Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Com sovint s’esdevinga que les catives dels habitants en lo regne de València se jaen carnalment ab los scuders, moços e altres de la casa de lur senyor, e encara ab altres fora de la dita casa, e se emprenyen e aprés quan pareixen dien que lo part és de lur senyor e que per açò són franques, provehim e ordenam que les dites sclaves, per la dita rahó, no obtinguen o puixen obtenir franquesa, si lur senyor jurarà que la criatura no és sua ab jurament, al qual se haja a star e altrament no obtinga libertat.

El fur següent (XXIII), de la mateixa data que l’anterior, estipula l’obligació de l’home lliure que embarassàs una captiva – sclava hi posa– de pagar una indemnització al seu propietari. L’infant, com es disposa en el fur ja esmentat (XX), era franc; la indemnització era de vint-i-cinc lliures. És molt interessant, però, que el fur afegeixi: «Açò ajustat, que si la sclava morrà de tal part, lo emprenyador pague lo preu de la sclava». Igualment, a Barcelona, una disposició del consell de l’any 1461 estipula la pena per l’emprenyador de captives o serventes en cas que hi hagués «per lo dit prenyat dan algú o lesió». 105 A Florència es troben disposicions semblants però emeses en temps anteriors. Una provisió de 1366 estableix les compensacions a aplicar als propietaris de captives embarassades en cas de lesions o mort a causa de l’embaràs o del part:

et quia ex partu deterior fit, domino vel possessori eius tertiam partem eius quod ante partum valebat, restituere teneatur (…). Et si ex dicta ingravidatione vel partu vel ipsorum occasione moriatur talis serva, domino eius vel possessori bone fidei veram extimationem restituere teneatur. 106

L’atenció durant el part a la captiva embarassada anava a càrrec de qui havia jagut amb ella. En cas de «deteriorament» de la captiva a causa del part o de l’embaràs, s’havia de compensar amb el pagament del terç del valor de la captiva; s’especifica immediatament que aquell valor es referia al de la captiva abans de quedar lesionada. En cas de mort a causa de l’embaràs o del part, el pare havia de compensar amb el valor total de la captiva segons bona estimació. No importava en cap cas, a efectes compensatoris, l’estatus de qui havia fornicat amb la captiva, i en l’esbrinament de la paternitat era escoltat el testimoni de la captiva si el corroboraven dues persones de reputació reconeguda. Cal pensar que les compensacions en cas de ser el pare un altre captiu anaven a càrrec del propietari. L’estatus del pare, que no s’havia establert en dictar les compensacions, es tenia en compte a l’hora d’atorgar l’estatus de l’infant, que quedava subjecte a l’estat del pare: si captiu, captiu, si lliure, lliure. Aquest tractament legislatiu, tant el valencià com el barcelonès com el venecià, quasi només destinat a l’establiment de compensacions al perjudici que patia el propietari de la captiva prenyada, mostra que els embarassos no eren un profit sinó una nosa. L’embaràs i el part originaven un perill real de lesions i sobretot de mort. Aquest perill de mort de la mare per complicacions postpart i l’alta mortalitat infantil era una de les causes que feien inviable aquell tipus de reproducció dels captius.

