Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

L’escassa utilització historiogràfica de l’obra de Meillassoux, absent de les bibliografies de la majoria de treballs sobre captivitat medieval, explica les vaguetats i la falta de comprensió de la mecànica del fenomen. Els captius es feien entre la gent de pobles o societats que eren, per als raptors, susceptibles de ser capturats. En general, a l’edat mitjana occidental, aquesta eventual possibilitat és aplicable a qualsevol poble tengut per inferior. La inferioritat era una consideració generalment fonamentada en principis religiosos i per tant era l’Església qui assenyalava els pobles que considerava inferiors o mostrava les condicions sense les quals podien ser tenguts per tals. N’eren, d’inferiors, generalment, tots els pobles no cristians i, a la vegada, no feudals, com ha recordat R. Bartlett. 70 Dins aquesta categoria hi havia, per descomptat, els musulmans que eren, en conseqüència, susceptibles de conquesta i captivitat. 71 La frase «saraceni, qui sunt quasi bestia», 72 escrita el 1087 en el Carmen que narra l’expedició pisanogenovesa contra dos ports nord-africans, al-Mahdiya i Zawila, és un dels indicis més primerencs del discurs eclesiàstic abans al·ludit, que fa inferiors els infidels. 73 C. Verlinden fa al·lusió a un procés judicial vist a Sicília, de l’any 1127, en el qual una captiva reclamà la seua llibertat al·legant que sa mare no pertanyia a cap d’aquelles nacions que pels seus pecats podien ser captivades. 74 Molt més tard continuava vigent aquella, diguem-ne, classificació entre pobles susceptibles de captivitat i els que no ho eren; un document valencià de l’any 1418 es refereix a «nació qui sia sotsmessa a cativatge». 75

Els criteris que conduïen a la consideració d’inferior d’un poble i per tant a fer-lo susceptible de captura eren arbitraris i en conseqüència elàstics. Serveix per exemple d’aquella adaptabilitat dels criteris recordar que grecs, sards i irlandesos –tots tres pobles cristians però ortodoxos, catòlics rebels i no feudals respectivament– foren víctimes de captura. Els pobles que anaven quedant a les vores de l’expansió europea es convertien en llocs on hom podia aprovisionar-se de captius. Els eslaus, capturats ja durant el segle X, foren novament objecte de captiveri en els segles XIII i XIV i els genovesos els portaven cap a l’occident mediterrani des de les seues colònies de Caffa i Pera, a la mar Negra. 76 Posteriorment, quan es conqueriren les illes Canàries –«pacificaren» en diuen les fonts–, els seus habitants foren captivats. Així, al començament de l’estiu de 1489 arribà a Eivissa una caravel·la amb noranta captius de la Gomera. 77 El 1455, el venecià Alvise Cadamosto ja afirmava que els habitants de les illes Canàries que ja eren cristianes «hano per costume con algune fuste venir a queste ixole de note ad asaltar questi canari idolatri e alevoltes ne prendono e de maschi e de femine i sili mandano poi en Spagna a vendere per schiavi». 78 Igualment, a cada escala de la costa africana que descrigué, el venecià fa algun comentari sobre el tràfic d’esclaus que hi feien els portuguesos: «E molti sono sta venduti e sono questo e megior sclavo chal negro», escrigué dels habitants de prop del riu Senegal. No és necessari mencionar les captures d’indígenes del Carib i d’Amèrica que es conegueren poc després, descrits per Bartolomé de Las Casas o el mateix Hernán Cortés.

