Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Per als últims temps de la pertinença d’Eivissa a al-Àndalus s’ha calculat, per a la totalitat de l’illa, una superfície agrícola irrigada de 169 ha, de les quals 117 corresponen a l’espai conegut posteriorment com l’horta del Castell o horta de la Vila, al pla de Vila. 240 Aquesta horta estava formada per franges de territori concèntriques al voltant de la línia de costa. La primera era formada per la zona de transició de les aigües salades a les dolces, de sediments no compactats i ocupada per vegetació de marjal; era el prat que apareix mencionat en els capbreus tant del segle XIII com sobretot en els posteriors de la darreria del XIV i del XV. Terra endins, drenat per una sèrie de canals artificials que desguassaven a la mar les aigües procedents dels vessants que abocaven al pla de Vila (torrents de Cas Capità, de sa Llavanera i altres menors). Els terrenys travessats per aquells canals eren els aprofitats per a l’agricultura i formaven pròpiament l’horta de la vila. El seu sistema de reg era per mitjà dels canals que les travessaven, tancant-los la sortida a la mar es feia pujar el nivell de l’aigua, que humitejava la terra per capil·laritat. L’horta del segle XIII al XVI era fonamentalment la mateixa que construïren els andalusins que colonitzaren Eivissa al segle X, 241 tot i que l’acció de transport de materials pels torrents i la seua sedimentació a la part baixa del seu curs, feia que la zona de marjal avançàs mar endins, omplint progressivament la badia; a la vegada, les terres més altes del cinturó d’horta deixaven de poder regar-se per capil·laritat i s’hi construïren les sénies que testimonia el topònim el Seniar, situat a la zona del pla de Vila corresponent al rei, als voltants de l’església de Jesús i que incloïa un sector de costa. Se’l documenta des de 1493. 242 Un capbreu de 1396 també esmenta sénies ubicades al pla de Vila. 243

El pla de Vila és tota l’extensió de terra els vessants de la qual menaven les aigües a la badia de la ciutat d’Eivissa. Almenys aquesta és la descripció geogràfica, perquè la part més occidental del pla sovent no es considerava del pla de Vila sinó de les Salines en els capbreus del segle XIV i XV (CAEV especialment). L’explicació d’aquesta, diguem-ne, anomalia és que la jurisdicció de l’arquebisbe entrava dins l’aiguavés o conca hidrogràfica del pla de Vila i aquesta part era assimilada a la resta de la partida de l’arquebisbe, que comprenia el pla de les Salines i per això era anomenat quartó de les Salines. No debades, en aquella part propera a la vila, el conjunt format pel pla de Vila i el de les Salines queden separats pel límit de les jurisdiccions de l’arquebisbe i del paborde de Tarragona. Aquest límit era el camí de la Joveria –finca documentada al CAEV amb aquest mateix nom i existent encara avui dia. El dit camí es bifurcava en el tram entre la dita Joveria i l’Abeurador, més prop d’aquest darrer; el brancal de ponent arribava a Portmany i el de llevant a Albarca i a Balansat. Les terres a ponent d’aquest camí de la Joveria eren de jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona i les de llevant del paborde també de Tarragona, fins que tocaven amb les de Balansat –també de l’arquebisbe– a un camí que travessava les feixes (el camí dels Quatre Cantons). La traça d’aquella divisòria, una línia neta en el paisatge, és visible encara a la fotografia aèria de 1956.

H. Kirchner, en el seu estudi del pla de Vila a partir dels capbreus, observa una acumulació d’esments a condomines en la zona més propera a la vila. Les condomines les interpreta com parcel·les tancades d’hort o de vinya i fins i tot poden tenir una casa o altra construcció menor. A la zona de prat s’esmenten trossos de prat, cosa que indica que havia estat dividit en tinences, i també alguns horts, freqüents a la franja més interior; mentrestant, a la zona exterior del perímetre irrigat hi havia camps, vinyes i també horts, en aquest cas irrigats amb sénies. Enfora d’aquesta zona més parcel·lada es troben rafals i alqueries.

