Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Hi ha encara una altra qüestió que es tracta al dit capítol V. El 1338, els captius que ocuparen el lloctinent reial eren propietat de diversos senyors; també ho eren el 1456 quan el consell nomenà dos homes per comprovar que aquells obeïssin les mesures de control i seguretat dictades («hon staran ni si seran ferrats») 220 i igualment eren béns privats aquells captius trobats culpables de faltes i delictes als quals el mostassaf sentenciava a les penes d’assots prescrites al seu Llibre . Se’n poden trobar molts altres exemples en què els organismes i els càrrecs d’autoritat pública (en aquest cas reial i municipal) s’ocupaven de la gestió i el maneig d’una propietat privada com eren els captius. Al capítol V es tractarà d’aquesta aparent paradoxa. Es pot avançar que els senyors aprofitaren els recursos diguem-ne públics per fer-se més fàcil la tinença dels seus captius. Els càstigs per faltes i delictes comesos per captius rarament implicaven els seus senyors, sinó que sempre es preveia la possibilitat d’aplicar-los, en forma d’assots, sobre el cos dels acusats. La indemnització documentada des del segle XIV que es donava als senyors de captius morts per altri o executats arran d’una sentència judicial i la seua limitació fins a la derogació de tal privilegi la primera meitat del segle XVI és una mostra clara d’aquell abús que els senyors de captius cometien a costa dels cabals públics. El fet que els senyors de captius fossin sobretot els membres més rics i poderosos d’aquella societat va permetre un tal aprofitament indegut i continuat al llarg de segles. És interessant cridar l’atenció sobre el fet, que després es desenvoluparà, que aquell abús no es féu sense oposició, detectada justament arran de les indemnitzacions per mort de captius, al segle XV i, clarament, al XVI.

Eivissa, un mercat de redistribució?

C. Verlinden, probablement sorprès per la relativa gran quantitat de documents de la societat Datini que relacionaven Eivissa amb el mercadeig i l’ús de captius, es demanà si l’illa no havia tengut un paper de mercat de redistribució:

Ibiza, l’une des Baléares, semble avoir joué dans leur activité comme traitants un rôle tout particulier. Les agents qu’y entretenait la firme italienne paraissent avoir acheté assez fréquemment aux corsaires les esclaves capturés par ceux-ci au cours de leurs expéditions de piraterie. 221

Verlinden, en relació amb l’activitat eivissenca de la companyia Datini, remet al llibre, prou anterior, de Ridolfo Livi. Aquesta obra inclou en un extens apèndix documents de l’arxiu de la societat de Francesco di Marco Datini de Prato relacionats amb la captivitat. En el cos del llibre, R. Livi afirma en coincidència amb el que després va escriure Verlinden: «Vedremo più oltre come Ivizza fosse un centro importante di commercio di Schiavi». 222 J. Guiral-Hadziiossif manté aquesta mateixa opinió. 223 No cal insistir que bona part del botí d’aquells corsaris esmentats per Verlinden eren els captius. Altres obres editen o esmenten documents relacionables amb l’aparent funció distribuïdora de captius del mercat d’Eivissa. És el cas de J. Miret i Sans, E. Putzulu, V. Cortés, J. Hernando, J. Sastre Moll i alguns altres. 224 F. J. Marzal afirma que «además de ser un territorio receptor de esclavos, las Baleares también ejercían una importante función de redistribución». 225 M. T. Ferrer Mallol introdueix una altra causa de l’arribada de captius a Eivissa, l’acció de les bandes de collerats almogàvers o saltejadors del Regne de València. Els captius d’aquests grups armats eren il·legals, ja que generalment es feien entre els membres de les aljames o en temps de pau amb el Regne de Granada. Així, un mercat allunyat com el d’Eivissa i, a partir de 1276, formant part d’un regne diferent, era lloc propici per col·locar aquelles preses. Hi ha casos documentats els anys 1276, 1277, 1311, 1370, 1382. 226 El proveïment que representaven aquells casos, però, no diferia molt de l’activitat corsària, com en el cas de 1277, en què un corsari d’Eivissa captivà també il·legalment uns sarraïns de Palop, al Regne de València, i els portà a la seua illa.