«L’esclave vient toujours de loin», «l’esclave n’est jamais un voisin», afirma Meillassoux. La societat que practica la captura i usa el captiu és clarament identificada, geogràficament ubicada, amb una organització política, militar i comercial; edificada sobre un sistema social jeràrquic en el qual l’ús de captius ocupa un lloc estructural, de cap manera circumstancial o conjuntural. D’altra banda, les poblacions captivades són volgudament mal conegudes, llunyanes, sovent formades per diferents pobles mals de diferenciar per part dels captivadors, a les quals solen designar amb un nom únic, genèric, que no els correspon pròpiament. 79

El 1335 Jaume III de Mallorca, en un document que s’analitzarà més avall, manà al seu lloctinent a Eivissa, el cronista Ramon Muntaner, autoritzar un corsari per navegar contra moros: «volenterosament armaria e contra los moros qui no són de pau navigaria». 80 Aquella autorització havia estat pregada al rei pels jurats de la Universitat, després que el seu lloctinent hagués prohibit els armaments corsaris. La seua finalitat era la que havien tengut sempre els corsaris i així ho exposen: «que és fins ascí usitat que alguns corsaris anaven en terra de moros qui no eran de pau a cativar». Els captius eren el motiu pel qual els jurats de la Universitat s’entremeteren en l’afer i defensaren la pretensió del corsari. El lloc on pretenia actuar era un genèric «terra de moros». L’únic indici que permet entendre que aquella terra estava dividida en diferents estats amb els quals es podien mantenir i de fet es mantenien relacions diplomàtiques, és la restricció que es feia al corsari de no atacar estats en pau i treva amb el Regne de Mallorca: «no fer ni donar dan a aquells que són ab nós en pau a les parthidas de Barbaria». En cap moment, però, no s’anomena quina mena d’organització tenien «aquells qui són ab nós en pau»; no són referits com a reialmes ni com a pobles. Terra de moros o Barbaria és una d’aquelles «populations lointaines et sans noms, dispersées, souvent mal connues des premières et confondues dans un ensemble vague et inorganisé de “sauvages”» a què es refereix Meillassoux. 81 El seu nom, moros o sarraïns , és impropi, aliè a la seua denominació. Com ho fou la d’ eslaus , indis o negres .

La captura era el moment de naixença del captiu, i de l’esclau. La seua consideració d’activitat legal per mitjà de la fiscalització del botí és la prova de la implicació general de la societat medieval en la captivitat i la guerra de cors. No era una captura ocasional o en un moment diguem-ne fundacional de la captivitat. La captura era reiterada, necessàriament constant. El captiu, quan deixava de ser-ho per mort, per manumissió, per fuga, per rescat o per qualsevol altre motiu, era reemplaçat per un altre individu capturat, de l’edat i el sexe volguts per qui l’usava, pel seu propietari. Aquella reproducció per mitjà de la captura implica que el contingent captiu no es pot considerar un grup social. Per regla general no s’establien dins del grup captiu relacions familiars ni vincles de consanguinitat ni cadenes genealògiques. El captiu era un grup format per individus situats artificialment en un tram d’edat concret, entre els quals predominava, perquè era volguda i mantenguda, una proporció entre sexes determinada que reflectia la conveniència i la voluntat del conjunt de propietaris o senyors dels captius.

Després de la captura, el captiu era reduït a la categoria d’objecte o més aviat de bestiar, per a una millor manipulació comercial. Com es pot llegir en un dels documents relatius a la conquesta d’Eivissa de 1235, els captius quedaven inclosos en la categoria de béns semovents. Un text que es pot datar en la darreria del segle XIV o primera meitat del XV, inclòs en el Llibre del mostassaf d’Eivissa , situa els captius i les captives en la categoria de «carn viva»; els «catius e cativas e tota carn viva» quedaven exceptuats de la prohibició general de vendre mercaderies al major a revenedors sense oferir-les durant tres dies al detall al públic. 82 Els documents de la societat de Francesco Datini relacionats amb el comerç de captius solen designar-los, en italià, com «teste», ‘caps’. Talment, doncs, com el bestiar. Així, el captiu podia ser comprat, venut, llogat, cedit, llegat en herència, etc. Però era una persona i per tant la ficció de considerar-lo un objecte o animal no era, en realitat, aplicable de manera absoluta. Sempre s’apel·la, a l’hora d’aprofitar la seua capacitat de feina, a la condició d’ésser intel·ligent del captiu.