Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Combatre la idea d’una captivitat domèstica no ha d’impedir detectar que en ocasions la divisió sexual de les feines vigent entre els senyors de captius o l’atribució cultural de característiques a un i altre sexe es reflectien en l’ús que es feia dels captius i les captives. La mateixa D. Blumenthal considera que els mascles eren preferits per a la feina agrícola o menestral i les captives per servir a les cases, a més d’altres feines estacionals. A la vegada, però, com s’ha dit, Blumenthal s’adona bé que aquest ús agrícola dels captius mascles no implicava deixar de fer-los servir en altres tasques relacionades amb allò «domèstic».

M. Balard dedicà un temps a conèixer qui eren els propietaris de captius a la Gènova del segle XIV i detectà preferències en l’adquisició de captius o captives segons fos la seua activitat professional. Així, els menestrals, en conjunt, tenien un contingent captiu de lleugera majoria masculina i els mercaders, notaris, ciutadans, etc. preferien tenir captives a captius. No obstant això, aquest autor afirma que els pagesos («ortolani») només representaven el 5% dels senyors de captius i que per tant

une chiffre très modeste qui ne permet pas de parler d’un esclavage agricole, au sens où le recontre en Aragon dans les commandes des Templiers au XIII esècle, à Majorque, à Ibiza ou en Sicile, aux XIV eet XV esiècles. A Gênes, comme à Venise ou à Barcelone, il s’agit avant tout d’un esclavage domestique et de plus en plus à mesure que l’on avance vers les XV esiècle. 128

A Eivissa, posada com a exemple d’indret on segons el mateix Balard hi havia un «esclavage agricole», els pagesos representaven un percentatge menor del 5% entre els senyors de captius. El mateix es pot dir de Mallorca, i els captius de les comandes templeres pertanyien de fet als templers i no a pagesos. Almenys en el cas de València, una ciutat més petita però en configuració i funcions comparable a Barcelona o Venècia, s’han posat exemples de captius urbans fent, estacionalment, feina agrícola.

És possible que els senyors de captius assumissin que els homes tenien més força física, tot i que Meillassoux constati la major resistència de les dones, però hi ha altres possibilitats a explorar, com el preu d’uns i altres o un factor que s’ha anunciat abans i que també és advertit per l’antropòleg francès: l’al·lusió a la major docilitat de les captives. És ben segur que aquesta circumstància era coneguda pels usuaris de captius, sens dubte per experiència en el seu maneig. Cal prestar atenció a una sèrie de detalls importants. R. Salicrú explica com la Guarda d’esclaus de la Generalitat de Catalunya o assegurança contra fugues de captius fou creada el 1425 amb la intenció de proveir un fons des del qual compensar els propietaris que patissin la pèrdua que significava la fuga d’un captiu. Els diners per a tal fons s’obtenien de l’obligació que s’imposà als senyors de captius d’inscriure i pagar un tant per cada captiu mascle que tenguessin, mentre que la inscripció o el pagament per les captives era voluntari. El primer semestre de 1425 hi havia inscrits 1.647 mascles i només 22 femelles. Durant els deu anys de vigència de l’assegurança (1421-1431) es pagà la indemnització per un total de 327 captius fugits, és a dir, trenta fugues per any. 129 En els documents que esmenten fugues de captius musulmans de Barcelona editats o al·ludits per J. Hernando i de València per F. J. Marzal, es pot veure que la major part dels fugats eren homes. 130 Concretament les fugues de captius musulmans que J. Hernando documenta entre 1324 i 1400 són vint-i-una, i només dues foren de captives. La taxació de captius de Mallorca, de 1425, coetània i inspirada en la dita Guarda d’esclaus de la Generalitat de Catalunya, també inclou únicament captius mascles. 131 Més endarrere en el temps, la xifra de 2.800 captius estimada per les autoritats de Mallorca el 1328 tampoc no incloïa les femelles, i el compte dels captius de Sóller de 1354 es referia només, també, als mascles. 132 La major docilitat de les captives en contrast amb els mascles sembla, doncs, ben documentada.

A les illes i a les grans explotacions rurals –recordem les comandes del Temple–, com afirmà Balard, el nombre de captius era més elevat que el de captives. L’explicació pot ser perquè eren usats en feines socialment atribuïdes als homes però també, o potser principalment, perquè a les illes i als predis rurals els captius podien ser més fàcilment controlats. Com es veurà, les dimensions de l’indret i el nombre total de captius presents a Eivissa permetien exercir amb eficàcia aquell maneig a partir d’unes regles bàsiques: l’obligació de pernoctar dins la vila, les limitacions de moviments dins del nucli urbà i el seu entorn, les ordres de recloure i encadenar tot el contingent en moments crítics, la major vigilància durant l’extracció de la sal, algunes mesures més i, naturalment, el zel posat pels senyors a evitar perdre els seus captius. Als avantatges geogràfics i de magnitud del contingent se sumava una legislació municipal que preveia un tractament dur i expeditiu dels captius: el càstig de general aplicació eren els assots, de cinquanta a cent, i hi ha documentats captius que foren esgarrats, al·lusions a execucions judicials i també alguna d’extrajudicial. Aquella normativa oficial reflecteix d’alguna manera el to, el nivell de maltractament aplicat en la gestió particular que els amos feien dels seus captius. Com a exemple d’aquesta qüestió cal esmentar que el 1395 el rei Joan I va aprovar uns capítols presentats pels síndics de la Universitat d’Eivissa, un dels quals titulat «qui mata son cathiu no és tengut a res», 133 és a dir, demanaren i obtengueren que el senyor que donava mort al seu captiu no podia ser sotmès a judici.

Així, no eren només les fugues, per les pèrdues que significaven, sinó també, o sobretot, la subjecció del contingent captiu el que preocupava les autoritats. A Mallorca, aquesta voluntat de control, o més aviat la sensació de manca de control, fou la causa per la qual manaren repetidament fer recomptes i posar límit al nombre de captius (dels mascles, com s’ha fet notar). A Mallorca, el 1374 es prohibí que els setmaners de Ciutat continuassin deambulant per les parròquies foranes perquè eren molts i el 1390 es limità a sis els setmaners que podia tenir cada propietari. 134 A Eivissa, molt més tardanament, el 1580, 1623, 1654 i 1673 es donaren ordres des de la cort per acurçar molt el nombre de captius. 135 En el capítol següent, centrat en la captivitat a l’illa d’Eivissa, es tractarà més extensament de la relació entre la capacitat de control del contingent captiu i la preferència envers captius d’un o altre sexe. Així, la major docilitat de les captives, una idea potser avalada pel menor nombre de fugues que protagonitzaven, les feia aptes per ser usades en els llocs on el control sobre les seues persones era menor: territoris continentals i, en especial, les grans ciutats on, d’altra banda, habitaven en major nombre aquells que podien permetre’s la tinença de captius.

Els usuaris de captius

L’estudi dels senyors o amos de captius, que són les designacions que apareixen a les fonts, mostra que pertanyien a les famílies més acabalades de l’illa, involucrades en el govern municipal i senyorial, amb terres a les zones més aptes per als conreus de producció especulativa, la vinya sobretot. No era així només a Eivissa, l’estudi de R. Salicrú fet a partir de les dades de la Guarda d’esclaus de la Generalitat de Catalunya de 1424 mostra com els mercaders, els ciutadans i els nobles eren els que posseïen major nombre de captius. Igualment, les dades obtengudes per O. Vaquer dels protocols notarials de Mallorca entre 1448 i 1500 apunten en el mateix sentit.