Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

El control i el maneig del contingent captiu

S’ha esmentat la diferent distribució espacial de les terres dels propietaris urbans i dels pagesos emfiteutes i alouers. A causa d’un procés de colonització que cal estudiar més detalladament, les terres del voltant de la vila –el pla de Vila– i la seua continuació cap al SO –el pla de les Salines– romangueren en la seua major part en mans de propietaris urbans. Això és que el domini útil no va ser alienat a canvi de censos per mitjà de contractes emfitèutics o per donacions en alou o almenys no ho varen ser a famílies pageses. La distància entre la vila i els camps, els horts i les vinyes circumdants del pla de Vila i de bona part del de les Salines permetia anar-hi, fer-hi feina i tornar en un sol dia. Amb el domini útil en mans de famílies benestants residents a la vila, la feina en aquelles terres la feien treballadors assalariats i captius. Aquest esment a jornalers sembla anar en contradicció amb el que s’ha dit abans. No és així, el Llibre del mostassaf d’Eivissa regulava l’activitat d’aquells llogaters o jornalers i, gràcies a la minuciositat dels legisladors medievals, sabem que aquells assalariats eren, almenys en part, d’origen captiu. 207 En efecte, les cinc ordinacions del capítol «de llogaters», o jornalers, preveuen la possibilitat que els llogaters fossin captius, setmaners o tallats, grecs o cristians. El fet és que aquelles ordinacions municipals regulen l’horari dels jornalers segons la distància a què es trobava la possessió on havien d’anar a treballar. És una llàstima que no es puguin situar, de moment, els límits que s’hi esmenten: «de Penedès tro al vinyet de Cària». Les feines a fer entre aquelles fites i la vila s’havien d’iniciar a la sortida del sol, és a dir sense descomptar el temps de desplaçament. Els jornalers tenien manat tornar a dormir a la vila, llevat de si havien estat llogats per un habitant de la pagesia o un «habitant de l’illa», com diu l’ordenança en contraposició amb els residents a la vila. Abans s’ha esmentat l’ordinació de 1505 que manava els captius pernoctar dins la vila el temps que feien la collita de la sal o tenir-los tancats en torres, alcaps o cases fortes. 208 Els comptables del rei feien distinció entre el «quartó de fora del senyor Rey» i l’«orta del senyor Rey». És a dir entre la porció del pla de Vila –l’antic al-Hawz–, posada sota la jurisdicció del rei i la resta de la seua partida –l’antic districte de Xarc. A l’ordinació anterior l’expressió «habitant de l’illa» es refereix als residents en aquells «quartons de fora». Els quartons eren quatre i tots tenien part de l’horta del pla de Vila. En el Llibre del mostassaf d’Eivissa es llegeixen topònims com l’«horta del castell» i l’«horta de Vila»; 209 designen la part irrigada del pla de Vila, inclosa l’horta del senyor Rei esmentada abans. Els textos denoten una visió des de la vila que oposa l’ illa a la vila , és el fora i el dins . El territori que circumdava la vila era anomenat pla de Vila en atenció a la proximitat però també, d’alguna manera, al·ludint a la distribució de la, diguem-ne, propietat, en mans de residents al nucli urbà.

Els llogaters de l’ordinació, cridats a fer feina per habitants de l’«illa», no havien de tornar a dormir a la vila. Aquesta exempció té en compte la distància. Més enllà de l’horta de la vila o del castell era massa lluny per anar i tornar-hi cada dia. La distància remet a la grandària del lloc, a les dimensions físiques i de població de l’illa i de la vila. Només en un nucli urbà reduït, amb un nombre d’habitants i un contingent captiu controlable, les autoritats podien dictar ordinacions d’abast general com algunes de les mencionades. N’hi ha d’altres de més clares respecte d’això: el 1338 el lloctinent reial a Eivissa consultà al lloctinent general de Mallorca les cauteles a prendre arran de l’alarma que produïen les notícies de la proximitat d’un estol de galeres del soldà del Marroc. 210 Entre altres coses hi havia la qüestió dels captius, se’n volia evitar la fuga i que impedissin l’eficient defensa. Per això, el lloctinent general proposava fer una bona quantitat de ceps de fusta («cepos ligneos facere in maxima quantitate») i així immobilitzats poder tenir els captius on millor semblàs. 211 Més de cent anys més tard, el 1456, el consell municipal d’Eivissa dictà una ordinació semblant respecte de tenir els captius moros tancats el dia de Tots Sants o de Sant Jaume –l’abreviatura no es llegeix bé– fins que la missa fos dita. 212

