Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Entre Eivissa i Barcelona, i pel que fa als captius musulmans, J. Hernando únicament documenta en tot el segle XIV cinc contractes en què participaren eivissencs. Foren sis captius comprats entre 1399 i 1400 pels mercaders eivissencs Nicolau Abrí i Nadal de Requesens. 229 A Mallorca, O. Vaquer documenta vint transaccions que tenen relació amb Eivissa entre 1448 i 1500, però només sis són vendes de captius fetes per eivissencs o residents a l’illa; la resta són compres. Amb les dades de Gènova passa una cosa semblant, es documenten vuit compres de captius fetes per eivissencs a Genovesos entre 1452 i 1489, però cap a l’inrevés. 230 Com documenta Marzal, és cert que una part dels captius que arribaven a Eivissa o que s’hi havien fet servir durant un temps eren posteriorment trets de l’illa tant per mercaders com per persones d’altres oficis; entre els venedors eivissencs de la llista de Marzal hi ha, a més dels mercaders, un sastre, un hostaler, un vanover i un cirurgià. Per cert que el cirurgià va vendre el seu captiu a un forner de València, el vanover a un apotecari i el sastre a un altre sastre –sembla que els dos jueus conversos–; també ho era Francesc Coscó, 231 que va vendre el seu captiu Hamet ben Hamet al sastre convers de València Daniel Diona. La xifra total d’aquelles tretes de captius és molt baixa, 43 casos entre 1280 i 1600.

Aquell mercadeig de captius documentat en els protocols notarials i les xifres obtengudes a partir de la imposició municipal d’entrada i de sortida de captius imposada per la Universitat d’Eivissa (vegeu el capítol II) no permeten deduir l’existència d’un mercat de redistribució en el sentit a què es referien sobretot Livi i Verlinden. Sí es documenta un comerç de captius entre Eivissa i altres ciutats com València, Mallorca, Barcelona i Gènova, però sobretot eren mercats als quals els eivissencs acudien a comprar. Per tant, la conclusió que s’extreu és que, no obstant que una part dels captius que arribaven a Eivissa eren tornats a treure de l’illa, la causa que decidia els corsaris i els mercaders a acudir a Eivissa amb els seus captius era l’existència de la demanda local. Naturalment, no es coneixen més que les dades exposades i és molt possible que els mercaders que acudien a comprar sal mercadejassin també amb captius que només passaven per Eivissa com a escala mercantil. Aquest fet queda demostrat pels escrits generats per l’agent de Datini a l’illa, però aquelles redistribucions de captius que feien els mercaders després de comprar-los a altres mercaders o directament als corsaris, en vista de les dades exposades, poden qualificar-se d’una conseqüència secundària del mercat de captius que originava la demanda local. D’Eivissa, doncs, es pot dir el que conclou C. Verlinden respecte de la Creta del segle XIV: «La Crète semble, donc, du moins alors, un marché qui absorbe des esclaves, bien plus qu’une “plaque tournante” de la traite comme le ferait croire sa position géographique». 232

S’ha explicat ja, seguint Meillassoux, que la necessitat de proveïment feia que s’organitzassin expedicions de captura amb freqüència generalment anual, en el cas dels corsaris, en coincidència amb l’estació de major bonança a la mar. Així i tot, no quedava assegurat un nombre de captures suficient que cobrís la demanda, sempre més constant que l’oferta. El proveïment estava supeditat a multitud de factors que havien de provocar oscil·lacions en el nombre de captius aportats al mercat. Mentrestant, el ritme de renovació de les colles de captius era més previsible i inexorable. La constatació documental d’anades i vengudes de captius, de compres i vendes, no és la conseqüència de l’existència de mercats de «redistribució», sinó de les característiques peculiars del sistema de proveïment de captius i de la conversió del captiu en mercaderia. Aquesta conversió el feia objecte d’especulació i el trasllat d’un mercat a altre a la cerca de millors condicions de venda era una operació fonamental del mercadeig. O. Vaquer i el present estudi documenten la preferència d’ús de captius mascles tant a Mallorca com a Eivissa; així, la tendència general observada era exportar captives i adquirir captius, com és evident a les dades publicades per Livi, Marzal i Cortés per als segles XIV i XV respectivament.

