Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Verlinden s’adonà de la necessitat de l’existència d’un ventre de ferro perquè hi hagués captius. A més, aquest lloc de conversió d’habitants en captius no havia d’estar molt lluny del lloc on els captius eren transportats i posats a la feina. Així, la desaparició de la captivitat de gran part del territori europeu és explicada per C. Verlinden per la disminució i finalment l’extinció del flux de captius cap a les regions més allunyades de les zones de captura. En tractar de Galícia proposa que la desaparició d’esments a captius sarraïns s’explica per la distància cada vegada més gran d’aquella regió geogràfica de la frontera amb al-Àndalus. 152

Així, la continuïtat de la presència de captius a la península Ibèrica i la seua extinció a França és explicada implícitament per Verlinden per la distància entre els llocs de captura –la frontera d’al-Àndalus– i els llocs d’ús. 153 J. Heers esmenta la presència de captius, als quals designa com a esclaus domèstics , en els documents baixmedievals relatius a les principals ciutats de la vall baixa del riu Roine. Mentrestant, al nord d’Avinyó –escriu– la captivitat sembla inexistent i conclou afirmant taxativament que ni a Lió, ni a Valença ni més al nord, no hi hagué captius a la baixa edat mitjana. 154 L’argument de la distància manejat per C. Verlinden té, lògicament, un pes fonamental, especialment quan es tracta de comunicacions per via terrestre. Un itinerari massa llarg podia fer inviable el mercadeig de persones perquè encaria la manutenció, una variable que s’havia de reflectir en el preu i dificultava el maneig dels captius i els queviures necessaris. Això, però, no significa que hi hagués regions que patissin falta de captius, simplement no n’hi havia i per tant no s’usaren o deixaren d’usar-se per falta de proveïment.

L’argument de la distància porta a establir que els captius es feren servir en aquells llocs on el seu abastiment continuat era factible. Evidentment, però, la distància no és un factor únic ni absolutament determinant. Al segle X el califa de Còrdova era proveït de ṣaqāliba –captius eslaus– i el seu transport es realitzava amb èxit a través de tot Europa. 155 Generalment eren castrats, no debades la forma singular d’aquell mot àrab, ṣiqlab , va donar en català antic la paraula sicló ‘home amb un sol testicle’, sinònim de xiscló i de clavó . 156 És cert també que en aquell cas el principal client era el mateix Estat omeia i que l’ús que s’hi donava als ṣāqaliba era molt diferent dels captius que, posteriorment, usaren els nobles, mercaders, ciutadans, pagesos benestants i alguns artesans feudals. La potència financera de la cort de Còrdova, que se servia de milers de ṣāqaliba , mantenia en funcionament aquell proveïment de llarg recorregut, el qual coincidí amb l’expansió saxona sobre els pobles eslaus. 157 Una altra ruta llarga de proveïment de captius, ja se n’ha fet esment, era la que relacionava indrets tan allunyats com Gènova i la mar Negra. 158 Aquell comerç des de punts tan distants, Còrdova de les terres eslaves o Gènova de la mar Negra, sembla contradir l’explicació de l’absència de captius a les zones allunyades de les regions de captura, però no és exactament així. El cas cordovès s’explica, com s’ha dit, per la voluntat dels governants omeies de servir-se de ṣāqaliba en llocs clau de l’administració amb una intenció de control polític molt concreta. 159 Mentrestant, el manteniment de la ruta mercantil des de Caffa i Pera s’explica perquè va passar a ser la proveïdora de captius no només de Gènova, sinó de la resta de ciutats de la Mediterrània occidental i central. 160 La via marítima facilitava molt el transport de persones i mercaderia.

Amb l’adient concepte de captivitat desenvolupat per Meillassoux i la precisió que permet, seria convenient una revisió de les fonts medievals. Pel que fa a l’alta edat mitjana, la definició de captivitat ajudarà a distingir quan servi té el sentit de captiu i quan el té de serf. A la vegada, es pot introduir en la discussió la informació existent sobre les expedicions i les incursions sobre els pobles eslaus, els captius que generaven i les dades sobre la captivitat a les illes Britàniques. El llibre de síntesi de R. Bartlett conté esments a fonts dels segles X al XIV i estudis específics de gran interès que queden ara enfora de l’abast d’aquest estudi.