Aquesta afirmació contradiu el que sosté Orlando Patterson quan, tractant de l’esclavitud en general però sobretot al Carib, afirma que el naixement és «the most important method of enslavement» i «Of the great majority of slaveholding societies the stronger claim may be made that birth during most periods was the source of most slaves» (les cursives són seues). 107 Pel que fa en concret a l’edat mitjana, ja Marc Bloch (1947: 34) va descartar una captivitat fonamentada en la seua reproducció biològica i considerava que, tot i que aquest recurs podia haver proveït una part dels captius, la majoria eren comprats en el mercat. 108 Un article de síntesi de J. M. Salrach 109 posa en clara relació la presència de mancipia i servi amb les guerres i la possibilitat de renovació dels contingents captius que permetien. En clar contrast, G. Bois defensa que la traducció dels termes usats en els documents altmedievals ha de ser la recta en llatí clàssic i per tant els servi ho eren en sentit llatí estricte – esclaves escriu– i no serfs. 110 La manera com es reproduïen aquells servi –afirma Bois– era biològica i per tant formaven una classe social, un grup amb vincles familiars, cadena genealògica i successió hereditària: «la renovación de la mano de obra servil (…) se efectuaba sencillamente de acuerdo al movimiento natural de los nacimientos». 111 Això mateix sosté P. Bonnassie, qui no accepta fer de la minva en el proveïment de captius agafats en ràtzies i guerres la causa del final del sistema de producció fonamentat en el treball captiu ja que això significa «vincular demasiado la suerte de la producción esclavista a la coyuntura militar (…) Y sobre todo sería olvidar que la guerra sólo era una de las fuentes de la esclavitud». 112 Tal vegada s’haurà d’acudir de nou a l’etimologia de captiu , mancipium , servus o fins i tot esclau , per adonar-nos que, efectivament, estan relacionats amb la guerra. Els captius, els capti , agafats, són, de fet, la seua conseqüència, i com ha dit Meillassoux, molt sovent la causa del conflicte. 113

Certament, el naixement d’infants captius pogué ser incentivat amb major o menor èxit pels senyors de captius en èpoques de proveïment deficient, escàs o inexistent. L’abundant documentació relativa a captures i vendes de captius demostra que altres fonts de proveïment eren circumstancials i en general supletives del sistema principal de captura i mercadeig. Meillassoux demostra la inviabilitat d’un sistema de reproducció de captius fonamentat en la seua cria en captivitat i observa que «l’avantatge de la captivitat sobre la servitud és poder mantenir els efectius d’una població sotmesa a la reproducció per adquisició (captura o compra) sota el límit d’un terç, aproximadament, al d’una població de serfs que es reproduís genèticament». 114 Aquest avantatge desapareix quan hi ha una reproducció biològica dels captius. En el cas hipotètic d’un contingent reproduït per la cria de nous captius, tota la despesa ocasionada en pujar els infants fins a l’edat productiva, el temps no productiu de les mares a causa dels embarassos, l’al·ludida incidència de la mortalitat infantil i de les mares en el part o durant l’embaràs, i altres riscos recaurien en la societat que usa els captius, en el senyor criador de captius. No s’ha d’oblidar tampoc que els primers reproductors haurien d’haver estat capturats per posar en marxa el sistema en una mena d’expedició fundacional de caça del grup captiu inicial.

Una «esclavitud domèstica»?

La historiografia ha generat una altra qüestió també molt discutible. Es tracta de la pretesa diferenciació entre una captivitat dita agrícola i una altra qualificada de domèstica i, en relació amb aquesta, la consideració de la captivitat medieval com un fenomen exclusivament domèstic. Aquesta concepció té molt a veure amb la interpretació que es fa de la ràtio de sexes del contingent captiu, és a dir, la diferència numèrica existent entre captius mascles i femelles que s’ha constatat a diferents ciutats, especialment a algunes italianes com Gènova o Palerm i, a la Corona d’Aragó, també a València. 115 És una discussió que arrossega qüestions molt importants. M. Fontenay considera la captivitat medieval com exclusivament domèstica i, tot i que accepta que hi hagué captius a les obres públiques i vogant a les galeres, creu que foren els menys nombrosos. 116 Accepta també que aquella majoria d’«esclaves domestiques» pogueren participar en la producció agrícola i artesanal: «L’explotation de la force de travail servile se fait toujours dans le cadre d’une économie domestique, même lorsque ses productions sont destinées au marché»; però finalment l’historiador francès afirma, en oposició frontal a la tesi de Verlinden, que «il n’y a rien à ma connaissance qui évoque dans le monde méditerranéen les grandes équipes de travailleurs serviles attachées aux ingenhos sucriers du Brésil, aux rhumeries des Antilles, aux plantations de Virginie ou de Louisiane». El debat sobre la domesticitat o no de la captivitat afecta, per tant, una qüestió tan fonamental com és el procés de formació de l’esclavitud colonial atlàntica, la qual, des de Verlinden, té unes línies mestres prou clares.