Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

La vila fins a la meitat del segle XIV era formada pel Castell, al cim del pujol; l’Almudaina contigua al Castell, adossada al seu mur de l’oest i circuïda ella mateixa per una murada que donava a l’exterior pel sud i l’oest i dins de la vila pel nord. El primer recinte de la vila s’estenia sobre el vessant nord del pujol, entre dues murades que des del Castell i l’Almudaina descendien pendent avall. El segon recinte, a cota més baixa, repetia aquella configuració. Als peus de la murada nord d’aquesta segona tanca s’estenia, sobre la costa o la falda del puig, el raval documentat al CAE i CLVT. L’Almudaina, com el Castell i tota la vila, es va dividir en tres jurisdiccions arran de la conquesta de 1235, una per a cada un dels senyors de l’illa. La part del rei fou la situada sobre la façana sud del recinte, on es construí la casa del lloctinent reial, anomenat després governador. Els llibres analitzats més avall detallen les despeses fetes en la reparació de torres i les estances del Castell i de l’Almudaina.

LES FONTS SOBRE CAPTIUS I SENYORS DE CAPTIUS

La tesi que és a l’origen d’aquest llibre conté el detall de les fonts documentals en les quals es basa la narració sobre els captius d’Eivissa. Ací se’n fa al·lusió de manera més succinta. Són documents conservats a l’AHE i datats entre el segle XIII i el final del XVI; a l’ARM també es feren cales prospectives a la sèrie de «Lletres comunes» i, naturalment, es va fer un buidatge amb pretensions d’exhaustivitat –tanmateix impossible– de la bibliografia disponible. Aquells esments a captius s’aplegaren en una base de dades que ha permès el seu tractament conjunt i estadístic. Les notícies proporcionades per les fonts són bàsicament de dos tipus: al·lusions més o menys concretes a captius individuals i referències genèriques a la captivitat, a l’ús que es feia dels captius. Unes i altres han resultat fonamentals, les primeres perquè han permès comptar els captius i les altres perquè han fornit el discurs d’informacions de caire general de gran interès.

Això pel que fa als captius, però una part molt important de la tesi original consistí en la caracterització, la prosopografia, dels senyors de captius concrets, amb nom i cognom, un a un. Aquells usuaris de captius foren els inductors de tota la mecànica de la captivitat i per això es feia necessari saber qui i quants eren, què tenien, què feien. Aquest coneixement es va obtenir de totes les fonts disponibles, especialment dels capbreus. L’extens resultat de la recerca sobre els senyors de captius, una mena de prosopografia de cada un dels quatre-cents setanta-vuit identificats, no s’ha inclòs en aquest llibre.

La feina d’arxiu i de recerca bibliogràfica s’ha centrat en el període dels tres-cents seixanta-cinc anys que es comprenen entre les dates de 1235 –any de la conquesta feudal de l’illa– i 1600. Aquest darrer any, al contrari del primer, no coincideix amb cap fet d’especial rellevància. Té relació, però, amb el que s’ha esmentat línies amunt, i s’hi insistirà ara, de la importància que s’ha donat a les fonts comptables generalment anomenades llibres d’obra. La gran obra pública del segle XVI eivissenc foren les murades de baluards iniciades el 1554 per l’enginyer itàlic Giovan Battista Calvi i continuades a partir de 1575 per Giacomo Palearo, àlies «il Fratino». La gran inscripció de la porta principal de les muralles, el portal de Mar o, ara, de ses Taules, dóna l’any 1585 com el d’acabament dels treballs. No fou, però, veritat que les obres acabassin aquell any, de 1590 és un important llibre d’obra –conservat a l’ARM (RP 2474)– que recull els comptes detallats de tots els jornals fets en la fortificació aquella anyada. Vint-i-dos anys anterior, de 1568, és el primer llibre d’estims de riquesa conservat a l’AHE, i posterior, de 1609, és el primer manual de protocols notarials de l’Arxiu de Protocols d’Eivissa i Formentera (APEF). L’elecció de l’any 1600 com a fita del període d’estudi té, per tant, la seua justificació.

