Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Com s’ha dit, tot el debat s’aixeca des de l’explicació historiogràfica que es dóna a la ràtio de sexes coneguda d’alguns contingents captius, especialment el de Gènova. Així, als llocs on s’ha documentat una majoria de captives, s’ha considerat que se’ls donava un ús domèstic o de servei a la llar. Contràriament, una majoria de captius homes havia d’indicar un ús preferentment agrari. A partir d’això i de l’aparent inexistència de grans predis esclavistes s’ha propugnat la idea esmentada d’una captivitat medieval de caire domèstic, molt diferent, fins a fer-se incomparables, amb la servitus romana o l’esclavitud colonial atlàntica. J. Heers és un dels defensors d’aquesta proposta: «los esclavos son antes que nada domésticos en su mayor parte. Poseemos una prueba, indirecta pero irrefutable, de ello en el fortísimo porcentaje de mujeres entre dicha población servil». 117 Aquesta concepció s’enfronta a la tesi d’una captivitat fonamentalment agrària, de feina requeridora de gran desgast físic, mantenguda per C. Verlinden, interessat a lligar la Mediterrània medieval amb l’esclavitud negra del Carib:

Si bien la esclavitud agrícola domina en las Baleares, ya sea en el campo como en Mallorca o en las salinas como en Ibiza, hemos visto ya que los esclavos toman parte en todas las actividades económicas. Junto a la simple esclavitud doméstica que se creía característica de la Edad Media, hay esclavos estibadores, pescadores, marineros, esclavos vendedores ambulantes, esclavos pastores, esclavos capataces, esclavos artesanos, desde alfareros hasta tejedores, lavanderos y adobadores de pieles (…). Se los alquila por semana para cualquier trabajo. Las esclavas están en las casas privadas o cerradas, pero también en el campo. Ellas han sido ciertamente más numerosas que en las plantaciones coloniales, porque no solamente formaban parte de la mano de obra agrícola como más tarde en las plantaciones americanas, sino también cumplían funciones domésticas en la ciudad donde deben haber sido más numerosas que los hombres. 118

La sagaç observació de Verlinden sobre les dones a la captivitat mediterrània medieval és plenament coherent amb l’observat per Meillassoux. L’antropòleg estableix que les captives, ja que la reproducció del contingent captiu es basava en la captura, no eren adquirides per aprofitar la seua capacitat procreadora, sinó la seua capacitat de feina. Des del seu observatori africà, Meillassoux afirma que si bé els homes podien fer feines de dona, més freqüentment eren les dones que substituïen els homes fins i tot en les tasques més dures. A més, les captives eren més dòcils que els homes i tenien menor tendència a fugir. Així, les captives eren volgudes per la seua capacitat de feina, per a la qual eren més versàtils i resistents:

le facteur qui domine la demande sera donc lié à la répartition sexuelle des tâches ou, en d’autres termes, à une qualification particulière des femmes pour les travaux les plus demandés. 119

Per tant –continua l’antropòleg francès–,

en admettant que les sociétés esclavagistes, dont l’économie repose sur une répartition sexuelle du travail analogue à celle d’où proviennent les esclaves, destinent ceux-ci mêmes travaux, la demande pour des femmes sera d’emblée plus élevée que la demande pour des hommes.

Meillassoux recull aquesta observació de diversos autors que també havien centrat els seus estudis a diferents indrets d’Àfrica; únicament –afirma–, entre els nòmades del Sàhara era costum que les dones lliures quedaven exemptes de fer les feines que requerien de major esforç físic. Així, en general, es documenta que les dones realitzen una quantitat de treballs més variada que els homes i els dediquen major nombre d’hores al dia:

Non seulement les femmes pouvaient être considérées comme physiquement supérieures aux hommes, mais elles avaient cet avantage supplémentaire d’être plus dociles. Il n’y avait donc aucune raison, au contraire, pour que leur demande eût été moindre pour ces tâches pourtant réputées viriles. 120

Naturalment, els rols sexuals vigents en la societat que usa els captius també influeixen en l’ús que se’n feia, però és un factor que no s’ha de sobrevalorar. És cert que les ciutats solen presentar major nombre de captives que de captius, mentre que a llocs com Mallorca o Eivissa es preferiren els homes. Això no obsta perquè captius mascles i femelles fossin ocupats en les mateixes feines o en feines reputades d’home o de dona independentment del sexe del captiu. La suposada major docilitat de les dones captives observada per Meillassoux és una qüestió a tractar, com es farà més avall.

