Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

CAPTIUS A EIVISSA

L’illa d’Eivissa ha generat un volum de documents relatius a la captivitat, o més aviat als captius que hi foren usats, de gran interès. Uns documents creats i conservats a pesar que, com s’ha repetit, la feina dels captius, desenvolupada en l’àmbit privat, no generà gaires escrits. A més, els arxius insulars han patit en el passat d’incúria i deixadesa que han motivat que les diferents sèries documentals medievals, en el cas dels llibres de regiment municipal, estiguin representades només per uns pocs exemplars, com es tractarà en el capítol de «Les fonts sobre captius i senyors de captius». N’hi ha prou, per ara, a avançar que de la sèrie de comptes municipals anomenada de «clavaria» es conserven quatre exemplars anteriors al 1500, els de 1373, 1418, 1483 i 1493. De la sèrie de «determinacions», que eren les actes del consell, se’n conserven dos, el de 1456 i el de 1473. De la sèrie «llibre de l’obrer» hi ha els exemplars de 1483, 1489 i 1493. Per època medieval només hi ha les sèries de «guardià de la sal» i «escrivà de la sal», amb un panorama de conservació semblant. Cal tenir present que tots els càrrecs municipals eren anuals i per tant s’elaborava un llibre de prova dels comptes i l’activitat realitzada també de manera anual. Únicament els arxius de fora d’Eivissa proporcionaran encara, de ben segur, un nombre important de dades noves sobre els captius que foren usats a l’illa i el que encara és més important, sobre els seus propietaris, els senyors de captius de les fonts. Malgrat això que s’ha dit de l’escassa conservació de fonts medievals insulars, en el llarg període de vigència de la captivitat es varen generar textos de gran interès. El conjunt d’aquells documents, de vegades separats per enormes lapses temporals, és el registre textual de la captivitat. I no n’hi ha altre.

Els captius. Quants? De qui? Per què?

Per transmetre les magnituds dins de les quals s’emmarcà la captivitat a Eivissa, cal avançar una part de les conclusions abans fins i tot de desenvolupar-ne l’exposició. S’ha de dir que, pel que els documents han permès conèixer, el nombre de captius tenguts a l’illa de manera simultània no excedí en cap moment els dos-cents. Amb tota la problemàtica que comporten els càlculs de xifres absolutes a partir de fonts escrites medievals i modernes, s’han pogut obtenir algunes magnituds, vàlides en termes generals, i coherents amb el que se sap de l’espai físic (la vila i els camps) d’Eivissa i sobre els que eren usuaris i propietaris de captius en aquell lapse del segle XIV al XVI. El 1373 es compten 68 captius, esmentats sobretot en el llibre de clavaria d’aquell any. El 1423, una font afirma que n’hi havia 150 fent feina a les salines i el 1561 se’n compten cinquanta-quatre en la construcció de la fortificació, i seixanta-tres el 1590 a la mateixa obra. Més avall, al capítol III, s’ofereix més informació respecte de les xifres del contingent captiu i se n’especifiquen les fonts. La població total de l’illa es calcula en 2.500 persones en la segona meitat del segle XIV i en 9.213 segons una dada de 1646; 187 aquestes xifres de població total només són orientatives, el realment important és que, amb alt grau de fiabilitat, se sap que el 1467 hi hagué 334 caps de família amb dret a percebre sal (un dret que tenien tots els ciutadans de l’illa); d’ells, 48, el 14%, eren propietaris d’algun captiu. El 1568 s’observa una situació semblant però amb una població total més crescuda. Així, de 952 caps de família amb béns i rendes superiors a les 50 lliures i per tant subjectes a obligacions tributàries (els de renda menor eren considerats pobres), 86 eren senyors de captius; això és el 9%. Si s’afina més, resulta que 394 d’aquells 952 caps de família eren habitants de la vila, dels quals 77 eren senyors de captius; això vol dir que quasi el 20% dels vilers tenien captius. A la pagesia només 9 caps de família eren senyors de captius, xifra que representa l’1,6%. Més endavant, en el capítol III «Els captius i captives» es detallaran més aquestes xifres. Per acabar aquest avanç únicament cal afegir una altra dada d’importància: quants captius tenia cada propietari. És una dada que s’ha mencionat abans però que convé repetir ací. A partir de la mitjana del nombre de captius per cada propietari calculada globalment per a tot el període estudiat, resulta que cada senyor o senyora de captius en tenia quasi 2 (1,9); però el detall de les xifres demostra que la majoria en tenia un de sol. L’estudi amb detall d’aquest important factor es fa en el capítol V «Una societat amb captius».

