Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Arran del document del 10 de setembre de 1235 publicat per M. L. de Mas Latrie, se sap que en aquella data Pere de Portugal ja sabia que li corresponia el quartó o ğuz de Xarc. Per tant, els altres dos promotors de la conquesta, Guillem de Mongrí i Nunó Sanç, ja es devien considerar aleshores senyors de Banu Zamid i d’al-Garb el primer, i de Portumany el segon. Efectivament, en el document de dotació de l’església de Santa Maria d’Eivissa, cinc dies posterior, del 15 de setembre, es fa menció que l’hort assignat al temple com a cementeri se situa extramurs, en la porció de terra pròpia de Montgrí. 246 El dit Montgrí, com s’ha vist, tenia el doble de quartons per la seua major aportació de tropes a la conquesta. Com l’illa, la vila es dividí entre els tres senyors però a parts iguals, de manera que hi havia el mateix nombre de cases o immobles urbans sota la jurisdicció de cada un dels dits senyors. Pere de Portugal i Nunó Sanç tenien les seues parts de la vila en feu de Guillem de Montgrí. Els recintes superiors de l’antiga madina , el Castell i l’Almudaina, també es dividiren a parts iguals i a tot el nucli i al territori immediat quedaren algunes zones de jurisdicció comuna, exercida per torns anuals. Formentera quedà per dividir i a partir de llavors el seu fruit (delmes, censos, etc.) era objecte de repartiment en quatre parts. Tot i que situat al quartó de les Salines, el fruit anual de l’estany saliner no quedà en mans d’un sol senyor. Es féu la previsió de repartir cada collita de sal en quatre parts, dues per a Montgrí i una per a cada un dels altres dos magnats.

Els titulars de les senyories de les partides jurisdiccionals de l’illa començaren a canviar el 1241 amb la mort de Nunó Sanç, comte del Rosselló. Els seus béns a Eivissa passaren al rei Jaume però immediatament, el gener de 1243, Montgrí els adquirí i passà a ser senyor de tres quartes parts d’Eivissa i Formentera i de dos terços de la vila. 247 El 1256 Pere de Portugal morí i per cessió testamentària deixà els seus drets sobre Eivissa i Formentera al rei Jaume, qui els traspassà a l’infant Jaume, futur rei de Mallorca. 248 Després de ser arquebisbe electe de Tarragona, finalment Guillem de Montgrí refusà aquella dignitat el 1237. Havia conquerit Eivissa en qualitat d’arquebisbe electe i per gràcia papal conservà vitalíciament els seus drets sobre l’illa després d’aquella renúncia. A la seua mort, els seus béns havien de revertir a l’església de Tarragona, excepte els drets jurisdiccionals i les possessions que foren de Nunó Sanç, les quals Montgrí havia adquirit amb el seu peculi. En morir Guillem de Montgrí el 1273, el que fou del comte del Rosselló passà per deixa testamentària de Montgrí al capítol de Tarragona i la resta, com s’ha dit, revertí efectivament a l’Arquebisbat de Tarragona. La part de l’infant Jaume quedà per sempre de reialenc i les altres no sortiren ja de l’església de Tarragona.

Aquesta distribució de les senyories afecta les possibilitats descriptives del context físic de les persones i els llocs coneguts gràcies als documents. Les principals fonts per a la ubicació de llocs i propietats són els capbreus. Així, la senyoria de Nunó Sanç compta amb un capbreu del segle XIII (el Capbreu Antich de Eviça , d’ara endavant CAE) 249 i un altre de 1394 ( Capbreu del Capítol de Tarragona , en endavant CCT, inèdit) quan ja corresponia al capítol de Tarragona. Igualment els censos de la senyoria de l’arquebisbe de Tarragona quedaren plasmats en un capbreu del segle XIII (el Capbreu del Llibre Verd de Tarragona , CLVT), un altre de 1396 ( Capbreu de l’Arquebisbe de Tarragona Ènnec de Valterra , en endavant CAEV), i un tercer de 1433 ( Capbreu dels Arquebisbes de Tarragona Gonçal Ferrandis d’Híxar i el Cardenal Domènec Ram , CAGHi). 250 Contràriament, de la part del rei no es conserva cap capbreu fins al de 1577 (CR). Això fa que les possibilitats de reconstrucció de les possessions per mitjà de la informació sobre les afrontacions sigui menor i que es desconeguin moltes dades dels senyors de captius que tenien els seus béns sota jurisdicció reial. A l’edició del Llibre de les rendes reials de 1326 251 es poden conèixer els noms dels senyors de terres de jurisdicció reial que satisferen els delmes d’aquell any i les quantitats de cereal i vi que produïren. Altres fonts semblants podran aportar més dades sobre els tinents de terra del rei.

