Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Captius i esclaus als documents relatius a Eivissa

L’ús del mot esclau es documenta a Eivissa encara amb més retard que als territoris circumdants. A partir del darrer quart del segle XV es pot registrar la tendència a utilitzar en algunes ocasions la paraula esclau , però sempre acompanyada de captiu . Esclau es va anar introduint a poc a poc i a la darreria del segle XV i sobretot al XVI. Els documents relatius a Eivissa mostren alguns exemples de l’ús sinònim de captiu i esclau . Per exemple, en un assentament comptable del Llibre de clavaria de 1493-1494 (f. 7r):

E primerament diluns a X de juny començà a tirar terra e cal·ls lo catiu de mon cunyat, Francesc Sunyer, ab dues bèsties, guanyà per les dues bèsties quatre sous e per l’esclau tres.

Malgrat aquest ús d’ esclau , en la resta d’aquell llibre de clavaria, l’escrivà va preferir utilitzar la paraula tradicional, catiu . En concret, la va escriure 115 vegades, sempre en masculí, dues vegades sclau i dues més sclava . Una font de la segona meitat del segle XVI mostra que l’ús de catiu continuava sent majoritari en aquella època, però sclau s’havia introduït ja plenament: 39 usos de catiu i 13 de catibo , en castellà, per 23 d’ sclau , tots en masculí. 64 En un altre document comptable, de 1559, es constata també aquest ús indistint de captiu i esclau : «Los catius són Bartomeu Tur, sclau de Bartomeu Tur, Joan Negre y altres quatre, que per tot són sis catius». 65

La introducció de la paraula esclau en el vocabulari de la cancelleria reial es fa palesa en aquest document de 1471 en el qual es regula la compra de captius per ser intercanviats, tot i que ben segur es trobarien exemples anteriors:

…Eviça és poblada en part tant propínqüe a las terras dels infels y que los dits infeells sovintment cativen e prenen los faells cristians de la dita ylla e los s’emporten en llurs terras, fonch provehït per los dits sereníssims reys que en la dita ylla en poder de algun cristià aurà algun sclau o sclaus moros e los parents o amichs del crestià o crestians que seran stats cativats volran reembre e comprar lo dit catiu o catius moros per a rembre o traura lo dit cristià o cristians… 66

L’intercanvi de captius és una qüestió important que serà tractada més avall. El quadre número 1 resumeix les diferents designacions que les fonts donen als captius documentats a Eivissa entre 1280, data del primer captiu esmentat, i l’any 1600, data final del període estudiat:

QUADRE 1 Freqüència de les diferents denominacions dels captius

El quadre 1 recull, com s’ha dit, la designació literal amb què són alludits els captius a les diferents fonts. S’han omès els casos en què l’estatus de captiu, setmaner, batejat, bord o llibert principalment és deduïble a partir d’altres dades o pel context. Per exemple, el 1418 la Universitat d’Eivissa va llogar «na Juana de madò Manresa» per fer unes feines; és clar que es tractava d’una captiva, probablement batejada, propietat de la dita Manresa, però com que no apareix la paraula designadora del seu estatus –captiva o esclava–, no s’ha inclòs en el quadre. També s’han omès els esments obtenguts a partir de bibliografia que no ofereix la transcripció de la font documental primària. Aquests casos s’han incorporat a la columna titulada «altres». Així doncs, el nombre de lliberts, setmaners o bords, per exemple, que apareix al quadre no correspon amb el nombre dels realment documentats, sinó a aquells que són designats explícitament com a tals. Les xifres del quadre mostren la freqüència d’ús del vocabulari de la captivitat a Eivissa en els lapses temporals indicats. Permet veure de seguida que la paraula més comunament utilitzada a Eivissa en els documents entre el segle XIII i el XVI era, en realitat, captiu ( catiu ) i captiva ( cativa ), juntament amb sarraí i moro . Els documents llatins utilitzen preferentment servus , però, com s’ha dit, sovent els notaris l’acompanyaven, clarament per restringir-ne i aclarir-ne el significat, de captivus , tot creant la fórmula «servus et captivus». Es pot veure com els esments a esclaus es multipliquen a partir del segle XVI i especialment en la segona meitat d’aquella centúria. La influència del castellà en aquest fenomen sembla evident. Tanmateix catiu continuà usant-se majoritàriament a les fonts insulars.

La definició de captivitat, i d’esclavitud

S’ha d’insistir, malgrat la crítica tot just ara realitzada a la nomenclatura que utilitzà, en el fet que els estudis de C. Verlinden són el sòlid fonament actual de tot estudi sobre la captivitat, o l’«esclavitud», medieval mediterrània. Això no obstant, ha estat C. Meillassoux qui ha establert les bases per al coneixement de la lògica de l’esclavitud –la mateixa de la captivitat. És gràcies al seu estudi que una definició precisa i sòlida de la captivitat és possible.

El mot captivitat conté la seua pròpia definició, molt al contrari que es clau, de tan difícil etimologia. Així, la captivitat es fonamentava en la captura, el rapte, la caça, a agafar persones per comercialitzar-les i forçar-les al treball en un estat de privació de llibertat. Agafar i capturar són els significats de capire , ètim de captiu i de captivitat . No era una acció, la captura, espontània ni sorgida a l’atzar de l’ocasió; era resultat d’una voluntat premeditada, repetitiva i d’execució perfeccionada amb la reiteració de la seua pràctica. L’èxit d’aquella pràctica rau en la selecció de captius que s’efectuava en el moment de la captura. La selecció portava al mercat, a mans dels usuaris de captius, els exemplars de l’edat i el sexe desitjats, susceptibles de ser posats a la feina de manera immediata.

Meillassoux considera errònia la definició d’ esclau – i per tant de captiu – quan es fa exclusivament a partir del marc jurídic de relació institucional i individual entre el senyor o l’amo i el captiu. 67 Aquesta relació, sobre la qual sovent s’ha fonamentat la definició historiogràfica de captiu, era la volguda i produïda, justament, pels usuaris de captius. Així, la definició de captiu formulada en el dret resulta confusa, esbiaixada i incompleta. Meillassoux defineix l’esclavitud atenent al tret fonamental que el sistema de reproducció majoritari és la captura de nous exemplars. La majoria dels captius es fan, no neixen. La importància d’aquest sistema de reproducció per mitjà de la captura és reconeguda a les obres de C. Verlinden i de M. Bloch. Els servi d’època romana, que M. Bloch anomena esclaves , afirma que provenien de les guerres, de les accions dels bandits, de les ràtzies; la seua comercialització els feia arribar a diferents indrets, allunyats de les regions de captura. Els grans latifundis del baix imperi romà, treballats per servi –continua Bloch–, eren possibles gràcies a aquell sostengut proveïment de nous captius. 68 El final de l’«esclavage», el troba Bloch en certs canvis econòmics però, sobretot, en la interrupció de les guerres que permetien abastir la demanda de captius. També Verlinden considera que sense el «recrutement», com en diuen ell i Bloch, la captivitat desapareixia proporcionalment al ritme que decreixia l’aportació de recanvis: «L’esclavage qui ne peut vivre que par un apport continuel de matériel humain, n’y a plus fait, dès lors, que végéter». I encara més clarament, Verlinden afirma que els regnes limítrofs amb al-Àndalus s’hi proveïen de captius «C’est qu’ici les expéditions en pays musulman permettent le recrutement continu des esclaves». 69