Pel que fa a la recerca bibliogràfica, s’ha mostrat prou fructífera i des de Miret i Sans fins als recents treballs de Marzal i Blumenthal sobre la captivitat valenciana, passant per l’imprescindible Verlinden, per Cortés, Gioffrè, Vaquer i Hernando, s’han localitzat i fitxat esments a captius relacionats amb Eivissa a la majoria d’obres dedicades a aquest tema centrades a la Mediterrània occidental. Ha estat especialment important en aquest sentit l’edició de documents de la societat de Francesco Datini da Prato realitzada per Ridolfo Livi l’any 1928. Recentment A. Orlandi ha publicat la correspondència datiniana entre València i Mallorca, però la d’Eivissa, encara, espera una edició completa.

La historiografia relativa a les Balears, bàsicament referida a Mallorca i molt menys a Menorca, ha rebut una atenció especial perquè s’han establert diferents analogies amb el que és conegut de Mallorca sobre captivitat; també, s’han esquivat algunes mancances documentals d’Eivissa amb dades de Mallorca. L’analogia de les dades d’Eivissa amb les de Mallorca i fins i tot l’esmentada suplència d’algunes dades d’Eivissa amb les procedents d’estudis referits a Mallorca no s’estableix en aquest estudi només a causa de la proximitat geogràfica i política, hi ha també un motiu historiogràfic. M. Durliat, en un curt llambreig, havia permès veure captius en les obres del Palau Reial de l’Almudaina. J. Sastre ha documentat completament aquell ús de captius amb la transcripció acompanyada d’un breu estudi d’aquella font, els llibres d’obra entre 1300 i 1314. Semblant presència de captius es documenta en altres llibres d’obra estudiats o editats per aquest autor i referits a edificis notables de ciutat de Mallorca com la Seu i el castell de Bellver. La presència de captius a les obres de la Seu ja havia estat posada de relleu per F. Sevillano Colom, qui esmenta captius grecs posats a picar i donar forma als seus carreus de pedra. 254 La captivitat a Mallorca ha gaudit d’una atenció especial per part dels investigadors els darrers anys. Una part d’aquests investigadors han manejat les fonts des d’un punt de vista que els diferencia del que s’ha fet i es fa generalment arreu. Especialment A. Jené i després G. Jover, A. Mas i R. Soto han arribat a la captivitat tot estudiant el procés de colonització posterior a la conquesta catalana. R. Soto va documentar que una vegada conquerits, els sarraïns de Mallorca foren sotmesos uns a captivitat i altres a servitud –els casati –, en un intent d’aconseguir la reproducció biològica del grup que, com mostra el fet que ben aviat desapareixen dels documents, resultà fallit. 255 Després, gràcies sobretot a documents judicials, estudien la incidència dels captius en explotacions agrícoles que no foren parcel·lades i cedides en emfiteusi a pagesos, sinó que eren conduïdes per nobles, mercaders i ciutadans. Les seues produccions, generades per ser portades al mercat, eren possibles gràcies a colles de treballadors que en bona part eren captius. Els dits investigadors en donen els percentatges i els números absoluts.

Les fonts sobre captius del segle XIII

Les referències concretes a captius corresponents al segle XIII són escasses i provenen sobretot de la bibliografia. Jafira és el primer captiu de nom conegut; Guillem de Montpalau el mencionà al seu testament de 1248 juntament amb altres sis captius més dels quals, però, no es diu que els tengués a Eivissa. 256 El 1276 Guillem Bellcaire féu arribar a Eivissa cinc sarraïns de València en una barca que salpà d’Oliva amb altres set captius a bord. Procedien del saqueig de l’alqueria de Vilallonga, en què Bellcaire i els altres havien participat personalment. 257 A l’any següent correspon una altra notícia de la conducció a Eivissa de moros capturats a València. I. Macabich, l’historiador local d’Eivissa, la va editar el 1967 sense citar-ne la procedència però fent constar que es tractava d’una ordre del rei Pere el Gran a l’arquebisbe de Tarragona perquè li lliuràs l’autor de la captura il·legal d’uns sarraïns de Polop, datada a Xàtiva el 19 de juny de 1277; finalment, s’han localitzat a l’ACA dos documents que hi tenen relació. 258 El corsari o raptor dels sarraïns fou Bernat Albert i tot i que el document no concreta el nombre de sarraïns capturats, afirma, això sí, que eren tenguts a Eivissa. El 1280 el sarraí de Mallorca anomenat Çaat, fill d’Açiça i Mabarich, alforres, era captiu a Eivissa. 259