Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

R. Soto ha documentat, a la Mallorca del segle XIII, altres explotacions agràries en les quals s’usaven captius. 170 En un lapse que abraça de 1237 fins a 1282, són un total de 32 explotacions agràries, entre alqueries, trossos de terra, horts i honors amb les quals es relacionen documentalment més de 90 captius (una comptabilització afinada no és possible perquè les fonts no n’indiquen el nombre exacte).

A mesura que es feien arribar colons pagesos a Mallorca i a Eivissa es realitzava una distinció entre les terres que se’ls cedien en emfiteusi i les que quedaven sota el control directe dels seus possessors no pagesos. El cultiu d’aquestes darreres terres està relacionat amb la reserva senyorial o amb l’explotació directa per part, com s’ha dit, de tinents no pagesos. La presència de captius als camps, dedicats a la producció agrícola, no és específic de la Mallorca del segle XIII ni, com es veurà, d’Eivissa. A. Altisent documenta l’adquisició de captius pel monestir de Poblet abans de la meitat del segle XIII, concretament els primers esments són de 1243. Entre 1251 i 1277 els frares adquiriren successivament fins a setze captius destinats al cenobi de la Conca de Barberà. 171 J. M. Sans i Travé documenta captius de l’orde del Temple, sobretot en «aquelles comandes que disposaven d’importants dominis fundiaris, una part dels quals els frares explotaven directament com a reserva senyorial». 172 A. Echevarría afirma que els ordes militars disposaren de captius per treballar les seues terres i també per rescatar, per intercanvi, captius cristians; aquests darrers eren els anomenats «sarraceni de redemptione». 173 La participació de cavallers templers en expedicions de captura a terres de Granada està documentada a l’inici del segle XIV, poc abans de la seua dissolució. 174 El Memoriale divisionis d’Eivissa n’esmenta un, de templer, present en la col·locació de les fites de la nova divisió feudal de l’illa. Sans i Travé cita l’article de J. Miret i Sans «Inventaris de les cases del Temple de la Corona d’Aragó en 1289» en què figuren els captius –ben bé tots mascles– que hi havia a cada comanda. 175 Les xifres oscil·len entre els 48 de Montsó i els 4 de Corbins o de Castell d’Ares i un únic captiu a Ascó. Destaquen Miravet amb 43 captius, Gardeny amb altres 43, Peníscola, 33; Cantavella, 22; Tortosa, 20, i Vilell, 18. A les comandes en què els captius eren més nombrosos es va crear la figura del frare «custos captivorum». 176

La situació de reserves senyorials o terres dirigides directament per senyors, ciutadans o mercaders i treballades per captius es continua documentant al llarg del segle XIV. Així, P. Viciano troba l’ús d’uns pocs captius a la reserva dels senyors de Catarroja i a la dels de Picassent, a l’Horta de València al segle XV. 177 L’esmentat R. Soto, amb G. Jover i A. Mas, han estudiat les reserves senyorials de Mallorca després de la pesta negra de 1348 i les troben conreades en bona part gràcies a colles de captius formades per un nombre situat entre tres i tretze individus, una situació semblant a la documentada per Soto el segle anterior. 178

L’exigència senyorial de jornades de treball no remunerat per al cultiu de les reserves fou l’altre sistema utilitzat. Els serfs del senyor tenien l’obligació d’acudir a la reserva certes jornades a l’any, com els citats andalusins de les aljames de València o els d’Eivissa establerts per Pere de Portugal. R. Pastor afirma que a Castella entre els segles XII i XIV els pagesos sotmesos a sernas eren usats en les feines que temporalment requerien el cultiu dels cereals i de la vinya. 179 P. H. Freedman documenta l’exigència de serveis dels senyors als seus serfs el 1222 i 1234 al lloc de la Guàrdia: «els pagesos reconeixien haver de fer tres serveis: la jova (treball agrícola a la terra del senyor), la tragina i la batuda ». 180 Recentment, J. Torró ha insistit en la importància que per a la producció de les reserves senyorials de València tenien les exigències de treball a les aljames sarraïnes. 181 Gràcies a un document sobre el qual es tornarà més avall, del 10 de setembre de 1235, un mes i dies després de la conquesta d’Eivissa, sabem que Pere de Portugal establí uns andalusins eivissencs en unes alqueries que li havien pertocat en el repartiment a canvi de la meitat de les collites i de l’obligació de feina gratuïta, sense limitació de dies de serveis i amb la manutenció d’aquelles jornades aportada pel senyor. 182 Fou un intent d’obtenir una part de la capacitat de feina d’uns sarraïns desplaçats i assentats a la terra per mitjà del trasllat des del continent del costum de l’exigència de treball. L’èxit de l’operació sembla que fou minso perquè no se’n sap res més d’aquells sarraïns, però l’altra alternativa, l’ús de captius, assolí les proporcions que es mesuren en aquest treball.