Una feina de captius quantificable: les obres públiques

Pel que fa a les fonts, l’absència de protocols notarials medievals ha forçat a tenir com a principals proveïdors d’informació per a la recerca altres tipologies documentals, principalment els llibres de comptabilitat municipal. Aquestes fonts han aportat dades molt clares sobre l’ús que es feia dels captius i donen relleu, en xifres, al que la seua feina representava en aquella societat. L’anàlisi detallada, jornal a jornal, dels llibres d’obres ha revelat que els captius eren pràcticament els únics treballadors disponibles. S’ha d’entendre que eren els únics treballadors que podien ser utilitzats pels propietaris de terra no pagesos, com s’ha dit abans. Això és, que les fonts han permès contrastar les afirmacions d’aquells documents de 1335, 1580 i 1623, redactats pels senyors de captius per defensar la lliure continuïtat de la tinença de captius. Gràcies als llibres de comptabilitat d’obres s’ha pogut quantificar la composició de les colles de treballadors, la repartició dels jornals fets per captius i per treballadors lliures –els mestres, bàsicament, i algun mosso o fadrí– i la qualitat de la feina que feien uns i altres. Només dues breus al·lusions, de 1373 i 1489, permeten situar captius fent feina a obres privades, de les quals no s’ha conservat documentació directa. Així i tot, uns pocs documents de caire judicial fan possible comprovar que el volum de feina feta per captius a les explotacions agrícoles de senyors no pagesos és molt semblant al calculat per a les obres públiques.

Pel que fa a l’ús de captius a les obres públiques, es pot avançar un resum del quadre 34, que es desglossa i explica detalladament en el capítol IV «La feina dels captius». El quadre 2 resumeix les dades que s’han pogut obtenir dels diferents llibres d’obres conservats entre el segle XIV i el XVI. Les xifres representen percentatges damunt del total de jornals i serveixen per comparar els jornals que hi feren els treballadors lliures i els que hi feren els captius. El quadre abasta la totalitat de les fonts conservades, concretament, llibres de comptabilitat municipal i reial dels segles XIV i XV. Per al segle XVI hi ha més fonts que no han estat explorades, relatives a la gran obra de les murades renaixentistes, entre les quals se n’han analitzat dues, el llibre de salaris de 1561 i el de 1590 (quadre 2).

QUADRE 2 Percentatges dels jornals fets per treballadors lliures i captius a les diferents obres analitzades

Com es pot veure, la majoria dels jornals, en ocasions una majoria àmplia, eren fets per captius a les obres documentades, almenys fins al segle XVI. En el dit capítol IV, on s’analitzen detalladament aquelles fonts comptables, es veurà com els treballadors lliures solien limitar-se al mestre d’obres i al seu macip 233 –anomenat també fadrí i mosso–, mentre que les colles de feina eren formades fonamentalment per captius. És a dir que la qualitat de la feina feta per uns i altres era molt diferent. Els captius s’encarregaven bàsicament del transport de materials, bé traginant-lo amb l’ajut de mules, bé bastaixant-lo a força de braços. Al quadre pot observar-se que a les dues darreres línies, corresponents a 1561 i 1590, la tendència és inversa. Es tracta dels comptes de la gran obra del segle XVI, les murades renaixentistes. La seua gran envergadura ocupà durant anys gran quantitat de treballadors, més de cinquanta diaris, entre ells un bon nombre de picapedrers lliures i en dies convenguts pagesos que acudien a l’obra amb les seues mules. És per aquesta nombrosa participació de personal lliure, desconeguda en els llibres d’obres anteriors, que el percentatge de jornals fets per captius baixa considerablement.