Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

La sal era una peculiaritat d’Eivissa per la qual l’illa era coneguda arreu. Aquell producte tenia, des del punt de vista de les causes i els objectius dels seus productors i de la seua gestió, un paper equiparable al del cereal i del vi, és a dir que en gran mesura era objecte d’especulació. Ja s’ha esmentat que les reserves senyorials i les propietats de ciutadans i mercaders estudiades a Mallorca es dedicaven a aquests cultius amb aquella finalitat mercantil o especulativa. 192 També la canyamel de les colònies feudals a l’orient mediterrani, i després de València i sobretot de les illes Canàries i Madeira, era cultivada i transformada amb vistes al mercat diguem-ne de llarga i mitjana distància. 193 L’anual replicació d’espècies cereals i el cultiu i la recol·lecció del fruit de vinyes i d’oliveres no eren una peculiaritat d’Eivissa, per això cap autor no se’n fa ressò especial, però ho fan de les salines. La presència d’estanys saliners era menys freqüent que les grans extensions de vinya i cereal. Com arreu, a Eivissa, l’increment del cultiu de la vinya va ser el resultat de la promoció que en feren els gestors colonials després de la conquesta de 1235. 194 La qualitat d’aquells cultius de produir collites quantificables abans de recol·lectar-se permetia l’arrendament de la recaptació de les exaccions o els drets que la gravaven (delmes i imposicions municipals). El creixement de les ciutats va afegir-se a aquesta orientació feudal tot incrementant la demanda de vi. En el capítol corresponent s’exposen més extensament les dades sobre el conreu de la vinya i la producció de vi relatives a Eivissa. Ara convé tractar únicament de la relació que s’establia entre les vinyes i la seua ubicació en els plans al·luvials dels voltants de la vila d’Eivissa (pla de Vila i de les Salines) i el fet que la seua propietat o tinença estava en la seua major part en mans de famílies benestants o en tot cas no pageses residents a la vila. Són, de fet, les mateixes famílies que apareixen documentades com a propietàries de captius.

Línies amunt s’ha esmentat un procés judicial que va comportar la convocatòria dels creditors del difunt Andreu Serra, propietari d’una alqueria de les salines i d’una casa amb celler a la vila. L’actuació judicial es va obrir el 1320 i en l’expedient s’inclogueren els comptes de gestió de l’alqueria durant el lapse que va ser conduïda pels marmessors testamentaris de Serra. Aquells comptes permeten documentar captius i setmaners fent jornals de feina a la vinya i les terres de la propietat, fins i tot guardant-ne el bestiar. Andreu Serra tenia quatre captius propis (tres homes i una borda), dos missatges i un majoral posat al cap de tots. Entre 1320 i 1325, el 76% dels jornals pagats a la finca foren fets per aquell personal i un nombre de captius no determinable, llogats a altri o propietat dels marmessors. Els captius cavaren la vinya, però per a la feina d’esporgar sembla que es preferiren pagesos lliures. Tres dones gregues, dues captives i una setmanera o lliberta varen retirar-ne els sarments després de la poda. Un altre captiu grec va llaurar part de la hisenda i un altre va fer-hi feina en el temps de la sega. Per últim, un captiu sarraí en guardà el bestiar durant un temps. Altres captius, els de l’anomenada companya de Ramon de Masvidal o de Ramon des Vilar, traginaren blat de l’alqueria a la vila; foren trenta quarteres, uns 1.800 quilos. La despesa feta en tots aquells captius llogats va ser curosament anotada. Gràcies a aquells comptes s’ha fet un quadre resum (núm. 18) que s’exposa en el capítol corresponent.

