Antoni Ferrer Abárzuza - Captius i senyors de captius a Eivissa

Juntament amb el tema a abordar, el professor Barceló (Felanitx, 1939-2013) va indicar-me la bibliografia fonamental: l’obra de Charles Verlinden (Brussel·les, 1907-1996), principalment els seus llibres de 1955 i 1977, i un treball de 1986 de l’antropòleg francès Claude Meillassoux (Roubaix, 1925-París, 2005). L’obra de Verlinden és coneguda i profusament citada en els estudis sobre «esclavitud» que, no debades, ell inaugurà; Meillassoux, tot al contrari, és esmentat rarament. De fet, si de cas, és conegut per Femmes, graniers et capitaux (1975), però la seua obra a tenir molt en compte per al tema que ara es tracta és Antropologie de l’esclavage. Le ventre de fer et d’argent (1986). En efecte, com M. Barceló preveia, l’aportació d’aquests dos autors ha permès elaborar l’estructura del present treball.

En el cas de Charles Verlinden és indispensable el seu llibre de 1955, L’esclavage a l’Europe médieval , el seu segon volum, de 1977, però també els nombrosos articles, especialment els aplegats en un llibre titulat The Beginnings of Modern Colonization (1970). Amb aquests i altres treballs, com s’ha dit, Verlinden va fundar un camp de recerca dirigit a establir l’origen comú, medieval, del món colonial esclavista de l’Atlàntic. L’historiador belga publicà el gruix de la seua aportació a partir de la Segona Guerra Mundial i, pel que fa a la captivitat, la seua obra ha esdevengut un referent obligat que en gran mesura donà la marca de sortida a un corrent historiogràfic encara en voga, dedicat a l’estudi del rastre documental deixat per l’ esclavitud . Ha estat sobretot arran de la seua gran obra que esclau i esclavitud han passat a ser les paraules generalment usades per la historiografia en la designació d’aquell fenomen. Verlinden s’esforçà a donar relleu a la continuïtat de l’existència medieval d’una esclavitud rural o agrícola , la qual, exportada, fou l’element fonamental de les colònies europees al Carib. L’ esclavitud medieval esdevengué així una peça fonamental en el discurs de Verlinden i per això li va prestar una tal atenció. Així, l’obra del medievalista belga fou essencial per a la general acceptació de la idea que el concepte del captiu de l’Europa medieval i el de l’ esclau del Carib modern són equiparables. Tant és l’èxit d’aquesta acceptació, que un mateix nom, esclau , ha servit i serveix indiscutiblement per designar l’estat d’aquells individus. No és una noció equivocada, realment és lícit equiparar uns i altres esclaus , però la conveniència de la nomenclatura ( esclau i esclavitud ) que els designa indiscriminadament és posada en dubte més avall. Aquesta crítica explica la cursiva amb què s’han assenyalat les paraules esclau i esclavitud quan serveixen per designar els captius medievals.

Charles Verlinden, però, crec, no arribà a establir amb concisió i claredat suficient la causa que feia que l’esclau negre africà transportat al Carib, l’indígena americà reduït a captivitat i els captius d’arreu de la Mediterrània medieval i moderna fossin els fruits d’una mecànica anàloga i per tant susceptibles de ser englobats en un sol concepte. M. Barceló va saber veure que l’obra de Claude Meillassoux contenia la trama conceptual rellevant per entendre el procés de la captivitat medieval, per explicar la causa que feia equiparables els captius medievals i els esclaus indis o negres del Carib. Ara bé, calia tenir present en tot moment que el treball de Meillassoux és de caire antropològic i està construït sobre textos i informacions verbals relatius a societats de la part occidental d’Àfrica. Són documents que per darrere en el temps es remunten a l’època medieval i per davant assoleixen l’edat contemporània, la memòria dels habitants més vells entrevistats per l’antropòleg francès: «l’esclavage reste à portée de memoire», afirma en el seu llibre. 3

