Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Un document citat abans, bé que tardà, de 1623, serveix per entendre que els contemporanis a la captivitat eren conscients del fet que els senyors de captius eren exclusivament els més rics de la societat. El document és la resposta dels jurats de la Universitat d’Eivissa a una de les ordres de la cort reial que manaven reduir el nombre de captius a l’illa. Els jurats en defensaren la lliure tinença i negaren que els captius fossin un motiu d’inquietud per a la seguretat de la plaça; digueren que a les nits estaven ben vigilats perquè eren propietat de ciutadans que els feien pernoctar dins els murs de la vila i que a la pagesia només n’hi havia uns pocs, en mans «de llauradós richs». 136 Entre els pagesos, doncs, només els més rics tenien la capacitat financera per accedir a la tinença de captius. La producció agrícola i ramadera dels pagesos anava destinada al manteniment de la família i a la satisfacció dels censos i altres drets senyorials i municipals. La seua limitada concurrència al mercat els deixava uns guanys amb els quals no podien sostenir el manteniment i la reproducció de captius. D’altra banda, els pagesos no tenien tantes possibilitats com els oligarques urbans de dedicar els seus captius a activitats productores de mercaderia o a feines remunerades amb moneda. Habitaven lluny de la vila, ja s’ha dit que les terres circumdants –el pla de Vila i el pla de les Salines– romanien en mans de propietaris urbans; així, feines com les obres urbanes, l’estiba de vaixells i altres de semblants quedaven fora de l’abast dels eventuals captius d’amos pagesos. El cultiu de les terres pròpies era l’única possibilitat, però les finques no produïen tot l’any fruits per portar al mercat que assegurassin la moneda per al recanvi i el manteniment dels captius. Amb tot, la tinença de captius per part de pagesos era possible, però el seu ús, sense l’accés al ventall de col·locacions que tenien a disposició els senyors de la vila, hauria anat destinat únicament a substituir els seus amos camperols en la feina; així, amb més boques per alimentar, el seu recurs no podia fer créixer gaire la producció de les finques dels pagesos. 137

Lligada amb l’anterior, C. Meillassoux introdueix la qüestió del poc interès que per a l’oligarquia, el grup de senyors de la vila, podia tenir la generalització de l’ús de captius entre els pagesos: «Surtout peut-être parce que le développement de l’esclavage agricole parmi la paysannerie productive n’était pas d’un véritable intérêt économique pour la classe dominante». 138 A productivitat igual, una pagesia amb captius no interessava gens a l’oligarquia, que ja es beneficiava del sistema pel qual s’havia donat accés a la terra a aquells pagesos: els contractes d’emfiteusi. Igualment, tots els drets proporcionals a les collites quedaven afectats per l’increment d’habitants a la pagesia que hauria representat la presència de captius. Així, es pot conjecturar que mesures aparentment destinades al control de les fugues, a la seguretat de l’illa, etc. podien ser, a la vegada, instruments d’inhibició de la possibilitat que els pagesos se servissin de captius. Per exemple, algunes ordinacions municipals manaven que els amos fessin pernoctar els seus captius dins la vila o tenir-los ben tancats si els tenien a l’exterior de les murades –a «torres, alcaps 139 o cases forts» 140 – i sota la vigilància del seu senyor o d’un majoral seu. El fet de tenir casa a la vila, majoral o posseir una torre o fortificació implicava un certa riquesa no assolida per tothom, només pels propietaris urbans i pels «llauradós richs», com es deia el 1623.

Com s’ha dit, C. Verlinden va trobar l’ancestre primer de les plantacions esclavistes atlàntiques a les colònies medievals dedicades a la canyamel. 141 Però el peculiar sistema de reproducció de la captivitat –l’obligada concurrència al mercat– feia que, en realitat, totes les explotacions agrícoles i manufactureres que se servien de captius fossin necessàriament de caire especulatiu. Així, qualsevol reserva senyorial o qualsevol vinya feta produir per mitjà de captius o la recol·lecció de sal que cada any es feia a Eivissa esdevé un ancestre possible de les grans plantacions atlàntiques.

