Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Un altre gran de la literatura catalana, Ramon Muntaner, que fou lloctinent reial a Eivissa fins a la seua mort el 1336 i membre destacat de la Companyia Catalana a Orient, també usà a la seua crònica els mots esclau i catiu amb valor sinònim. Ho demostra, per exemple, aquest fragment de la narració d’una batalla de la Companyia contra els turcs, quan, després de vèncer-los, seleccionaren la presa, fent captives les dones i els infants menors de deu anys i matant la resta: «…llurs mullers e llurs infants foren tots catius…e així lo megaduc e les sues gents llevaren lo camp, e no tengren a vida null hom qui de deu anys amunt fos…tantost meteren los esclaus e les esclaves en les galees…» (cap. CCIII). Muntaner, igualment, coneixia la situació d’Esclavònia, com es dedueix d’un altre passatge de la mateixa crònica (cap. CXVII).

Textos de referència, com els Usatges de Barcelona , copiat al final del segle XIII o l’inici del XIV, es refereix a catius. Així, l’usatge XV du el títol: «De les malafetes dels sarayns catius», i el XCVI designa els captius amb el genèric sarraïns: «De sarrayns que fugen». Es considera que el primer d’aquests dos usatges correspon al text antic, de mitjan segle XI, i el segon a una addició posterior, del segle XII. D’altra banda, a l’anomenat text oficial dels mateixos Usatges de Barcelona , que era el text de referència en temps del rei Ferran I (1412-1416), ja apareix la paraula esclau , concretament com a traducció de servus : «Los malfets en los sarrahins catius sien esmenats axí com de esclaus a lurs senyors…». En aquest cas, el servus del text antic es referia a serf, vassall, i en ser traduït per esclau la disposició perd tot el sentit, com s’entén de seguida en acudir al text del ms. 2 de Rovira (ms. Z-III-14 d’El Escorial): «Les malafetes dels sarrayns catius sien esmenades axí com servs ha senyors…». 32 No és l’únic lloc on els serfs són equiparats, a efectes d’impartir justícia, als captius. El Llibre VI, rúbrica I, document I, dels Furs de València , d’època de Jaume I, afirma: «si los catius o los servus fugiran a lurs senyors». 33 No sembla que, com s’esdevé en altres documents, servu signifiqui aquí captiu, però l’evolució semàntica de servus és tota una altra qüestió. Únicament cal fer notar que la dita paraula servus , justament a causa del seu canvi de significat, apareix freqüentment acompanyada de captivus en els documents llatins medievals per aclarir el seu significat primer. El reforçament de servus amb captivus era necessari per fer notar que hom volia al·ludir al significat clàssic de servus i diferenciar-lo del sentit de serf que també havia pres. 34 És el cas dels documents notarials, que sovent fan servir la fórmula «servus et captivus».

També en els Furs hi ha un exemple d’aquest binomi, concretament en el Llibre VI, rúbrica I, document XVI. Es tracta d’un afegit a la disposició original, feta també en temps de Jaume I, que establia que els captius batejats, tant si havien rebut el baptisme amb el consentiment del seu senyor com sense ell, romanien captius: «que tota hora romanga catiu e servu del senyor seu…». La versió en llatí del mateix document posa: «semper remaneant in pristina servittute». És clar que el traductor es va veure en la necessitat de canviar servittute del llatí original per catiu e servu . En aquest mateix fur és interessant continuar la comparació de les versions llatines i catalanes; el seu començament és: «Si catiu o cativa se batejarà», mentre que en llatí posa: «Si sarracenus vel sarracena captivi». Sabem que hi havia altres captius diferents dels sarraïns, però en el regnat de Jaume I aquests eren majoria en el contingent captiu, per això el traductor va alleugerir la frase llatina tot elidint «sarracenus vel sarracena» i va contenir aquesta condició, sobreentesa, en el sentit de catiu o cativa ; a la vegada que estenia l’ordre reial als captius de qualsevol altre origen. El fur continua i estableix que si el captiu es batejava sense consentiment del seu senyor, aquesta acció no el deslliurava del seu estat: «que romangue al senyor en aytal servitut con era e·l temps que no era batejat»; en llatí el text és igual: «in servitute pristina persistant sive remaneant in qua, scilicet, erant tempore quo babtizati non erant». En aquest cas el traductor va mantenir servitud , però noteu que no hi ha esclavitud per enlloc. La frase en recorda una de posterior, contenguda en el Llibre del mostassaf d’Eivissa , compilat integrant ordinacions municipals de la segona meitat del XIV fins al segon terç del XV. Es tracta d’una ordinació que regula els pagaments que havien de fer els captius posats en setmana, procediment sobre el qual es tractarà més avall. Si el captiu deixava de pagar els terminis estipulats es manava que: «es degen vendre en enquant públich e tornar a la primera captivitat ( sic ) en què eren ans de la lur talla». 35

L’ús de catiu és general en els textos catalans dels Furs , juntament amb el llatinisme servu , que no sempre té un significat diàfan. En aquell corpus legal esclau o el llatí sclavus comença a aparèixer en els documents del segle XV avançat. Un document de Ferran el Catòlic, de 1488 és el primer dels Furs a utilitzar esclau , ho fa en femení plural – sclaves – i en el mateix paràgraf apareix catives . Els mateixos editors del text criden l’atenció sobre aquesta aparició del mot esclava i afirmen: «en realitat hom ha parlat de catives aquí i als furs anteriors, però l’ús del sinònim confereix a aquesta prosa del segle XV un aspecte més modern». 36 Aquests autors fan constar que esclau és una incorporació tardana al vocabulari dels Furs .

L’extens corpus de documents notarials transcrits ofert per J. Hernando 37 permet construir una taula de freqüència d’ús del vocabulari llatí de la captivitat dels notaris de Barcelona:

TAULA 1 Freqüència d’ús de les designacions dels captius sarraïns entre els notaris de Barcelona

L’ús preferent que els notaris barcelonins del segle XIV feien de la fórmula «servus et captivus» és clar a la taula, almenys per referir-se als captius musulmans o islàmics, en els quals se centra el llibre de J. Hernando. Sclavus s’afegeix al vocabulari dels notaris sobretot en la segona meitat del segle XIV, com a sinònim de servus i de captivus , però rarament s’utilitza tot sol. En contrast amb el grau de freqüència d’ús del dit binomi «servus et captivus», es pot constatar com la utilització dels dos mots per separat tenia poca tradició entre els notaris. A banda de la documentació notarial, a altres tipus de fonts l’ús de captivus i catiu , en català, és molt majoritari. Tornant als documents editats per Hernando, alguns són tan precisos que detallen la causa de la captivitat de la persona objecte del contracte; així, en un de 1323 es llegeix: «servum meum nomine Asmet, qui fuit captus, nondum est unus mensius elapsus, per armatam domini regis». En un altre de 1335:

vendimus vobis Petro de Solerio, mercatori, civi Barchinone, ac corporaliter tradimus quendam sarracenum vocatum Ali, que spectat ad nos, dicte civitatis nomine, ratione captionis quam fecit ex eo dictus Galcerandus Marqueti, capitaneus armate civitatis Barchinone. 38