Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

L’acció de captura donava nom a la seua conseqüència, els captius, i a la condició i al sistema mecànic que s’hi relacionava, la captivitat.

C. Verlinden va utilitzar una llista dels captius que posseïen els habitants de les parròquies foranes mallorquines fet el 1428 (1972). El document és una preciosa relació de noms de propietaris, agrupats per parròquies; cada nom va acompanyat de la quantitat pagada en concepte de taxa, calculada segons el nombre de captius mascles que tenien. La paraula que utilitza de manera majoritària el document és catiu ; també hi apareix sclau , bé que molt menys freqüentment. En un altra llista dels captius que posseïen els propietaris mallorquins, aquesta de 1378 i redactada en llatí, els mots utilitzats són servus i en dues ocasions el catalanisme catiu . Si es consulta l’apèndix documental del treball de Vicenta Cortés es pot veure de seguida que la paraula catiu és la més usada, molt més que no esclau ; també és més freqüent cativo que esclavo en els documents castellans. 39 L’autora mateixa, en un treball posterior, de 1980, observa aquest fet en una nota al peu: «La forma normal de designar a los cautivos en los asientos es especificando su condición con la expresión “su moro”, “su negro”, “cautivo de”. Sólo en ocho ocasiones se emplea la palabra esclavo». Es refereix al període 1417-1444, en què els registres de presentacions de captius donen un total de 246 captius. 40 Vicente Graullera tracta la qüestió de la terminologia i documenta un progressiu augment del mot esclau a partir del segle XVI. 41 El majoritari fins aleshores, catiu , cedeix freqüència d’ús a la nova incorporació. També José Luis Cortés López detecta aquest increment de l’ús d’ esclau a partir del final del segle XV i sobretot en el XVI, en detriment del terme general catiu . 42 La tesi de Javier Marzal Palacios esmenta aquesta tendència: «el empleo del término esclavo parece más extendido a finales de nuestra cronología [1375-1425] que a principios, extensión que se realiza a costa del término cautivo». 43

J. Coromines afirma que va ser el català esclau que va influenciar el castellà de manera que hi introduí el mot esclavo , la seua traducció directa. 44 És un tema per als lingüistes però si s’accepta que la difusió de la paraula esclau té el seu centre a Gènova i Venècia, és versemblant que en un principi, en els segles XIII i XIV, hagués ocorregut com afirma Coromines i el català –i l’italià– haguessin transportat la paraula al castellà, però posteriorment (s. XV-XVI) fou a l’inrevés i el castellà esclavo influí en el català en detriment de la freqüència d’ús de captiu . Certament, en castellà es documenta el primer ús d’«esclavo» en la traducció d’un relat breu àrab, anònim, el Mujtār al-hikam , datada cap al 1250 i titulada en castellà Bocados de oro , els manuscrits de la qual són del segle XV: 45 «E disputó-se un ome con un sabio, e dixo: ¡Calla, fijo de esclava! E respondió el esclavo: Yo valo menos por el mi linaje, e tú vales menos por la tu alma». Respecte d’això, però, J. Sáez Durán arriba a la conclusió que aquella presència d’«esclavo» és fruit d’una transliteració de la paraula àrab ṣiqlab i afirma:

ni siquiera es seguro que el traductor anónimo supiera exactamente lo que quería decir el término y optara por una mera transliteración del vocablo árabe; quizá, como el traductor del Libro de las cruzes , creyera realmente estar traduciendo «castrado».

Descartada la introducció de la paraula esclau per via de l’àrab, J. Sáez considera que «de las dos vías, árabe y latina, de penetración en castellano del griego bizantino σκλάβος, triunfó la segunda». 46 L’altre text més antic en què apareix «esclavo» és de Pero López de Ayala y correspon a la traducció de Ab Urbe Condita de Titus Livi, datada aproximadament el 1400: «un siervo e esclavo». 47 La traducció catalana conservada és aproximadament contemporània a la castellana i la paraula esclau i el seu femení esclava hi figura en vuit ocasions. 48 Els documents i cròniques castellanes relatives a la conquesta d’Amèrica mostren l’ús coetani de cautivo i d’ esclavo , com a Pedro Escudero i a Bartolomé de Las Casas. 49 L’obra atribuïda a Diego de Haedo, Topografía e historia general de Argel , editada el 1612 però escrita cap a 1600, és un exemple clar d’aquell ús indistint de cautivo i esclavo.