Tal pràctica era antiga, A. Virgili, en estudiar la molt anterior conquesta de Tortosa, para atenció als esments de captius als documents i constata així mateix que la majoria de terres pertanyien a cavallers. Com que en els establiments emfitèutics documentats a Tortosa no apareixen clàusules que exigeixin dels colons jornals gratuïts de feina per als seus senyors, s’ha de deduir que o bé les terres romanien ermes, o bé eren treballades per captius o eixarics –jornalers sarraïns sense terra. 183 R. Soto, a Mallorca, estudia diverses famílies de colons benestants del segle XIII, d’aquelles que, segons M. Barceló, feien de tot:

Aquests grups familiars de gestors colonials es caracteritzen pel gran ventall d’activitats econòmiques públiques i privades que porten a terme. Fan de tot. Des de comprar drets reials i subestablir colons fins a comprar i vendre esclaus. Són alhora feudals i comerciants, ciutadans i organitzadors de la nova agricultura de la vinya, l’olivera i el cereal. I, naturalment, es casen entre ells. 184

Soto en tria quatre, d’aquelles famílies, els Llull, els Bennàsser, els Picany i els Espanyol, entre els centenars –afirma– que apareixen a la documentació (la sèrie Escrivania de Cartes Reials de l’Arxiu del Regne de Mallorca). 185 El document més antic de la sèrie, referent a aquells grups familiars, és de 1231 i el més recent dels vistos en l’estudi de Soto és de 1306, mentre que la majoria se situen entre 1240 i 1260. Gràcies a ells, Soto pot establir relacions familiars, saber quines propietats tenien i quines activitats lucratives desenvolupaven. Les quatre famílies esmentades subestabliren colons a terres que els havien pertocat en el repartiment reial o a altres terres que posseïen, a la vegada, a cens. El més significatiu, però, és que totes quatre famílies participaven en transaccions de captius. Tres promovien la sembra de vinya i d’oliveres, cultius de productes aprehensibles i comercialitzables. Sembla lícit deduir que a les terres que mantenien sota control directe feien servir treballadors captius. Com s’insistirà més avall, l’ús de captius en les terres pròpies dels senyors no generava documents. J. I. Padilla, analitzant els comptes de la construcció d’un molí bataner dins del terme de la comanda templera de Gardeny, a Lleida, entre 1290 i 1291, no hauria detectat que hi hagué captius en aquella obra si no hagués estat per un fugisser assentament en què s’anotà la despesa en «XXII parels d’espartenyes als catius qui obren a la séquia». 186 Com que els captius eren dels frares templers no havien de pagar-ne el lloguer a ningú, no hi havia despesa ni cap raó, doncs, perquè el seu ús quedàs reflectit en els papers, excepte per aquelles espardenyes. Ara bé, en la part final del document, abans de començar els assentaments referents a ingressos, una altra nota deixa constància de la despesa feta en la compra d’aquells captius a Berenguer d’Entença. L’editor del document relaciona aquells captius amb la conquesta de Menorca, en què Berenguer d’Entença participà. A Eivissa, amb pocs dades per als primers moments després de la conquesta de 1235, ens hem d’acontentar amb l’esment als sarraïns de Pere de Portugal i a relacionar els captius de Guillem de Montpalau amb el vi i la sal que afirmà tenir a l’illa en el seu testament de 1248.