També conté dades d’interès un altre procés que es va incoar arran de la mort de Berenguer Escrivà, primogènit de Guillem Escrivà, un ric oligarca de la segona meitat del segle XIII. Guillem va ser durant un temps batlle de l’arquebisbe de Tarragona a Eivissa i també batlle reial, però el seu fill Berenguer va morir amb deutes importants malgrat que son pare l’havia fet hereu d’una fortuna considerable. Almenys segons els papers, percebia anualment censos rurals i urbans que muntaven a 185 sous, 7 besants, 10 morabatins, 10 masmudines, altres en espècie i encara alguns més dels quals no consta l’espècie ni la quantitat. A més de les possessions a Eivissa, tenia dues alqueries al regne de València. El més interessant de les dades contengudes en el procés són les relatives a la gestió que el dit Berenguer havia fet de les seues possessions. El 1325 establí una parcel·la de la seua alqueria de Benissomada, 195 situada a la part de llevant del pla de Vila, dins de la jurisdicció reial i que formava part de la cavalleria del mateix nom, que ell mateix detenia. L’establiment estava condicionat a l’obligació del beneficiari de plantar-hi vinya. Ja hi havia vinya en les terres d’aquella alqueria; se sap perquè el beneficiari del dit establiment n’havia comprat l’esplet per quatre anys a partir de 1323. El fet que es pogués comprar l’esplet vol dir que aquella vinya o vinyes estaven sota el domini directe i útil d’Escrivà. Això permet conjecturar que els Escrivà les haguessin explotat directament per mitjà de captius en algun moment. Entre els deutes d’Escrivà apareixen els diners que devia per la compra d’un captiu i d’una captiva grega anomenada Caterina.

Aquesta és una de les primeres vegades que es pot relacionar un propietari benestant de terres al pla de Vila, amb el cultiu i el foment de la vinya i la tinença de captius. Anteriorment, el 1248, es troba Guillem de Montpalau, senyor de captius, de vinya i, sembla, d’un celler. En el tercer quart del segle XIII es troben els corsaris Guillem Castelló i Bernat Albert que posseïen, almenys, un camp i un hort respectivament, situats prop de la vila, a més d’immobles urbans, com el celler que també tenia Castelló. 196 Tots dos formaven part de l’oligarquia d’Eivissa; apareixen en una llista de prohoms que el 1285 elegiren els síndics que havien d’anar a prestar sagrament i homenatge al rei Alfons el Liberal a Mallorca. 197 L’esment al celler de Guillem Castelló, juntament amb la seua activitat de corsari, permeten deduir la relació entre les vinyes, els captius i la producció de vi.

Ja s’ha dit que la major part dels usos que els senyors donaven als seus captius no deixava cap rastre escrit perquè els papers eren innecessaris. La feina diària dels captius a casa, les terres i vinyes del senyor o a les salines cavant i traginant la seua sal no podia generar escrits. Els documents notarials, els drets sobre el comerç de captius, la intervenció judicial d’una propietat, un expedient per un delicte, fins i tot els comptes de les obres públiques, etc. eren documents que o bé feien al·lusió a un moment molt breu de la vida del captiu o bé es refereixen a circumstàncies ocasionals, excepcionals fins i tot en la gestió que els senyors feien dels seus captius. Igualment són rars els textos que fan referència a la captivitat mateixa com a institució. Només se’n generaren alguns arran d’esporàdiques amenaces a la seua continuïtat i els senyors de captius, per la seua activitat de mercaders i de detentors dels càrrecs de gestió municipal, generaren aquells documents de defensa de la lliure tinença de captius. Només ells eren capaços d’escriure sobre la captivitat en abstracte, com a institució i, ocasionalment, quan els fou necessari, ho feren. Naturalment, doncs, són textos que la defensen i argumenten la seua inevitable i necessària continuïtat per absència d’alternatives. Les amenaces a la captivitat es feren més paleses i sovintejades a partir de la segona meitat del segle XVI. Els captius, davant els freqüents atacs turcs foren considerats per alguns com una amenaça a la seguretat de l’illa. Realment sempre ho foren, textos del segle XIV ja en fan al·lusió, però els segles XVI i XVII hi hagué veus a l’interior de l’illa que denunciaren obertament aquell perill a les autoritats reials. Les pugnes internes pel poder municipal dins el si de la mateixa oligarquia, les poc documentades reaccions de la pagesia i la voluntat dels governadors per expandir el seu àmbit de competència sobre la Universitat afavoriren aquelles denúncies davant la cort. Les ordres reials per minvar el nombre de captius o fins i tot per prohibir-ne la tinença toparen amb l’aferrissada defensa organitzada des de la Universitat per aquells que se’n servien. La primera meitat del segle XIV ja havia passat alguna cosa semblant i el discurs dels senyors de captius va ser idèntic. Així, un text de 1335 i altres de 1580, 1623 i 1663 contenen els mateixos arguments, esgrimits pels senyors davant l’amenaça de limitar la lliure possessió de captius o dificultar-ne el proveïment. Els documents es transcriuen complets al capítol IV, però és convenient avançar-ne ara una part del seu contingut perquè ajuda a conèixer el context general de la captivitat insular.