Cal insistir en aquest context de magnituds per poder tenir una imatge el més aproximada possible d’aquella realitat; aquest objectiu fa lícites algunes comparacions. El 1378 els senyors de captius d’una vila forana de Mallorca, Sóller, eren 42 i, de mitjana, cadascun d’ells tenia 1,8 captius mascles (la font no indica el nombre de captives que tenien). El 1428 Inca comptava 73 senyors de captius, els quals posseïen 142 captius, també només mascles, fet que dóna una mitjana d’1,9 captius per hom. 188 Les magnituds d’Eivissa, per tant, són comparables a les d’Inca o a alguna altra de les viles mallorquines de més població. Amb les grandàries ajustades dins d’aquest marc ràpidament esbossat tot avançant dades desenvolupades més avall, es poden exposar les notícies més significatives sobre la captivitat que aquells entre cinquanta i setanta senyors de captius mantengueren a Eivissa.

A banda de les xifres obtengudes dels documents d’arxiu, hi ha dues obres literàries i una geogràfica que testimonien la presència de captius a l’illa d’Eivissa. Més concretament, són textos que mostren els captius forçats a la feina a les salines d’Eivissa. Són testimonis de vàlua per la categoria dels seus autors i encara més perquè no hi ha gaires documents que mostrin els captius en aquella dura feina estacional de les salines (vegeu el capítol IV, «La feina dels captius»). Totes tres obres són de la primera meitat del segle XVI; es tracta de les Novelle de Matteo Bandello (1485-1561), l’ Isolario de Benedetto Bordone, publicat el 1528, i el portolà del turc Piri Reis, amb un primer manuscrit del 1526. En to literari, o tècnic en el cas de Piri Reis, aquests autors situen captius fent feina a les salines. Altres documents permeten afinar molt més aquells valuosos testimonis, però rarament aporten xifres d’aquell treball forçat dels captius. L’extracció de la sal era gestionada pels particulars i no hi ha llibres dels jornals fets pels captius. Només un document de 1423 en proporciona la xifra que aquell any hi hagué almenys 150 captius moros enfeinats en l’extracció i el transport de la sal als carregadors.

Els senyors de captius

L’acta d’un procés judicial de 1328 conté la declaració testimonial d’un captiu batejat anomenat Andreu, propietat de Francesc Pellisser. Andreu fou cridat per la cort perquè digués el que sabia sobre un cas de robatori i quan, seguint la fórmula general dels interrogatoris, va ser demanat si algú l’havia instruït sobre el que havia de respondre, afirmà que el seu senyor –«dominus istius»– l’havia advertit que digués la veritat. 189 Francesc Pellisser, per tant, era el «dominus», el senyor del captiu. Senyor de captiu és la designació que apareix a les fonts per designar el que després la historiografia al·ludeix com a propietari de captius. El Llibre del mostassaf d’Eivissa , de la segona meitat del segle XIV, es refereix als «senyors de catius» i una ordenança municipal de 1456 fa al·lusió als «sanyós dels catius». 190 El 1527 figura l’expressió «amo dels sclaus» i amo també es documenta el 1623. 191 Al llarg del llibre, per tant, es farà servir preferentment l’expressió senyor de captius per designar els propietaris de captius.