LA CAPTIVITAT MEDIEVAL

Abans de l’obra de C. Meillassoux, C. Verlinden (1955) es trobà davant la dificultat d’identificar a quin tipus d’estat feien referència les paraules servi , captivi , mancipia i ancillae dels textos altmedievals. 142 Eren categories jurídiques que, com advertiren A. Barbero i M. Vigil, procedien del dret romà però «habían perdido su primitivo significado y eran utilizadas indistintamente de forma imprecisa en el sentido técnico, pero de forma muy precisa en cuanto a que expresaban la realidad social existente en su época». 143 Si bé els captius dels segles XII i posteriors són també anomenats servi i mancipia en els documents llatins, són més fàcilment identificables com a captius perquè ens és conegut el reiterat procediment de convertir habitants conquerits o agafats en ràtzies en captius. Se sap fins i tot l’itinerari del trasllat físic dels captius que el procediment comportava, des dels indrets de captura als llocs de venda i d’ús. Es coneix el mecanisme del ventre de ferro de la metàfora de Meillassoux; se sap bé on actuava a partir de mitjan segle XII, de quina manera ho feia i com n’era de fecund: a al-Àndalus, en la seua conquesta. Conscient d’això, de la importància que les successives conquestes de territori i de gent d’al-Àndalus tengué per a la captivitat, C. Verlinden va dedicar en el seu estudi de 1955 un capítol a «L’esclavage dans le monde Ibérique chrétien jusqu’à la fin du XII esiècle». Aquest autor considerà que a partir del segle XII es produí una neta diferenciació entre la part mediterrània de la península i la resta d’Europa –es refereix a França, de fet. Per a Verlinden, el període que s’emmarca entre la fi del Regne visigot i el segle XII: «constitue, en effet, pour l’histoire de l’esclavage dans le monde ibérique médiéval un véritable tournant. Les modes de recrutement des esclaves vont alors subir un changement complet». 144

D’altra banda, al segle XIII entrà en funcionament un altre ventre de ferro molt potent a l’orient mediterrani i la mar Negra. Les magnituds del mecanisme de proveïment de captius que s’organitzà, amb els captius eslaus i d’altres procedències (cumans, tàrtars, russos, abcassos, turcs, etc.) va ser enorme. L’estratègia d’aquella captura i mercadeig de persones, conduït per venecians i genovesos, recorda molt, en la seua mecànica, el que dos-cents anys més tard s’organitzà a l’Atlàntic amb els negres africans com a principal objecte. M. Balard comptà 1.545 captius presents a Gènova durant el segle XIV, dels quals 1.248 eren d’origen oriental; D. Gioffrè, per al segle XV, també a Gènova, documentà 1.653 captius, dels quals 1.132 passaren per les mans dels mercaders assentats a la mar Negra. 145

Tornant a la península Ibèrica, Verlinden recull que les primeres captures de sarraïns d’al-Àndalus documentades són de la fi del mateix segle VIII i afirma que fou sobretot a partir del segle IX que es feren més freqüents. N’aporta proves documentals, com la Chronica Sancti Isidori Legionensis , del segle IX, que narra una expedició del temps d’Ordonyo I (850-866) contra la zona de Talamanca (al nord de l’actual ciutat de Madrid), en la qual tots els guerrers foren morts i venuda la resta de la gent captivada. 146 Widukind de Corvey, en les Res Gestae Saxonicae descriu, amb les paraules quasi idèntiques al text anterior, una ràtzia contra els eslaus. 147 Simeó de Durham afirma en la Historia regum , referint-se a una incursió del rei escocès Malcolm III (1058-1093), que aquell rei «jussit suis, ut nulli Anglicae gentis ulterius parcerent, sed omnes vel necando in terram funderent, vel captivando sub jugum perpetuae servitutis abducerent». 148 La Historia silense narra com el 1097 Ferran I de Portugal va conquerir Lamego, Seia i Viseu; alguns dels vençuts foren morts amb l’espasa i altres, ferrats, foren dedicats a la construcció d’esglésies: «partim vero ob diversa Ecclesiarum opera ansis ferreis sunt constriti». 149 Finalment d’aquesta curta llista d’exemples, Jaume I detalla en el Llibre dels feits com al cap d’uns dies de setge, els andalusins del ḥisn de Museros, al territori de València, «faeren parlar pleit que es rendrien a vida». És a dir sota condició que les seues persones fossin respectades, el rei consentí i afirmà: «e nós volguem-ho per ço quant més los volíem vius que morts» (cap. 203). 150 La cronologia de l’espigolat de notícies sobre ràtzies, conquestes i captura de gent ara mencionat abasta de la segona meitat del segle IX fins a la primera del XIII; com és sabut, els exemples posteriors podrien ser molt nombrosos. Els textos exposats es refereixen únicament al moment concret de la captura, alguns esmenten el valor en moneda dels captius convertits en mercaderia i altres inclouen la referència a la feina a què aquells captius foren obligats. A partir de la concisa definició de servus / captiu / esclau proporcionada per C. Meillassoux l’esment a captius implica l’existència de tota una mecànica centrada en la «mercaderia que es fa fugissera» en els textos. 151 Si hi havia reducció a captivitat necessàriament hi havia senyors de captius que els usaven i en compraven periòdicament i això implicava noves captures. Si les cròniques proven la captura, l’ús de captius ha d’haver quedat plasmat, només que sigui de passada, fugisserament, als textos, així com dades d’aquells que se’n servien. La detecció documental o arqueològica de captius en un moment concret i en el si d’una societat determinada no és, per tant, gens innòcua. Tampoc no ho és, clar, la documentació de serfs, però el mètode de reproducció del contingent captiu fa que la detecció de captius tengui un abast encara més ampli, pel que comporta de continuada acció hostil contra societats alienes prèviament designades com a susceptibles de captura.