Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

El 1400 Giovanni di Genaio, agent de Datini a Eivissa, va escriure al seu cap a València el primer de setembre informant-lo que havia comprat nou «teste di turchi» i tenia intenció de vendre’ls el diumenge vinent, quan els habitants haguessin tornat de l’extracció de la sal. 83 Es refereix, clarament, al descans dominical durant l’extracció de la sal, feta a Eivissa els darrers dies d’agost i els primers de setembre. Aprofitant l’afluència de gent a la missa, els nou turcs degueren ser exposats al públic. Di Genaio fa al·lusió a la complexió física dels turcs: «sono di buona taglia». Una observació que indica clarament que aquell factor era tengut molt en compte pels compradors i que, per tant, afectava el preu dels captius. Els turcs que es veneren a la plaça de l’església d’Eivissa aquell diumenge, els havia portat un vaixell venecià. Un nombre no determinable de captius eren duts a l’illa per mercaders; altres els desembarcaven els mateixos corsaris a la tornada de les seues incursions. Més avall s’exposaran els casos en què un i altre sistema de proveïment han quedat documentats.

El mercadeig dels captius era un dels esglaons fonamentals de la lògica de la captivitat. Que uns captius arribassin a Eivissa via mercantil i altres de mans dels seus raptors no ha d’amagar el fet que en el moment inicial de conversió de la persona lliure en captiu, hi ha l’acte de captura. No hi ha, per tant, captius d’orígens diferents. N’hi ha un, d’origen, principal, la captura, demostrat per la constant presència de corsaris a les fonts, i altres de molt secundaris com el naixement de mare captiva o la captivitat per deutes. Aquests darrers, de fet, podien donar-se perquè s’afegien al corrent principal de proveïment alimentat constantment per la captura. C. Meillassoux afirma: «l’esclavage est associé à la guerre, à la rapine ou au brigandage qui en sont les principaux moyens d’approvisionnement direct ou indirect». 84 Naturalment, la captura era una acció de guerra –d’aquí l’expressió «captiu de bona guerra» 85 –, i podia prendre diverses formes. És veritat que eren importants les xifres de captius fets en les conquestes. Pensem en les conquestes feudals sobre al-Àndalus del segle XIII –Menorca, sense anar més lluny– o en les posteriors, com la de Màlaga. V. Cortés documenta un significatiu augment de declaracions de captius moros – ajustes en deien també– que coincideix amb la conquesta d’Orà el 1509. 86 Les grans conquestes, és clar, feien que el mercat de captius anàs ben assortit, però el proveïment sostengut anava sobretot a càrrec dels corsaris i de les cavalcades, accions sense afany conqueridor que buscaven únicament un lucre en el qual els captius tenien una primordial importància. C. Verlinden es va adonar perfectament d’aquest paper dels corsaris i afirmà: «c’est plutôt parmi les marins adonnés à la guerre de course qu’il faut chercher les négriers du temps». 87 Per al cas d’Eivissa els corsaris eren essencials en el proveïment de captius. En un document de 1348 el rei reclamava al seu lloctinent a Eivissa els drets que li pertocaven del quint reial pels captius que venien els corsaris: «çarracenis captivis qui venduntur per cossarios sive armatores dicte insulle». 88 Una ordinació del Llibre del mostassaf d’Eivissa reitera aquest vincle:

De vendre catius en públich. Ítem, que com catius se vendran en públich enquant, neguna persona stranya ni privada ni negun cossari no gos dir ni fer dir per aquells qui·ls fan vendre, sots pena de X liures, e assò se entena en totes altres vendes, béns mobles e inmobles. 89

L’ordinació prohibia fer frau en les subhastes mitjançant el procediment de tenir el venedor, entre el públic, una persona que ofereix el preu únicament per fer-lo pujar i augmentar així el guany en la venda. La multa era molt elevada, deu lliures, de les més crescudes del llibre. És interessant, malgrat que l’ordinació aclareix al final que era d’aplicació a totes les subhastes, que estava concretament dirigida a les vendes de captius. L’esment directe que el fals comprador podia ser un corsari posa en relació directa les subhastes de captius amb els corsaris, una altra prova del que ja s’ha dit, que el proveïment de captius a l’illa era fet, en bona part, directament per corsaris a la tornada de les seues expedicions. Més avall, al capítol especialment dedicat al proveïment de captius, es recullen els exemples coneguts de corsaris i d’expedicions corsàries relacionats amb Eivissa.

De la persistència de la captivitat es dedueix que el preu que els captius assolien a les places compensava les despeses que ocasionaven les expedicions de captura. En el seu estudi sobre els mariners, pirates i corsaris catalans medievals, A. Unali afirma que «Il mercante era, nella maggioranza dei casi, anche un pirata, almeno potenzialmente». 90 Ja s’ha vist com Verlinden veia en els corsaris els negrers de l’edat mitjana, però els negrers, els vaixells i tractants negrers, són un fenomen posterior, fruit de la possibilitat d’especialització que el gran mercat atlàntic d’esclaus va obrir a partir del segle XVI. El corsari medieval no té en general una especialització tan gran, actua també com a mercader i com a pirata, donat el cas. El ventall d’accions, la diversificació de l’activitat, era la via més adient per aconseguir benefici i per fer un ús òptim dels costosos vaixells. Els corsaris d’Eivissa que s’han pogut caracteritzar a través dels documents tenien altres fonts de lucre a més d’aquella activitat.

S’ha dit que les característiques d’edat i sexe del contingent captiu reflectien a cada lloc la voluntat general dels senyors de captius. La seua conveniència feia que els homes o les dones tenguessin més o menys mercat i diferents preus en unes places que en altres. Els captius homes eren més desitjats a Mallorca i Eivissa, per exemple, mentre que a Gènova, Sicília o Barcelona les captives tenien una més fàcil sortida comercial. Descartada l’apetència de captives per dedicar-les a la reproducció, perquè aquesta es feia per mitjà de la compra de nous captius, la decisió de tenir més captius mascles o femelles es prenia en funció de l’ús que se’n feia. A la vegada, aquest ús estava en bona mesura d’acord amb la convencional divisió sexual del treball vigent en la societat usuària de captius. 91

Com s’ha dit, el captiu es comprava a la plaça amb diners. El treball dels captius permetia la generació de productes o mercaderies la comercialització de les quals servia per, entre altres coses, renovar les baixes que es produïen en el grup de captius comprant-ne de nous. S’ha de recordar que Meillassoux afirma que el contingent captiu, el seu treball, s’insereix en l’estructura de la societat usuària de captius: «L’accès à l’esclave passe par le marché où il faut apporter une marchandise pour se les procurer. Le marché doit être à la fois le lieu de la vente de l’esclave et celui de l’achat de sa production». 92

Els captius eren per al seu propietari un capital invertit que calia amortitzar el més ràpidament possible per obtenir guany de la inversió. Per això els captius eren joves i els contingents captius mantenguts –per compra d’individus d’aquella edat– en el punt àlgid de les seues forces. Per permetre aquesta renovació del grup de captius i no acumular individus minvats de facultats, era necessari apartar-los del contingent abans de l’edat de defunció mitjana. Està documentat també el simple abandó dels individus ancians, con recullen les ordinacions del mestre de guaita de Mallorca de 1370:

Ítem que ningun catiu ne cativa affollats o trop veys no vaien acaptant per Mallorques ne stiguen per les portes de la ciutat, mas que llurs senyors o llurs dones los tenguen en llur casa o·ls giten de la terra de Mallorques. 93