* * *

Quan Eivissa fou conquerida, el 1235, la captura i l’ús de captius era un procediment ben experimentat pels feudals protagonistes de la conquesta i pels immediats gestors de la colonització. Probablement alguns dels genovesos que el 1148 participaren en la presa de Tortosa havien participat, el 1146, en l’atac a Menorca i a Almeria. Els Annali Genovesi di Caffaro e de’ suoi continuatori afirma que l’estol genovès féu captius a Menorca: «et capientes Sarracenos et raubam, devastando casales per IIIIº dies, ad galeas redierunt», després de recalar al Portus Magnus d’Eivissa. Probablement també saquejaren aquella zona, però no hi ha notícia que marxassin contra la ciutat de l’illa. 161 Quaranta anys abans, l’expedició pisanocatalana contra Eivissa i Mallorca de 1114, entre altres efectes, va fer que els croats obtenguessin un ric botí en objectes i captius tant a Formentera com a Eivissa i Mallorca. Els captius hi són sempre presents, no debades el mercadeig de persones –en aquest cas els captius que feien els sarraïns entre els cristians– és esmentat entre els motius que desencadenaren l’atac. 162 Més endarrere en el temps encara, hi hagué la ràtzia contra al-Mahdiya i Zawila, a la costa del Magrib, realitzada pels genovesos el 1087; entre el botí d’aquella falconada hi va haver, també, captius. Més endavant, però abans de la conquesta d’Eivissa, l’endemà de retuda la ciutat de Mallorca, concretament el mes de març o abril de 1230, Nunó Sanç armà una nau i dues galeres «per entrar en cors en les partides de Barberia» (cap. 92). Al Llibre dels feits , els captius sempre apareixen en primer lloc quan es detalla la presa aconseguida: «tan gran host com aquesta és que no en tragam sinó vint o trenta catius» (caps. 187 i 196).

No hi ha textos directes que ho mostrin, però després de les conquestes, dels setges de ciutats, com la madīna de Mallorca o d’Eivissa i cent anys endarrere de Tortosa i de Lleida, hi havia molta feina a reconstruir les destruccions causades en la lluita i per fer que els camps produïssin menjar per als colons. El repartiment de Lleida després de set mesos de setge que acabà l’octubre de 1149 es va fer de «totam civitatem Ylerde, tam constructam quam destructam». 163 El còdex català del repartiment de Mallorca només esmenta uns molins destruïts, però el Llibre dels feits permet constatar els danys i la ruïna infligida a la murada (cap. 72). Igualment a Eivissa, els ginys de guerra enderrocaren part del mur de la vila i pedregaren el castell (cap. 126). Aquelles destruccions hagueren de ser reparades, algunes probablement a corre-cuita, com a Mallorca a causa de l’alarma produïda per la notícia de l’arribada de galeres de Tunis; el mateix rei tornà a l’illa per aquella causa (cap. 108) quan ja era a Catalunya. A Eivissa també s’albiraren embarcacions andalusines o magrebines després de la conquesta. Els treballadors d’aquelles obres no pogueren ser altres que els andalusins captius, no hi havia altra possibilitat a banda dels mateixos membres de les hosts i els pocs colons tot just desembarcats.

Però l’exèrcit feudal mobilitzat no necessitava els captius només per fer reconstruccions. El menjar de cada dia de milers de persones degué ser un problema gegantí de proveïment. El saqueig de les alqueries –com narra el Llibre dels feits – només va poder suplir momentàniament un sistema més sòlid, constant i de magnitud previsible. En absència de pagesos, només els captius podien ser dedicats a posar en marxa la nova producció agrícola de renda. Més enllà dels captius trets de Mallorca el 1230 i d’Eivissa el 1235 i venuts arreu, una part foren posats a sembrar les terres que, com ells mateixos, havien estat donades als seus senyors. No es va escriure cap document relatiu a aquell ús primer i urgent dels captius. Només esporàdicament n’apareixen esments, més tardans. Mestre Joan va ser paborde de la catedral de Mallorca immediatament després de la conquesta i fins al 1251. Molt lligat Nunó Sanç, 164 va signar alguns documents d’establiment de terres a Eivissa de l’any 1238. 165 En el seu testament va disposar dels béns que posseïa a Mallorca: una alqueria a Porreres i l’alqueria de Semacoma, a Bunyola. En aquelles terres, treballant-les, tenia un nombre no especificat de captius. El cavaller Guillem de Montpalau va fer testament a Vic el 1248 perquè era ferit de gravetat. En el document reconeix tenir béns a Eivissa, obtenguts per la seua participació en la conquesta enquadrat en la host de Guillem de Montgrí, per al qual mantenia a l’illa un cavall armat. El sagristà de Girona li devia encara més de 187 besants que li prestà en aquella ocasió. 166 Entre els seus béns, Montpalau va disposar de set sarraïns: Jafira, Maimó, Cassim, Sahui, Jucer, Sucayma i Abdela. Del primer es diu expressament que era a Eivissa; és probable que, de fet, tots procedissin d’Eivissa. 167 També posseïa captius el mateix Guillem de Montgrí, a Girona. En concret, l’inventari post mortem dels seus béns, de 1273, en detalla deu. 168 D’alguns, en va disposar en els codicils del seu testament, com esmenta una declaració datada l’agost de 1273, immediatament després de la seua mort, escaiguda el juny d’aquell any. 169