Les afirmacions de Livi i de Verlinden es basaven, com s’ha dit, sobretot en la documentació de l’arxiu Datini. Els documents d’aquella societat mercantil referits a Eivissa únicament abracen els darrers anys del segle XIV i els primers del XV, concretament entre 1397 i 1403. Dins d’aquell lapse, el període en què està documentada la presència d’un agent de Datini a Eivissa és entre el 1399 i el 1401. Certament, l’agent de Datini va adquirir captius tant de corsaris com de mercaders i en trameté una part fora de l’illa, sobretot a València; els captius esmentats figuren a les llistes de l’apèndix. Els documents de Datini editats totalment o parcial per Livi són 208, dels quals 64 tenen relació amb Eivissa, això és, el 30%. A la vista d’aquesta presència d’Eivissa als documents dels florentins no es fa estrany que primer aquest autor i després C. Verlinden se sorprenguessin. Ara bé, no tots els documents de Datini tenen relació amb el comerç de captius. A partir exclusivament dels documents editats per Livi, passaren per les mans de l’agent de Datini a Eivissa 49 captius; d’ells, amb seguretat, 17 foren enviats fora de l’illa; respecte de la resta, se sap que Giovanni de Genaio, l’agent de Datini, revenia captius a la mateixa illa i per tant no es pot assegurar si hi romangueren o foren embarcats novament, amb rumb a València o a Mallorca, les ciutats amb què més mercadejava aquell agent.

Així doncs, per veure si aquell mercadeig era un fet generalitzat, del qual, perduts els protocols eivissencs, resten com a prova els dits excepcionals documents de Datini, cal recercar les operacions de venda de captius fetes fora d’Eivissa però amb eivissencs implicats. F. J. Marzal documenta, entre 1375 i 1425, 53 vendes de captius fetes per habitants de Mallorca i Eivissa a habitants del Regne de València. 227 Disset d’aquells captius venuts ho foren per part d’eivissencs, concretament deu captives i set captius:

TAULA 2 Vendes de captius fetes per habitants d’Eivissa

El sexe, la procedència, l’edat i el preu d’aquests captius venuts per eivissencs a València ha de ser objecte de comentari. Les deu dones i dos dels homes procedien de l’orient mediterrani, en concret eren onze tàrtars i una albanesa. La resta dels homes, cinc, eren sarraïns del nord d’Àfrica. Les dones tenien una edat mitjana superior a la dels homes, 28 anys, sense comptar l’infant d’un any. Els homes presenten una mitjana d’edat de 25 anys. És una mostra petita per treure’n conclusions, però especialment la diferent procedència dels captius respecte de les captives pot tenir a veure amb el tipus de proveïment. Les dones captives eren orientals portades a l’occident mediterrani per mercaders; mentre que els homes, sarraïns, semblen ser el botí dels corsaris en les seues incursions per la costa nord-africana.

Si s’hagués de jutjar el flux comercial de captius entre Eivissa i València per aquests disset individus en quaranta-dos anys, s’hauria de concloure que era molt escàs i només qualificable d’esporàdic. És cert, això no obstant, que F. J. Marzal, en fer la crítica de les seues fonts, adverteix que una part important dels documents notarials, especialment del segle XIV, s’han perdut; d’altra banda, també reconeix no haver fet el buidatge de tots els protocols disponibles del primer quart del segle XV i per tant les dades exposades només poden ser considerades com una mostra àmplia. 228 D’altra banda, les dades que aporta V. Cortés a partir del dret de passatge de sarraïns que cobraven els oficials reials de València no incrementen el gruix del mercadeig de captius enviats a aquella ciutat des d’Eivissa. Únicament es pagà el dret per sis captius provinents d’Eivissa entre 1417 i 1444; en canvi, entre aquelles mateixes dates, es va satisfer el dit dret de passatge per quaranta-un captius, els propietaris dels quals declararen que tenien per destinació Eivissa. La majoria d’aquells captius eren mascles, 44, i tres femelles. Així, més aviat sembla que Eivissa era un mercat que demandava captius mascles i venia algunes femelles. Abans de plantejar l’explicació d’aquest fet, cal veure què aporten els estudis realitzats a altres ciutats respecte del seu comerç de captius amb Eivissa.