Amb l’expressió de maneig del grup captiu, hom es refereix tant a la seguretat i el control per part de les autoritats reials o municipals, com a la gestió quotidiana de la feina dels captius per part dels seus senyors. A més de depenent de la grandària del grup, en el maneig del contingent captiu hi tenia a veure el sexe majoritari i les diferents condicions de vida dels captius. Aquests dos factors trencaven la homogeneïtat del grup. L’ordinació de 1456, com s’ha vist, anava dirigida als «catius de natura de moros» i no als altres. Sobre aquest darrer factor, Verlinden s’adonà que a mitjan segle XIV els grecs rebien un tractament diferent a les ordinacions de Mallorca, eren una «categoria particular» de captius. A Eivissa també es donen aquestes distincions a banda de la ja assenyalada; una altra ordinació exceptuava els setmaners batejats i grecs amb muller i infants de la prohibició de tenir al rebost més d’una rova de pa o de bescuit. 213 Es tractava d’evitar que els setmaners moros, però no els altres, cristians i casats, arreplegassin provisions per a una eventual fuga. El contingent captiu, per tant, no era homogeni.

Igualment, la distinció dins del contingent captiu podia provenir d’altres variables a més del lloc d’origen, el sexe i la religió. Per exemple el temps de captivitat, el tractament o maltractament rebut de l’amo, etc. Igualment no eren el mateix els captius que els setmaners. Tanmateix el contacte entre els captius d’uns i altres propietaris devien ser esporàdics. Unes ordenances de 1354 dictades pel governador de Mallorca prohibien les reunions de més de tres captius. 214 Aquesta heterogeneïtat del contingent explica que, a la meitat del segle XVI, a la mostra de cavalls armats i jocs amb armes que es feia a Eivissa per Sant Joan de juny, una de les categories de la competició fos la dels captius. El clavari de 1548 anotà la despesa del premi –la joia – per al captiu guanyador: una ampolla plena de vi. 215 Probablement es tractava de captius en els quals es tenia confiança i eren probablement batejats. Més avall es tractaran casos que insisteixen en aquestes categories entre captius però ara se’n poden recordar algunes: el maig de 1494, Joan, el captiu negre de Pere Marí, un home que vivia al lloc del Vedrà, a la part de ponent de l’illa, va ser enviat a la vila per donar avís de l’albirament de vaixells enemics a la costa; els jurats el recompensaren amb set sous i mig. El 1505 un captiu negre va ser premiat pel seu brau comportament en una lluita contra uns moros desembarcats. El 1536 un captiu cristià, probablement batejat –«Joanicó del senyor vicari»–, va ser posat a vigilar uns turcs captius que bastaixaven uns carreus de marès. 216

D’altra banda, per si crear distincions en el si del grup captiu no era suficient, els càstigs destinats als captius eren d’una severitat expeditiva, com es tractarà al capítol V. Per exemple, el 1326 els comptes del procurador reial recullen la despesa feta en pagar el ferrer Pere Santa Creu per aplicar el càstig a què havien estat condemnats quatre captius que probablement intentaren fugir: esgarrar-los i a un, a més, tallar-li el peu. 217 A. Mas, per al cas de Mallorca, s’adona que les penes previstes per als delictes comesos per captius i setmaners eren més dures a Mallorca que al Principat. I ho eren, en principi, més que a Venècia, segons les ordinacions venecianes publicades per C. Verlinden. 218 No s’hi estipulaven assots ni mutilacions, i les penes es comptaven en mesos de presó en les «carceres inferiores» o en les superiors, un càstig menys exemplar que les assotades públiques. C. Verlinden considera que aquella expeditiva punició dels delictes, intents de fuga i rebel·lions s’ha d’entendre en el si d’una «société fortement esclavagiste» i perquè la severitat de la reglamentació necessària per mantenir l’ordre. 219 Ja s’ha esmentat que el maneig i el control d’un contingent captiu format essencialment per homes joves requeria de rigoroses mesures dissuasives i de càstigs exemplars.