Esclavitud i captivitat no són, per tant, dos estats diferents de les persones agafades, captivades, pels enemics. No hi ha un primer estadi de captivitat i un segon, definitiu, d’esclavitud. Aquesta darrera paraula té un lloc de naixença i una difusió en qualitat de sinònim de captiu. Abans de la seua adopció en italià, català, castellà, francès, anglès, etc. hi havia persones reduïdes de drets que eren propietat d’altri i que formaven, en conjunt, un contingent reproduït per l’aportació repetida de nous individus capturats a societats considerades inferiors, susceptibles de captivitat. Les paraules esclau i esclavitud no creen, en aparèixer, un estat nou de les persones, és un fenomen lingüístic i no un canvi en l’objecte social designat.

L’esclavitud colonial atlàntica

La insistència de C. Verlinden a utilitzar el mots esclau i esclavitud quan, en centenars de documents catalans ben segur que observà l’ús majoritari del mot captiu que s’hi feia, no disminueix la consistència fonamental de la seua aportació. També és cert, però, que allò que hauria d’haver estat només una qüestió terminològica ha tengut, en la historiografia posterior, les conseqüències negatives ja descrites, tal com d’alguna manera es temia Marc Bloch. La proposta que es fa aquí de recuperar l’ús de captivitat i de captiu en els estudis cronològicament centrats a l’edat mitjana reflecteix la voluntat de ser fidel al vocabulari de les fonts i d’evitar la creació, arrossegats per l’existència d’un nom impropi, d’objectes d’estudi inexistents; també es vol donar relleu a la diferència entre la captivitat medieval i l’esclavitud colonial atlàntica, és a dir, entre la captivitat i l’esclavitud.

Les dues primeres qüestions s’han desenvolupat a les línies precedents. Pel que fa a la tercera, la diferència entre la captivitat i l’esclavitud s’ha de dir que és mínima pel que fa a la lògica i a la mecànica del fenomen, però molt acusada en les magnituds i en la seua geografia. Un i altre fenòmens es desenvoluparen a llocs diferents, llunyans i, malgrat que tot allò creat a Amèrica nasqué de la llavor europea baixmedieval –com bé demostra Verlinden–, les condicions en què va desenvolupar-se feren que aquell sistema fos molt diferent del seu ancestre. Com han tractat diversos autors, la major magnitud de l’esclavitud està relacionada sobretot amb la creació de grans propietats plantades de canya de sucre. S’hi consumiren desenes de milers d’esclaus negres en la feina amb la canyamel, en la producció d’un gènere especulatiu destinat a l’exportació a Europa. El feudalisme no va generar explotacions agrícoles especulatives d’aquella grandària, però sí de més petites i de funcionament anàleg. Els territoris americans conquerits i la gestió que se’n va fer provocaren un canvi respecte del que s’havia conegut a la Mediterrània, a les illes Canàries i a Madeira fins aleshores, però naturalment operat a partir d’aquell bagatge.

La conversió de la captivitat en esclavitud per part dels historiadors ha fet que dos objectes historiogràfics discernibles es barregin sota una mateixa designació. Això fa que esdevengui aparentment paradoxal que l’esclavitud, la creació de la gran esclavitud colonial atlàntica, no va significar la desaparició de la vella captivitat mediterrània. En efecte, la captivitat no va ser transformada en esclavitud arran d’una evolució lineal. S’ha dit abans que els llocs de desenvolupament d’una i altra estaven separats. El nombre, la magnitud i la ubicació són paràmetres d’importància en la distinció de les coses. La captivitat, a les ribes de la Mediterrània, continuà en funcionament fins al segle XIX pràcticament així com era abans de la conquesta d’Amèrica. Els corsaris i les eventuals campanyes militars continuaren proveint les places on es venien els captius. Eren sobretot habitants del nord d’Àfrica, els captius sarraïns i moros de les fonts. Paral·lelament al proveïment de captius que asseguraven els corsaris, n’arribaven d’altres per via mercantil. Si abans, en els segles XIII, XIV i XV eren tàrtars, grecs, eslaus i altres «orientals», després passarien a ser negres, canaris i uns pocs indis americans. A l’Eivissa dels segles XVI, XVII i XVIII la font d’aprovisionament de captius continuà sent el nord d’Àfrica, com havia estat en els temps medievals, però sota les diferents circumstàncies creades sobretot al segle XVI per la presència dels estols turcs a la Mediterrània occidental. També influí en la captivitat d’aquelles centúries l’augment de població experimentat sobretot durant el segle XVII, que va permetre el desenvolupament de les relacions laborals entre treballadors lliures i els propietaris de terra. La presència de captius a la vegada que hi havia jornalers lliures va generar unes tensions encara no ben estudiades.