Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Aquest extens i intensiu ús de captius a les obres no és una peculiaritat exclusiva d’Eivissa. Per al cas proper de Mallorca, fa temps que M. Durliat havia cridat l’atenció sobre el fet que els llibres d’obra del palau de l’Almudaina de Mallorca deixaven constància del pagament de molts jornals a captius. 234 El 1338, uns mestres de la seu de Mallorca varen denunciar davant la cort del lloctinent general la fugida de l’obra, «clandestine et occulte», a bord d’una barca, de tres captius batejats, dos sarraïns i dos grecs que finalment foren capturats a Eivissa. 235 Recentment J. Sastre ha publicat íntegrament aquells llibres d’obra del palau reial de l’Almudaina, que abasten una cronologia que va de 1309 a 1314, esmentats per M. Durliat, i, arran de l’anàlisi que en fa, troba quaranta-un sarraïns el 1309, tretze el 1311 i cinquanta-sis el 1313. La majoria eren captius llevat de set que eren de condició lliures o, més probablement, lliberts. Un d’aquells sarraïns havia estat d’un habitant d’Eivissa. 236 El seu estudi inclou una anàlisi dels assentaments comptables de la font que és la plasmació en xifres del que representava el recurs a treballadors captius: l’any 1309 els captius feren el 41% dels jornals, el 42% el 1311 i el 66% el 1313. No és una dada aïllada, G. Jover, A. Mas i R. Soto han analitzat els comptes de possessions rurals judicialment intervengudes i el resultat és molt semblant. Es tractava de propietats de nobles, mercaders o ciutadans explotades directament bé amb captius, bé amb jornalers, segons les èpoques. L’anàlisi de les xifres de jornals de la possessió de Masnou (Mallorca) revela que el 1350 els captius no hi eren presents, la feina la feien missatges, jornalers i la família del majoral; el 1355, en canvi, els captius hi feren el 50% dels jornals. 237

Sens dubte, l’anàlisi dels llibres d’obres i de comptabilitat en general ha de revelar, allà on els protocols notarials han permès documentar captius, la funció que es donava a aquells treballadors forçats. Mallorca, Eivissa, València…foren territoris feudalitzats, arran de la seua conquesta, tardanament respecte d’altres ciutats de la Corona d’Aragó com Girona o la mateixa Barcelona. L’assentament del grup que formà l’embrió colonitzador, que no era pagès sinó gestor d’allò conquerit, va fonamentar en un primer moment el seu manteniment en el treball captiu. Després, amb pagesos ja establerts i productius, l’ús de captius continuà per part de sectors benestants molt concrets de la nova societat dedicats a un ampli ventall d’activitats lucratives. L’anàlisi dels llibres d’obres conservats a la Catalunya Vella pot revelar diferències substancials en les colles de treballadors si es comparen amb les mallorquines o eivissenques, probablement molt més dependents dels captius.

EIVISSA 1235-1600. ELS LLOCS I LES MAGNITUDS

Els captius i els senyors de captius de què tracta aquest llibre visqueren en un medi natural i humanitzat concret, de característiques en bona mesura conegudes i magnituds mesurables. Eivissa, com a illa que és, té un contorn i una superfície clarament definides, però les particularitats de la selecció de les terres efectuada des de 1235 comporta que a partir del segle XIV, quan el registre documental de la captivitat comença a tenir un cert gruix, senyors i captius puguin ser situats en un lloc concret de l’illa. Els pagesos que colonitzaren la resta del territori insular no apareixen documentats com a senyors de captius. El fet que els pagesos no tenien captius i que el recurs a la feina de captius era cosa de ciutadans amb terres apareix clarament expressat en un document tardà, de 1623, ja parcialment comentat. Documents anteriors permeten observar això mateix i es confirma plenament amb la caracterització, un a un, dels senyors de captius documentats a la segona meitat del segle XIII i primera del XIV.

Les terres que els ciutadans conservaven en domini útil se situaven en un lloc ben concret: al voltant del nucli urbà on residien, al pla de Vila i al pla de les Salines. Així, l’àmbit urbà i rural on es produí l’ús de captius fou la vila i els plans d’intensa explotació agrícola del seu voltant. A l’extrem sud d’aquella unitat orogràfica, a més, es trobaven les Salines, un espai inundat anomenat antonomàsticament, l’Estany. Si l’illa té 541 km 2, aquesta porció en què es produí, entre el segle XIII i el XVIII, la tinença de terra per part de propietaris no pagesos que usaven captius s’estén 96 km 2. L’estudi de J. Bisson mostra que aquelles terres continuaren sent propietat de ciutadans no pagesos residents a la vila fins a la segona meitat del segle XX. 238

D’aquest context geogràfic de la captivitat eivissenca es té informació en grau suficient. Se sap a grans trets com eren les Salines i els llocs on posseïen les seues terres els senyors de captius, la vila on habitaven i els llocs on acudien a les seues ocupacions quotidianes. Són indrets susceptibles de ser representats sobre mapes i plànols i estimades les distàncies que els separaven, així com el temps requerit en els desplaçaments. La major part de l’illa correspon a zones d’elevat pendent poc o gens aptes per a l’agricultura i de fet cobertes de bosc de pi. Són vessants dels turons que formen el relleu accidentat d’Eivissa, amb alçades que van dels 100 als 300 metres, amb un sostre màxim de 475 m a la part de ponent de l’illa. Entre aquestes elevacions es formen petites valls, interiors o litorals, i d’altres majors, entre les quals cal destacar el pla de Vila, el contigu pla de les Salines, el pla de Portmany i la vall del riu de Santa Eulària. El pla de Vila és un vessant o conca hidrogràfica de 62 km 2, mentre que el pla de les Salines en té 34. Sobre la línia de costa que tanca pel SE aquests dos plans se situa una sèrie turons al més alt dels quals, de 82 metres s.n.m., es va construir la vila d’Eivissa en temps protohistòrics.

Mapa de l’illa d’Eivissa amb indicació del seu relleu i de les línies divisòries de les senyories medievals i el pla de Vila (Autor: Joan Costa Bonet).

Plànol de la vila d’Eivissa amb les murades medievals i les renaixentistes. S’hi assenyalen els topònims esmentats als llibres d’obra analitzats (Autor: Joan Costa Bonet).

Plànol de l’entorn immediat a la vila d’Eivissa; és un detall del plànol aixecat per Joan Ballester l’any 1738, conservat a l’AHE, sobre el qual s’han grafiat la línia de costa actual i alguns dels topònims que apareixen a les següents fonts: 1, Llibre de clavaria de 1373-1374; 2, Llibre de l’obrer de 1489-1490 , i 3, Llibre de l’obrer de 1493-1494 . (Autor de les modificacions: Joan Costa Bonet).

La vila, als darrers temps de l’edat mitjana, tenia una superfície estimada de 3,2 ha. 239 La distància des de la vila als extrems més allunyats dels esmentats plans de Vila i de les Salines no excedeix els 10 km, de manera que, a peu, s’hi pot arribar en aproximadament dues hores. Les Salines es troben a 7 km i les esglésies de Sant Jordi, al pla de les Salines, i de Jesús, al pla de Vila, totes dues del segle XV, se situen a 3,8 km la primera i a 3,1 km la segona.

Fotografia aèria feta per la Força Aèria nord-americana el 1956. Correspon a la part meridional de l’illa amb les Salines i la vila, s’hi han indicat els camins i topònims esmentats als documents analitzats (Autor de les modificacions: Joan Costa Bonet).