En la discussió s’ha de tenir en compte que l’«instrumentum vocale», com Aristòtil descrivia els captius (ell escrigué δούλος, per a captius), era també una eina mòbil, aplicable a un ampli ventall de feines, generalment repetides cada any amb cadència estacional: la verema, les messes, la collita de sal, la provisió de llenya, el cavat i la poda de vinyes, llaurar els camps, fins i tot pasturar ramats, fer de bastaixos, traginers i de peons a les obres públiques, etc. Això no contradiu que hi hagués certes especialitzacions, com captives que sobretot fessin feines a la llar o alletassin infants, i captius als camps, als obradors i als ports fent de bastaixos. Però aquesta especialització relativa no ha de ser el fonament sobre el qual crear, en la historiografia, una captivitat domèstica. D. Blumenthal en el seu recent llibre s’oposa clarament a aquesta limitada visió i en critica el paternalisme que implica creure en un ús exclusiu dels captius a la llar: «Slaves in fifteenth century Valencia participated in a broad range of economic activities, with their contributions not limited to domestic service but encompassing agricultural and industrial production as well». La feina a la llar dels senyors, el filat de llana, el tragí d’aigua i llenya, l’elaboració de menjar per vendre, eventualment fer de dides, etc. no impedia la realització, segons l’estació de l’any, de feines agrícoles, com constata Blumenthal també a partir de fonts documentals valencianes: «a slave woman’s work responsabilities also typically included fieldwork on their master’s or mistress’s agricultural holdings». Els senyors feien fer de tot als seus captius. Com a il·lustració d’aquesta afirmació, un procés de 1466 que analitza la citada D. Blumenthal, en què dues captives que pretenien ser de condició lliure declararen que havien estat: «treballant per tot son poder en pastar cuynar scurar agranar fer bugades ençabonar collir fruits e vendre aquells ajudar en lo veremar e en les meses e en fer oli e altres fahenes». 121 F. J. Marzal també inclou alguns exemples de captives documentades fent algunes d’aquestes tasques. És el cas de la captiva – sclava posa la font– d’una viuda de València que l’any 1420 sol·licitava judicialment una manutenció que s’havia de deduir dels béns del seu difunt espòs; el procurador adduïa que l’estipendi no era necessari perquè: «ab la dita sua sclava pot filar e fer altres fahenes, de què pot provehir casa sua, e axí ho fan moltes dones e honrades dones en la ciutat e regne de València». 122

Efectivament, les feines que es qualificarien de domèstiques eren una font de lucre per als senyors o senyores de les captives qualitativament equiparables a una producció agrícola especulativa o, en el cas d’Eivissa, a la venda de la sal que els captius cavaven i traginaven. El Llibre del mostassaf d’Eivissa prohibeix a les captives ser flequeres o «fer pa per vendre», igualment ser carnisseres o «fer carn per vendre». També les mostra fent la bugada i rentant ventres d’animal per fer embotit, traginant aigua i fent llenya. Entre les coses que es podien comprar als captius i captives sense sospitar que fossin robades hi havia l’obra d’espart o recipients fets d’aquest vegetal. Per cert, que les captives apareixen realitzant altres feines, fora de la vila, com traginar gra als molins, anar a jornal pels horts, tirant sal a les salines. 123 R. Salicrú assenyala la importància de les esmentades feines a què eren dedicades les captives i ha defensat també deixar de banda la distinció entre captius domèstics i agrícoles: «caldria concebre l’esclau, almenys el masculí, com a eina de treball polivalent». 124 És una afirmació que ja va fer D. Gioffrè el 1971: «Se una parte di questi schiavi a Genova faceva solo tappa, un’altra invece vi remaneva perpetuamente ed era utilitzzata (…) nei lavori più vari». 125 La constatació que en alguns o molts indrets el contingent captiu era format majoritàriament per dones no implica que el seu ús fos exclusivament domèstic ni molt menys que la captivitat medieval pugui ser qualificada de domèstica. Com D. Blumenthal afirma implícitament, tal definició historiogràfica implica entendre el fenomen com una versió més suau que la servitus romana i que l’esclavitud, una «less brutal and exploitative form of slavery». 126 Tampoc no s’ha de suposar que les captives feien exclusivament les feines socialment destinades a les dones lliures (les quals tanmateix caldria definir amb precisió). Volgudes per la seua capacitat de feina, diferents exemples demostren com aquella suposició és errònia. Hi ha obres en què es documenta la presència femenina, com a l’Almudaina de Mallorca entre 1309 i 1314, en què hi feren feina un bon nombre de «fembres». 127 A Eivissa hi ha també diversos exemples, com «la fembra d’en Bonanat» que el 1373 va fer dotze jornals en la reparació d’un llenç de murada. També «na Joana de madò Manresa» que va ajudar el mestre en la reparació d’uns carrers el 1418, i igualment «una sclava» que el 1494 donà manobre i pedres al mestre que adobava uns empedrats. També hi ha exemples de captives fent feines agrícoles, com les gregues que replegaren els sarments podats de les vinyes de l’alqueria d’Andreu Serra a les Salines el 1322.