Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

El mateix Miguel de Cervantes, al Quixot , va fer una al·lusió a la cruel però sembla que generalitzada pràctica de donar llibertat als captius una vegada que eren vells:

Y advertid, hijo, que al soldado mejor le está oler a pólvora que algalia, y que si la vejez os coge en este honroso ejercicio, aunque sea lleno de heridas y estropeado o cojo, a lo menos no os podrá coger sin honra, y tal, que no os la podrá menoscabar la pobreza. Cuanto más que ya se va dando orden como se entretengan y remedien los soldados viejos y estropeados; porque no es bien que se haga con ellos lo que suelen hacer los que ahorran 94 y dan libertad a sus negros cuando ya son viejos y no pueden servir, y echándolos de casa con título de libres los hacen esclavos de la hambre, de quien no piensan ahorrarse sino con la muerte. 95

A Eivissa, el 1322, es va donar «carta de gràcia» a un sarraí vell que havia estat captiu en una alqueria; amb la llibertat se li va sargir també la gonella que vestia per anar mudat en el seu nou estatus de captiu vell alforro. 96 Per alleugerir-se del manteniment d’aquells captius vells, malalts o esguerrats, els senyors de captius idearen un altre procediment que aquell de l’expulsió de la casa. Consistia en un alliberament condicionat al pagament d’una quantitat de moneda a què se sotmetia els captius abans que arribassin a una edat molt avançada. Eren els anomenats contractes d’alforria. Es tractava d’un recurs també conegut a les societats islàmiques, com adverteix Meillassoux, ja que l’Islam «Il préconise la manumission à la fois comme un espoir apaisant et comme un moyen de mettre les vieux esclaves à leur propre charge». 97 M. Charouiti Hasnaoui explica en què consistia el contracte anomenat al-mukataba :

el Islam reconoce al esclavo el derecho de trabajar, ganar dinero a su favor y recobrar su libertad a cambio de un pago aplazado de un precio fijado por el dueño y dentro de un período limitado mediante un arreglo contractual. 98

El contracte d’alforria consistia, també en la societat cristiana, en l’estipulació legal, estesa en escriptura pública, de l’obligació a què era sotmès el captiu de pagar una quantitat al seu propietari per aconseguir la llibertat. La suma a satisfer era fixada pel propietari i el pagament es dividia en terminis. Generalment, com es veurà més avall, el temps de permanència en talla o setmana –com se’n deia d’aquella situació– podia oscil·lar, almenys a Barcelona, entre els sis mesos i els onze anys, però el lapse més freqüent era entre cinc i set anys. 99 Els terminis vencien setmanalment i per això la generalització del nom de setmaner aplicat als captius obligats per aquests contractes. Els terminis també s’anomenaven talles i en conseqüència els captius també eren anomenats tallats o persones de talla. En castellà, almenys a l’època moderna, la paraula setmaner o tallat es pot traduir per coartado , mot derivat del llatí coarctatus o coartatus , participi passat de coartare , amb el significat molt adient d’‘estret, constret, subjecte’. Una conseqüència del contracte d’alforria era el reconeixement de la personalitat jurídica del captiu i això tenia l’objecte de subjectar-lo, de sotmetre’l a la competència de la justícia ordinària. Per això es fermava el contracte davant notari. La justícia, doncs, i no el propietari, era la que havia de perseguir el captiu en cas d’incompliment del contracte. D’aquesta manera el senyor del captiu s’alliberava de l’obligació d’alimentar, vestir i vigilar el seu captiu. La vigilància i el control que l’amo exercia sobre el captiu passaven a ser competència dels mecanismes legals de la societat i les necessitats de menjar, vestir i aixoplugar-se del setmaner passaven a càrrec seu.

