Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

L’any 1335, el document ja esmentat i citat de Verlinden, redactat pels prohoms d’Eivissa, argumentava que l’ús de captius els era necessari perquè no hi havia gent a jornal i, en conseqüència, eren els captius que feien «totes les obres rusticals». 198 El motiu d’aquella reflexió analítica de la situació foren els inconvenients que posà el lloctinent reial, aleshores el cronista Ramon Muntaner, a un corsari per exercir el seu ofici. L’ordre de l’oficial reial anava contra el que fins aleshores havia estat l’ús acostumat: que els corsaris anaven «en terra de moros que ne no eran de pau a cativar». El rei va atendre la súplica i manà Muntaner que permetés tals armaments corsaris. Quasi dos-cents cinquanta anys més tard, el 1580, els prohoms d’Eivissa, alguns dels quals eren descendents directes d’aquells de 1335, pregaren la revocació d’una ordre del rei que manava limitar el nombre de captius presents a l’illa. En la defensa que els prohoms feren de la lliure i il·limitada tinença de captius, afirmaren que eren molt necessaris per «no hallarse otros que lo agan». 199 És un argument calcat del de 1335 «altras personas franchas no s’i tròpian». Posteriorment, el 1623, novament una ordre provinent de la cort tornava a manar que es limitàs el nombre de captius a l’illa. La resposta, quasi idèntica a la de quaranta anys abans, assegurava que els captius eren indispensables: «los naturals no poden estar sens los dits catius». La conclusió era que havien de recórrer a captius perquè «en la present illa no i ha gent de jornal ni traballadors perquè cada llaurador està en sa casa i no·s troba un criat ni huna criada per ningun diner i per ço és forsat per rahó de totas las susditas cosas haver-se de servir de esclaus». 200 El 1654 un altre document en el mateix sentit recitava la llista d’utilitats dels captius i com eren de necessaris per fer totes aquelles feines que ningú altre podia ni volia fer:

Que tenemos ley a los esclavos moros; que son necesarios para recoger las frutas, conservación de las viñas, acarrear a los almacenes de la Universidad los trigos, arroz, aceites y otro víveres que vienen de fuera; son necesarios para todo, por falta que hay en esta isla de servicio, pues no se hallan de ninguna manera personas que a sueldo quieran servir. 201

En el mateix sentit apunta el cas escaigut el 1663 al captiu – esclau , posa la font– del magnífic Bonaventura Balansat, receptor del Sant Ofici, propietari d’una alqueria de les Salines però resident a la vila. Havia tramès un captiu seu a buscar un barrilet de vi a la seua alqueria de les Salines; de tornada, sembla que el captiu es va beure el vi en companyia d’altres moros. Després va ser vist i poc posteriorment detingut perquè havia intentat, segons digueren els testimonis, violar una noieta. Mostafà, que així es deia l’acusat, de 30 anys d’edat, portava ja quatre mesos dins la presó arran de l’acusació d’aquell crim, quan el seu propietari va escriure al comissari del Sant Ofici demanant que el deixassin anar «com fassa falta al servey de lur cassa y necessita d’ell per efecta de treure sal dels estanys, veremar y altres cosas té de fer, y per efecte de no trobar-se peons ni qui treballa». 202

La causa superficial d’aquesta reconeguda dependència dels captius era que els senyors es veien incapaços per a la feina: «los huns per ser vells, altres perquè no estan aveats al treball» (1623). També l’argument de la falta de peons o jornalers no significava que a l’illa no hi hagués pagesia, com es podria entendre del document de 1335, sinó que els pagesos no es llogaven a jornal sinó que s’esforçaven en el conreu les seues terres. El document citat de 1580 ho posa ben clar: «cada llaurador està en sa casa, i no·s troba un criat ni huna criada per ningun diner, i per ço és forsat, per rahó de totas las susditas cosas, haver-se de servir de esclaus». 203 De fet, aquell argument potser ja no era vàlid el 1623. En un memorial de 1689 els pagesos exposaren al rei, per boca del sacerdot Joan Sunyer, diferents greuges que els infligien els prohoms. El síndic dels pagesos explicà a la cort la seua situació de misèria, que contraposaven a l’opulència de l’oligarquia i entre altres mesures de remei demanaven treure de l’illa el contingent de captius:

los esclavos moros de dentro la villa son muchos, y efectuando no pocas libertades y muchas insolencias de día y de noche por la campaña, en daño y peligro de aquellos pobres moradores; mande V. Magestad se saquen de la villa los moros que hay y se trasladen al paraje que V. Magestad ordenará. 204

Probablement la raó de la seguretat i dels delictes que cometien els captius són subterfugi d’altres raons, es pot conjecturar que de tipus, diguem-ne, laboral. Les repetides ordres manant reduir el seu nombre o d’extingir els captius de l’illa tenen a veure clarament amb disputes internes i aquest text ho deixa veure clarament. L’esment a allò «antecedentemente mandado» ha de referir-se a reiteració de l’ordre de limitació del nombre de captius de l’any 1673. 205 És temptador relacionar la proposta dels pagesos d’espoliar els prohoms dels seus captius, amb l’esperança de la feina que la seua absència havia de deixar als jornalers locals. El que fos, s’haurà d’estudiar a partir de les fonts disponibles per a la captivitat del segle XVII, i XVIII. El cert és que la feina dels captius estava inserida en l’estructura productiva de l’illa, edificada des de la conquesta pels gestors de la colonització i mantenguda i perfeccionada pels anomenats prohoms. Al final del període estudiat aquí i més encara en els segles XVII i XVIII, l’oligarquia insular acumulava segles d’experiència en l’ús i la gestió de captius. Certament els prohoms no podien viure sense els seus captius.

La colonització de l’illa, després de l’agost de 1235, es va fer amb pagesos. Els gestors colonials foren cavallers i homes de les mainades de cada un dels tres promotors de la conquesta. Pere de Portugal donà terres en alou al seu cavaller Pere de Cervera amb la condició que els pagesos als quals establís aquelles terres fossin homes sòlids seus: «quicumque predictam alqueriam habuent quod faciat ipsam habitare et habitator sit noster solidus». 206 Casualment es tractava de l’alqueria de Benissomada, que després va passar, per compra, a mans de Guillem Escrivà i d’ell al seu fill Berenguer a qui, en morir, li fou embargada. El fet és que la feina a les Salines i a les terres i vinyes que no eren cedides en emfiteusi a pagesos sinó que els cavallers i prohoms mantenien sota control directe necessitaven de persones que les treballassin. Els captius eren, doncs, com s’ha dit, la possibilitat més avinent; l’única, de fet.

La colonització amb pagesos portats de grat o a la força des del continent va posar en marxa el sistema de rendes, senyorials i eclesiàstiques, el proveïment del mercat urbà, un contingent de defensa…la consolidació, en suma, de l’acte iniciat amb la conquesta. Paral·lelament a la promoció d’una agricultura basada en establiment de colons emfiteutes i alouers de producció condicionada per l’exigència de renda, se’n va crear una altra els pagesos de la qual eren captius. Els seus promotors i propietaris eren els prohoms que ben aviat apareixen implicats en totes les baules de la cadena d’accions que assegurava la disponibilitat de captius: des de la captura al seu ús en les vinyes, els camps i les salines. El teixit social format per ciutadans pagesos obligats a la satisfacció de rendes agrícoles i drets municipals senyorials i reials tenia una estructura diferent; fins i tot la ubicació geogràfica de les terres de pagesos i de les terres de senyors treballades per captius era diferent, com més endavant es tractarà.