La configuració històrica del pla de les Salines no és tan ben coneguda com la del pla de Vila perquè ha patit més transformacions i s’ha estudiat menys. Amb tot, el CAEV hi esmenta alqueries, rafals i vinyes però no tinences consistents exclusivament en terra d’hort. Igualment, però, hi havia una zona de prat al voltant de l’estany saliner, com demostra la confessió de Bartomeu Roig, que posseïa una alqueria amb vinya, terres i cases al pla de les Salines i que confrontava amb «amb el prat i per l’altra part amb l’estany de la sal». Antoni Julià hi tenia un rafal que confrontava amb un tros de prat «sequia mediante». 244 Sembla que aquella séquia corresponia a un sistema de drenatge del prat situat prop del Carregador de la Sal. Aquella zona, anomenada tradicionalment el prat d’en Fita, va ser molt modificada al segle XIX per fer-hi nous estanys saliners. El fet que els camins que anaven a l’Estany i al Carregador fessin una volta evitant aquella zona de prat demostra que efectivament es tractava d’un marjal pantanós. Els capbreus esmenten un altre camí, el de baix o del Carregador, avui desaparegut, que devia passar més a prop de la costa però igualment evitant aquella zona de prat. A la part de ponent del pla, a tocar de la platja des Codolar, s’observen a la fotografia aèria de 1956 restes d’un parcel·lari que pot correspondre a horts o salines d’època medieval.

D’altra banda hi ha la qüestió dels topònims andalusins i dels llocs que designen. La utilització de documents que van des del segle XIII fins a la darreria del XVI posa de manifest que alguns topònims andalusins s’han conservat al llarg dels segles. Els topònims d’origen àrab o berber usats en els documents per designar els llocs objecte d’establiment o de donació quedaren fixats per aquest ús, tot i que buits de contingut i de significat, en la parla dels colons. L’escrivà del Memoriale divisionis va recollir de boca de l’almoixerif i d’altres sarraïns captius els noms dels ağza i dels accidents geogràfics més notables que els feien de divisòries i els noms de les alqueries i dels rafals objecte de repartiment. 245 En el procés d’adopció, aquells noms quedaren més o menys modificats per la fonètica catalana i la seua sovent dubitativa i només aproximada transcripció gràfica. La fixació de la toponímia dels sarraïns, per tant, es produí per l’ús merament funcional que se’n va fer als escrits dels feudals. Naturalment, a causa de la intenció d’aquells documents, no es fixà tota mena de topònims de manera arbitrària, sinó únicament aquells que feien referència a alqueries i rafals i altres tinences de terra; la resta, fins i tot aquells que designaven molins i puigs on es col·locaren les fites de la nova divisió territorial feudal, inútils entre els colons i els seus senyors, desaparegueren.

Els noms de les partides jurisdiccionals feudals conservaren els dels ağza preexistents però la major part mudaren al poc temps substituïts per altres de nou encuny. Així l’antic ğuz de Šarq (a partir d’ara Xarc, com l’anomenen els documents feudals més primerencs), primerament de Pere de Portugal, passà a ser la partida de l’infant Jaume a partir de 1256, rei des de 1276. Per això fou anomenat partida o quartó del Rei, denominació compartida amb el nom quartó de Santa Eulària per una capella posada sota aquesta advocació documentada el mateix 1276. El ğuz de Banu Zamid passà a ser conegut com partida o quartó de Balansat, el nom andalusí d’una de les alqueries importants d’aquell districte. Portumany únicament recuperà la fonètica original de Portmany. Al-Garb, nom àrab del punt cardinal oest, passà a ser conegut com quartó de les Salines per la preponderància que els estanys saliners tenien en aquella contrada. Finalment, al-Hawz, el territori al voltant del nucli urbà, escrit Alhaueth en els textos feudals, quedà dividit en quatre porcions assignades a cada una de les quatre partides jurisdiccionals i fou anomenat pla de Vila.