Naturalment que aquell sistema de la talla o setmana generava tota una casuística. Hi havia propietaris que posaven en setmana els seus captius immediatament després d’adquirir-los per obtenir-ne una renda continuada. La dedicació d’aquells senyors de captius, doncs, era explotar al màxim el sistema de l’alforria. Aquest i altres casos són desviacions de l’objecte principal pel qual va néixer el contracte, que era, com s’ha dit, evitar haver de mantenir captius vells o malalts, treure’ls del grup captiu i obtenir-ne encara una part dels diners necessaris per substituir-los per un altre de jove. Va ser sobretot per aquest mitjà que una part dels captius, esdevenguts primer setmaners i després lliberts, passaven a formar part de la societat que els havia usat com a tals. Una quantificació no és possible, però els setmaners i els lliberts representen només el 15% del total d’esments de captius entre 1280 i 1600. S’ampliarà aquest aspecte en tractar més avall dels setmaners i dels lliberts.

Tot el que s’ha exposat de la captura per part dels corsaris, cavalcadors o hosts, la comercialització i el que implicava de consideració dels captius com a objectes o bestiar, l’ús d’aquells captius en la producció de gènere mercantil i el sistema com els captius vells eren apartats, són, doncs, les engranes o estacions del mecanisme fonamental de la captivitat. La captura de persones comportava tota la seua dimensió tècnica de vaixells, coneixements de navegació, armes, càlculs, elecció dels objectius, triatge i distribució del botí, etc. El mercat era el segon pas necessari. Hi confluïen els substituts dels captius morts o vells, capturats ja feia temps, i la producció generada gràcies a aquells captius. Aquella producció permetia pagar el preu dels nous individus del contingent i consistia generalment en mercaderies especulatives. En el cas d’Eivissa, la sal, el cereal i el vi. Com havia fet abans l’exigència senyorial de renda, el mercat també promovia productes que es poguessin emmagatzemar i transportar, però llavors ja amb una finalitat totalment mercantil. 100 L’alliberament i, sobretot, els contractes de setmana permetien eliminar del contingent els captius amortitzats supervivents al temps de captivitat. La necessitat de cobrir aquelles baixes posava novament en marxa el mecanisme. Fins i tot hi havia una cadència estacional condicionada per l’època de millor estat de la mar per a la navegació. 101 L’estiu era una garantia de seguretat per als vaixells que feien les incursions de captura i per als que acudien a adquirir els productes generats en tot o en part pels captius.

Es pot objectar que aquest esquema no té en compte que almenys una part del proveïment de captius es fonamentava en la cria, a fer parir les captives. Aquells fills de captives són el que els documents anomenen bords, nodrits a casa, vernáculos en castellà i venàcles en francès. «Verna y vernáculo son los esclavos que nacen de las esclavas de nuestra casa» és la definició que dóna Diego de Haedo. 102 En efecte, els bords són relativament freqüents a les fonts, a Eivissa representen el 4,6% del total d’esments a captius en el període estudiat. Així, doncs, les captives tenien fills, però com afirma Meillassoux es poden considerar com un subproducte de l’esclavitud sense efecte significatiu en la reproducció del contingent. Les relacions de propietaris i d’altres persones lliures amb les captives no eren res estrany, com ha tractat recentment D. Blumenthal i fa més temps el mateix C. Verlinden. 103 Els Furs de València s’ocupen d’aquesta qüestió dels fills de captives engendrats per cristians. En un primer moment aquells infants foren considerats lliures:

Sarraÿna que serà prenys de chrestià ans que haje haüt l’infant, no sia venuda ni altrament alienada a chrestians ni a juheus ni a sarrahins, mas l’infant quant serà nat sia aytantost batejat e sia franch de tot en tot. 104

Encara més, el fur XXI (també de temps de Jaume I) disposava que si el senyor d’una captiva tenia un fill amb ella («tot chrestià qui jaurà ab cativa sua e n’haurà un fill o filla»), això era causa de llibertat per a la mare i el fill. Segons el fur XX, si la captiva no era seua («si jau ab cativa que no sia sua») només quedava en llibertat el fill i l’infant havia de ser batejat de seguida. Aquestes disposicions degueren aixecar qüestions perquè l’apartat XXII, de temps del rei Ferran (1488), disposa: