Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

S’ha de dir que a partir de la documentació eivissenca aquesta classificació no es fa visible. Les fonts anomenen captius a les persones capturades, també sarraïns o moros i amb menys freqüència esclaus, sards, grecs, negres, tàrtars, etc. Tot seguit es veurà que abans de l’aparició de la paraula esclau hi havia captius i que continuà havent-n’hi després. Certament, a les terres de la Corona d’Aragó i a Castella, els captius d’Ifriqiya i del Magrib tenien com a característica la possibilitat –tot i que d’escassa probabilitat– de ser rescatats per part d’amics o parents, intercanviats per captius cristians en terra de moros o d’alliberar-se pel procediment de la talla o alforria i tornar a casa seua. Són, tot plegat, casos subordinats al moviment del gran mecanisme de conversió de persones en captius per posar-los a treballar, per aprofitar el que M. Fontenay anomena «valor d’ús». En efecte, el motiu de la captura era l’existència d’usuaris, de senyors de captius que generaven un mercat de persones que eren valorades per la seua capacitat de fer feina. Els diners que aquells senyors de captius estaven disposats a despendre en la compra de captius feia funcionar un cicle de captura, comercialització, posada a treballar, venda de la producció, compra de nous captius. És una mecànica perfectament descrita per C. Meillassoux, el moviment de la qual alimentava, de manera subordinada, altres tipus de negocis amb persones. Entre ells hi havia els rescats, també la posada en talla o en setmana dels captius, la recompensa per la cerca i captura de captius fugits, l’assegurança contra fugues, la regulació dels captius acaptadors, els drets reials, senyorials i municipals sobre el mercadeig de captius i un llarg etcètera. Per als corsaris, pirates i cavalcadors l’objectiu primer era la venda dels captius agafats; sempre, a més, existia la possibilitat d’aconseguir un benefici per la via de la demanda d’un rescat. Això no obstant, aquesta insegura possibilitat no hauria pogut, per si mateixa, generar un fenomen de les proporcions i la durada de la captivitat.

Veig molt necessari, doncs, insistir amb fermesa en el fet que l’ús d’ esclau i d’ esclavitud , lluny d’ esfumar-se davant de la nomenclatura majoritàriament present de les fonts, està donant naixença a una categoria diferenciada de la captivitat: l’esclavitud. La voluntat de no participar en l’increment d’aquesta diferenciació entre captius i esclaus explica la cursiva amb què s’ha escrit esclavitud al títol.

L’aparició d’esclau

En el seu estudi de l’origen de la incorporació de l’accepció de captivus al significat de la paraula sclavus , C. Verlinden documenta que durant l’edat mitjana s’usaren els termes llatins clàssics ( servus , mancipium , ancilla , captivus ) i en llengües vulgars, sobretot, els derivats de captivus ( catiu , cativo , captif …). D’altra banda, com s’ha anunciat, els gentilicis amb valor contextual sobreentès sinònim a ‘captiu’ tengueren un grau d’ús molt freqüent; és el cas de sarraí i moro i els seus equivalents llatins sarracenus i maurus , sobretot. El cas del gentilici sclavus va seguir aquest camí. Ja s’ha avançat, seguint Verlinden, que sclavus i el romanç schiavo s’hauria introduït a la península Itàlica al final del segle XII i sobretot en el segle XIII, centúria en què també entrà en els territoris catalans. Enlloc, però, no desplaçà completament la nomenclatura d’origen clàssic i les esmentades designacions ètniques.

