivitat, o determinats significats i con notacions, quedaren relegats o oblidats amb la desaparició de la institució.

A les fonts catalanes, la paraula catiu o caitiu –la forma correcta actual, captiu , es considera refeta per influència del llatí 7 – és la més freqüent per designar les persones capturades en diferents circumstàncies i disminuïdes de drets. També s’usava per al·ludir els membres de la pròpia societat agafats pels enemics. Sobretot catiu té una llarga tradició popular i ha deixat una nombrosa petja en la toponímia. El diccionari Alcover-Moll recull un joc anomenat «els catius» i l’exclamació «Ai, catiu de mi!» per expressar un moment de desgràcia. 8 L’obra d’etnografia eivissenca d’I. Macabich aplega diferents llegendes, romanços i cançons que inclouen la paraula catiu . 9 En la toponímia actual, existeixen diversos accidents costaners coneguts com des Catiu o des Catius. 10

C. Verlinden dedicà especial atenció a la manera com allò que en principi era el nom d’un grup de pobles, els eslaus, passà a significar ‘captiu, persona privada de llibertat i de drets’. Va ser en un article de 1942 11 i, novament, en un capítol del segon volum de L’esclavage dans l’Europe médiévale de 1977 (p. 999-1010). És coherent amb el conjunt de la seua obra que Verlinden s’interessàs pel mot que trià entre altres que designaven el fenomen al qual dedicà bona part dels seus estudis. Les paraules descartades per l’historiador belga foren captivitat i servitud . Servus era el mot que molts documents llatins de l’edat mitjana usen per designar els captius, d’acord amb el significat de la paraula en llatí clàssic. Però l’aparició, a l’alta edat mitjana, de la figura dels serfs va fer que els escrivans posteriors sovent dubtassin a l’hora d’usar-la amb el sentit original. Els servi medievals no eren ja persones enemigues agafades en temps de guerra mantengudes amb vida per aprofitar la seua capacitat de treball, sinó tota una altra cosa, serfs. La paraula servitud , per tant i d’acord amb l’evolució del seu significat, no fou usada per Verlinden. Captivitat i els seus derivats tampoc no ho foren de manera preferent, tot i que són mots que apareixen freqüentment als documents medievals; de fet, hi són presents més sovent que l’elecció de Verlinden: esclave i esclavage , en el francès de la seua obra, esclau i esclavitud , en català.

Així doncs, gran part de la responsabilitat de l’adopció d’ esclau i esclavitud en la historiografia que estudia l’edat mitjana és de la citada gran obra de Verlinden i dels nombrosos articles del mateix autor que la precedeixen i que l’amplien. És cert que hi havia treballs anteriors que ja utilitzaven aquest vocabulari, com el pioner de Joaquim Miret i Sans, «La esclavitud en Cataluña en los últimos tiempos de la Edad Media» (1917) i alguns altres que cita el mateix Verlinden. També és veritat que hi ha exemples d’una major fidelitat al vocabulari de les fonts, com l’estudi de José María Ramos Loscertales «El cautiverio en la Corona de Aragón» (1915). Marc Bloch, al seu llibre pòstum de l’edició del qual tengué cura Lucien Fevbre, Apologie pour l’histoire ou métier d’historien , 12 sota l’epígraf «La nomenclature» que pertany al capítol «L’analyse historique», posa el mot esclave com a paradigma de la preferència per part de la historiografia d’una paraula diferent a la proporcionada per les fonts històriques. Bloch considera que aplicat a l’època romana i a l’alta edat mitjana el mot esclave és «une nomenclature, si non propement inventée, du moins remaniée et décalée» (polida i desplaçada) perquè aleshores encara no existia. Això no obstant, seguint l’argument de Bloch, hi hauria un motiu de pes per justificar la preferència de la historiografia envers esclau , i és l’evolució altmedieval de servus cap a serf . Aquest canvi de significat invalida l’ús de serf en el sentit original del seu ètim, servus del llatí clàssic. Bloch no contempla cap altra possibilitat que esclau per substituir serf , com ho era –i la tenia al davant– la paraula «captif», que ell mateix usa per evitar confusió i redundància al paràgraf que conté la seua reflexió: «…naquit seulement aux environs de l’an mil, sur les marchés de chair humane où les captifs slaves semblaient fournir le modèle même d’une entière sujéction».

A la vegada, Bloch deixa obert un interrogant que esdevé una advertència. Es demana que una vegada que s’ha acceptat i estès l’ús historiogràfic de la paraula esclau, «polida i desplaçada»; una vegada que s’ha creat l’artifici –com ell diu–, en quin moment s’ha de deixar d’usar per tornar a la nomenclatura de les fonts? Quan s’ha d’esfumar el terme impropi davant el fidel als textos? Bloch diu així referint-se a l’ús historiogràfic d’ esclau : «L’artifice est commode, tant qu’on s’en tient aux extrêmes. Dans l’intervalle où faudra-t-il que, devant le serf, l’esclave s’efface?». Plantejada la qüestió, però, Bloch no aventura el que pot passar si la paraula dels historiadors no «s’efface», no es fa fonedissa, davant la de les fonts.

Ara podem demanar-nos si la generalització de la paraula esclau en historiografia, polida en el seu significat i traslladada des d’un altre context històric i geogràfic, no arribarà a crear una figura o una categoria diferent a allò que pretén designar? Una categoria que serà, fet i fet, històricament inexistent, detectable només dins els treballs dels historiadors i no a les fonts. Així ha estat, finalment, entre els autors posteriors a Verlinden, continuadors dels estudis sobre captivitat medieval. Sense posar en qüestió el conjunt de les seues valuoses aportacions, s’han de citar alguns autors que no han vist a temps que esclau , com a nom adoptat en bona mesura com una convenció entre historiadors, només podia ser vàlid si es tenia present tothora que al·ludeix a un fenomen que les fonts designen majoritàriament amb altres termes. La continuada conversió d’aquelles nomenclatures dels textos històrics en els «esclaus» dels textos historiogràfics exigeix disciplina. Contràriament, pot passar que es considerin categories diferents i es doni per segura l’existència medieval d’uns individus que eren captius i d’altres que eren esclaus . El mateix C. Meillassoux, A. Furió, M. Fontenay i darrerament R. González Arévalo –tot i que es trobarien altres autors– han donat per segur que entre captius i esclaus hi havia una diferència. 13 Postulen que esclavitud i captivitat eren estats diferents de les persones capturades i sotmeses. Un article del mencionat R. González s’inicia amb una frase en què resumeix la confusió que ha originat l’ús d’esclau: «hay que tener en cuenta la dificultad presente en ocasiones para distinguir un cautivo moro de un esclavo de idéntica procedencia». 14

El factor essencial de la pretesa distinció entre captius i esclaus es fa raure en el fet que els captius eren susceptibles de ser rescatats i els esclaus no. Aquesta possibilitat del rescat tenia a veure amb l’origen del captiu. Així, només els captius de procedència més propera, tals com els sarraïns del nord d’Àfrica i d’al-Àndalus mentre existí, i els sards, podien gaudir d’aquesta via cap a l’alliberament. Vist des de la Corona d’Aragó, per tant, només ells podien ser captius. D’altra banda i arran d’aquella qualitat de susceptibles de rescat, es defineix com a captiu l’individu que encara no ha estat venut a un usuari de captius; després de la venda del captiu se n’haurà de dir esclau. M. Fontenay es refereix al «valor d’ús» de l’esclau enfront del «valor de canvi» del captiu. 15