C. Meillassoux inicià els seus estudis a Àfrica el mateix any que Verlinden publicà el seu primer volum sobre l’esclavitud medieval (1955). Edità el seu primer assaig el 1960, llegí la seua tesi doctoral dos anys més tard i la publicà el 1964 ( Anthropologie économique des Gouro de Côte d’Ivoire ). A la tesi ja es mostrà clarament interessat per l’anomenada antropologia econòmica, un corrent que havia incorporat els principis marxistes. Va continuar la seua feina a Àfrica, va transcriure i traduir el llibre d’anotacions d’un trobador o recitador (un djéli ), elaborà un diccionari de soninke, aixecà planimetries de fortificacions precolonials, aplegà llegendes de diferents grups tribals de l’actual Mali en relació amb les guerres precolonials i un llarg etcètera. El 1975 publicà les actes d’un col·loqui dedicat a l’esclavitud en l’Àfrica precolonial que ell mateix havia organitzat. 4 S’hi reflectí la seua influència en la recerca sobre el tema. Com a conclusió d’aquells estudis sobre esclavage , afegint o anotant les aportacions d’uns i criticant-ne d’altres, Meillassoux va escriure, a partir dels coneixements del seu prolongat treball de camp, el ja esmentat Antropologie de l’esclavage , editat el 1986. 5

Aquelles societats africanes estudiades per Meillassoux foren les que, en darrer terme, proporcionaren homes i dones a la gran esclavitud atlàntica durant el seu llarguíssim temps de vigència, entre el segle XVI i el segle XIX. Ara bé, la validesa de l’ús dels coneixements obtenguts pel francès en el seu estudi africà per explicar la mecànica de la captivitat medieval no estava, a l’inici d’aquest treball, demostrada. En el present treball, es tracta de constatar si allò que els pobles del ponent africà tenien a l’abast de la memòria i el que Charles Verlinden troba a l’Europa medieval i al Carib –també a Eivissa–, responia a una mecànica fins a tal punt anàloga que tot es pugui designar amb un mateix mot, esclavage , en el francès de tots dos autors.

De ser així, hi havia d’haver alguna cosa en comú en els esclaus que recordaven els soninke, els bambara o els altres pobles estudiats per Meillassoux i els captius, per exemple, que Simeó de Durham afirma que els escocesos feien entre els anglesos en el segle XI, els ṣaqāliba que arribaven a Còrdova, els captius profusament referits per Jaume I en el seu Llibre dels feits , els indis captius de la sort dels quals es planyia Bartolomé de Las Casas, els moros apuntats en els llibres de comptes d’Eivissa i els negres de les plantacions del Carib, per esmentar-ne només alguns. I així és. El 1986 Meillassoux es va plantejar definir els trets universals de l’esclavitud ja que, sense aquesta feina conceptual prèvia, la comunitat científica no podia mantenir un debat a fons sobre aquell fenomen. 6

El treball que segueix, doncs, estudia la captivitat a Eivissa entre el segle XIII i el final del XVI amb la pretensió de considerar la validesa de la definició d’ esclau fornida per Meillassoux. Eren captius o «esclaus» que en concepte eren els mateixos que hom troba contemporàniament a Mallorca, València, Barcelona, Sicília o Gènova, per citar només alguns indrets als quals han dedicat els seus estudis diferents autors i autores. Meillassoux estableix de manera sòlida, potent, la mecànica del procés de la captivitat, de l’esclavatge o de la servitus romana. Aquesta solidesa permet l’operació d’utilitzar un concepte construït amb dades medievals, modernes i contemporànies recollides a l’Àfrica occidental en l’anàlisi de la informació d’època medieval d’un lloc precís, naturalment delimitat, de grandàries humanes i físiques conegudes com és l’illa d’Eivissa. El resultat d’aquesta operació s’exposa en les pàgines que segueixen. Com s’ha reconegut ja línies amunt però cal fer ara explícit, el mèrit de preveure el probable èxit d’un tal exercici és de Miquel Barceló. Igualment ha estat seua la feina conduir-lo en el seu desenvolupament –i ha estat una conducció complicada, requeridora de desperta atenció. L’autor ha aportat el coneixement sobre aquella illa de contorns concrets i magnituds mesurables, ha indicat obstacles i ha caigut en errades que han servit per, superades en la mesura que ha estat possible, millorar l’anàlisi i la seua exposició amb l’èxit que lectors i lectores hauran de jutjar. El present llibre és la refacció de la meua tesi doctoral llegida el maig de 2011. Les observacions que el tribunal format per Antoni Furió, Roser Salicrú i Paul H. Freedman varen fet al text de la tesi m’han obligat a filar més prim en l’argumentació i l’exposició de diferents qüestions. A ells el meu agraïment. Naturalment, les eventuals mancances i limitacions de la narració, les incapacitats, les errades i les inadvertències i el resultat més o menys suficient d’aquest text és responsabilitat exclusiva de l’autor.