En les llengües itàliques, schiavo arraconà el significat primer de cattivo , derivat rectament de captivus . Aquesta darrera paraula va prendre l’accepció de ‘malaurat, desgraciat’ i, arran d’això, de ‘dolent’. És interessant, respecte d’això, el que exposa el Vocabolario Etimologico Pianigiani , publicat el 1907, complementat amb un apèndix el 1926 i reeditat en diverses ocasions. De cattivo afirma que prové del llatí captivus : «che è fatto prigionero in guerra e vive in servitú»; també recull el dit significat de «contrario di buono, cioè mavagio, tristo, furfante, vile, abietto, vizioso, quale appunto si suppone essere chi si arriende in guerra e piega il collo al servaggio». Afegeix que per extensió s’aplica a les coses per qualificar-les de ‘dolentes, gens agradables’. També té el sentit de ‘míser, mesquí, desgraciat’, el mateix que es troba en captivus al segle IV i considera que aquesta accepció es va afegir al mot per similitud «dallo stato d’animo di un prigionero»; aquesta accepció va fer que en dialecte sícul el femení de vidu, viuda, es digui gattiva i cattiva . I encara afegeix que l’absència de derivats de malus a l’italià i l’ús en lloc seu de cattivo va originar –i aquí cita Luigi Delâtre– una confusió semàntica per evocació dels mals i patiments que visqueren els captius fets pels bàrbars en el temps de les invasions, i conclou: «Tutta l’istoria di quei tempi nefandi, stá racchiusa nella voce cattivo». L’al·lusió a Delâtre es refereix concretament al seu llibre Teorica de verbi italiani del 1856, que és una revisió d’un llibre gramàtica de 1817. En aquella obra (p. 360) es diu així: «Il latino captivus vale prigionero; ed anche l’italiano cattivo ha talora questo senso, ma ha assunto più comunemente quello di non buono e mavagio». Per la seua banda, el florentí Lorenzo Franciosini recull en el seu Vocabolario italiano e spagnolo 16 que la correspondència castellana de l’italià cattivo és ‘malo, vellaco’ i el seu significat italià «non buono», «trasto e malvagio». Mentre que a la veu schiavo no dubta a definir-la com «colui ch’è in intera podestà altrui, avendo perduta la libertà: esclavo».

Així, les llengües itàliques i en particular els escrits legals, a causa que la paraula clàssica servus , designava servo , ‘serf’, i cattivo significava ‘dolent’, traslladaren completament el significat de captivus al gentilici schiavo . Continua, respecte d’aquesta paraula, el Vocabolario de Franciosini:

Schiavo (…) dal b(asso) lat(ino) sclavus [in documenti tedeschi del secolo IX] = Slavus [cfr Schiavoni=Slavoni] e questo dal germ(anico) slava , slavo , nome degli abitanti della Slavonia, ossia dell’antica Scizia, della Sarmazia e Dalmazia. Come l’ang(leso)-sass(one) Vealh significa abitante di Galles e schiavo, il gre(co) Eilôtis Ilota = abitante di Elos e servo, che poi fu preso per designare un servo, dopo la guerra che Ottone il Grande e i suoi successori fecero contro i popoli slavi, e nelle quali una parte di questi furono condotti in cattività, distribuiti ai guerreri dell’impero di Germania e ridotti in servitù.

L. Franciosini, per tant, situa en temps de l’emperador germànic Otó I el Gran (936-973) el naixement de l’accepció de captiu del gentilici slavus / sclavus . Verlinden troba la paraula sclavus amb el sentit de captiu el 1104, en un document germànic, la tarifa de Koblenz, que demostra el seu ús al llarg del segle XI. 17 Més recentment, Didier Bondue troba sclavus , sembla que amb el mateix sentit de captiu, prop de dos-cents anys abans, el 918 en un diploma de Conrad I. 18 Fou, per tant, al segle X que el gentilici eslau o esclau , perquè la majoria de captius eren d’aquella procedència, hauria originat també la paraula àrab siqlāb (plural ṣaqāliba ). En canvi, com s’ha dit, el sentit de captiu d’ sclavus no es documenta en els textos llatins italians fins molt al final del segle XII. No debades, Verlinden manté que el gentilici sclavus passà a ser sinònim de captivus en dues èpoques i dos llocs diferents i inconnexos. La primera vegada fou entre els segles X i XI a causa de les expedicions i conquestes dels germànics sobre territori eslau que generaren un mercadeig de captius sobretot per portar-los a al-Àndalus; posteriorment, al segle XI, quan cessà aquell corrent comercial, desaparegué l’ús del gentilici sclavus amb el sentit de captiu. La segona vegada que el gentilici eslau passà a designar captius fou el segle XII i sobretot al llarg del XIII, arran de la intensificació dels contactes mercantils entre italians i bizantins. En aquell mercadeig tenia un lloc important el comerç de captius eslaus, antics habitants de les ribes de la mar Negra i del sud-est europeu. El fenomen, com havia passat al segle XI, es donà una altra vegada i sclavus , per mitjà del grec bizantí σκλάβος, i d’aquí schiavo i esclau, passà a significar captiu.