Els topònims que apareixen a les fonts designaven sobretot indrets de la vila i del seu entorn immediat. És lògic que així sigui perquè eren documents produïts per la Universitat d’Eivissa, amb seu a la vila i amb potestat per a la regulació de la vida urbana, amb oficials municipals com el mostassaf. Aquest òrgan de regiment municipal va ser formalment constituït l’any 1300, tot i que el primer llibre de comptabilitat és el ja citat Llibre de clavaria de 1373-1374 . Des del segle XIII els prohoms gestionaven el negoci de la sal, per la qual cosa el manteniment de l’estany saliner passa a la competència de la Universitat. Això explica l’al·lusió a topònims ubicats a les salines que fan els llibres municipals i que hi hagués oficials de la Universitat encarregats plenament d’aquella activitat salinera: l’escrivà de la sal i el guardià de la sal.

La vila

El nostre coneixement de la configuració de la vila medieval d’Eivissa i del seu entorn més immediat prové d’una sèrie de plànols aixecats al segle XVI arran de la construcció de les noves murades a partir de 1555, conservats a l’Archivo General de Simancas i al Servicio Geo gráfico del Ejército i editats per diferents autors. 252 Aquells plànols representen una vila formada per diferents recintes murats adossats, subordinats un a l’altre i disposats al vessant nord de l’anomenat puig de Vila. La part superior d’aquella vila fortificada era situada al sud, formada pel recinte del Castell i, contigua per ponent, l’Almudaina. A redós d’aquells dos recintes superiors, es disposava una tanca que circuïa una part de la vila i l’església parroquial, la qual formava part de la mateixa murada. Un segon recinte de vila era el Raval, situat a cota més baixa, i delimitat pel sud pel mur de la vila. La murada d’un i altre recinte consistien bàsicament en murs a ponent i llevant assentats sobre el pendent del puig i a dos llenços de murada, un per a la vila i l’altre del Raval, que en direcció est-oest i encarats al nord unien aquells dos murs descendents. A l’exterior de la fortificació hi havia diferents construccions, com la Drassana, corrals, una tanca d’hort i diferents magatzems, tot situat a l’anomenat pla de la Marina; hi havia diferents casetes sobretot a la part de llevant de la fortalesa al vessant d’un pujol que allà s’aixecava i que després fou ocupat pel baluard de Santa Llúcia. A la part del sud i del sud-oest de la vila s’havien construït alguns molins de vent, ja documentats al final del segle XIV. Al nord-oest, sobre el camí de Portmany, hi havia el lloc conegut com l’Abeurador. Respecte dels camins, se’n representen dos que anaven cap a les Salines i un que des de l’Abeurador anava a la Marina passant al peu dels murs del Raval; a aquelles vies s’han de sumar el dit camí de Portmany, el dels Pous, el de Santa Eulària. Sobre els camins i l’horta de la vila els plànols posteriors, dels segles XVII i XVIII, aporten detallada informació.

Aquella fesomia urbana, formada per quatre recintes, que mostren els plànols del segle XVI ha estat considerada la mateixa que hi havia al segle XIII en el moment de la conquesta. Diferents fonts històriques, però, mostren que entre 1235 i el segle XVI es varen fer obres d’importància a la vila, especialment la fortificació del raval mencionat en els documents del segle XIII. Aquell raval, sens dubte d’origen andalusí, va ser rodat de murs la primera meitat del segle XIV. 253